dilluns, 14 de juliol del 2008

Catalanisme i realitat

Veus catalanes, algunes de bona fe, reclamen ocupar-se dels problemes de la gent i invoquen la realitat i el pragmatisme contra el que anomenen ‘discussions essencialistes’, com ara la independència de Catalunya. Fem-ho, doncs, i no crec equivocar-me si entre aitals problemes incloc tenir aigua, electricitat, transport, sanitat, pensions, ensenyament, o feina.

L’autonomisme ens vol fer creure que els pot resoldre i defensar els interessos de la gent, però el seu balanç, positiu al segle passat, és ara una font contínua de frustracions, perquè només el govern espanyol pot decidir si i com tenim aigua els catalans; si hi ha interconnexió elèctrica amb França o no i si inverteix en xarxa elèctrica o no (7% per a Catalunya el 2006, 2’4% la prevista 2008-2011); si traspassa els ferrocarrils o no, o n’inverteix (el doble a Madrid que a Barcelona); si hi ha TGV amb Europa o no; si els aeroports els traspassen, n’inverteix o no (6 vegades més a Madrid que a Barcelona), i es dediquen a traslladar els catalans a Madrid o a la resta del món; quines són les pensions; si els estudiants catalans reben o no beques (4’8% els darrers 10 anys); i quins són els impostos i les cotitzacions socials.

L’autonomisme pot parlar a la gent dels seus problemes i d’un projecte de país engrescador, que doni respostes modernes, però no pot resoldre res perquè tot allò que importa depèn del govern espanyol. Tant és que vulguem seleccions esportives internacionals (52’7%), català oficial a la Unió Europea (74’4%), gestionar tots els transports (79’1%), o recaptar i decidir sobre tots els impostos (68’6%), perquè ni als catalans ni als nostres representants ens hi correspon la decisió.

Mentrestant, la realitat és que el nostre espoli fiscal s’ha duplicat els darrers 10 anys, i més d’un 10% del PIB català se’n va cada any a Espanya i no torna, 20.000 milions € i 2.622 € per càpita; l’obra pública estatal a Catalunya els darrers 5 anys està un 40% per sota de la mitjana; els dipòsits bancaris a Madrid eren fa 10 anys com els de Barcelona i ara els dupliquen; el poder adquisitiu dels catalans, el més alt fa 30 anys, s’esfondra al 104’6% del conjunt i és el 9è per Comunitat Autònoma, per sota de Melilla; Madrid té el 50% de la facturació de les 5.000 més grans empreses, Catalunya el 18%; Catalunya perd 6 posicions entre 2003 i 2006 en competitivitat mundial, i en l’índex de desenvolupament humà de Nacions Unides baixa entre 2000 i 2007 de la posició 14 a la 18, mentre Espanya puja de la 21 a la 13. Entre 2006 i 2008 Catalunya és la 12ª en creixement entre les C.C.A.A., i del 2005 al 2006 va perdre 13.200 llocs de treball qualificats, mentre Madrid en guanyava 46.490 i Espanya 201.050. Entre 1986 i 2006 els catalans, que som el 16% de la població i el 20% del PIB, hem pagat el 24% dels impostos i rebut el 12% de la despesa pública, i ara ja som per sota de la mitjana de l’Estat en alumnes per aula, per professor i per ordinador, en llits i personal sanitari per habitant, i en feines d’alta qualificació.

La realitat és que l’autonomisme ja no obté res, perquè les competències de la Generalitat s’han reduït, per obra dels governs espanyols i del Tribunal Constitucional que nomenen PP i PSOE, a la gestió administrativa de les decisions espanyoles, sense competències decisòries ni diners per finançar-les; perquè els governs espanyols no compleixen l’Estatut ni canviaran la Constitució; i perquè l’objectiu espanyol d’arraconar Catalunya com a província marginal no té aturador i se’n surt.

És l’hora de la realitat i el pragmatisme: o volem allò que tenim o tenim allò que volem, o fem real el necessari o necessari el real, però prou d’enganyar la gent i fer veure que aconseguirem dintre l’Estat espanyol, i pel bon voler dels seus governs, allò que decidim els catalans. Prou de mentides i de fer volar coloms autonomistes, federals o confederals: res que depengui de la voluntat dels espanyols és al nostre abast, només n’és allò que depèn de la nostra voluntat majoritària, la independència, que és possible, necessària i real. Cert que és difícil, però resol els problemes de la gent, mentre l’autonomisme impotent només en parla.

Escrit per: Alfons López Tena
Publicat al diari El Punt l'11 de juliol de 2008.