Rosa Cullell i la crosta socialista

Els mitjans de comunicació són els alfils i les torres, quan no les reines, del joc de la política. Els pactes entre els socialistes i ERC han tingut un infamant corol·lari en els canvis que s’han produït a Catalunya Ràdio i en general a la resta de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Primer fou l’eliminació d’en Jordi Basté, en Josep Maria Solé i Sabaté, en Toni Clapés i ara és la substitució de n’Antoni Bassas per la periodista Neus Bonet.

En Bassas s’ha distingit per no mossegar-se la llengua quan Catalunya s’ha vist agredida, no és un home de partit i no podem dir d’ell que sigui un militant independentista, però ha sabut representar la sensibilitat nacional tot situant el seu programa, El Matí de Catalunya Ràdio, al primer lloc de la graella d’audiències. El seu compromís envers el país ha molestat a la crosta socialista, la qual ha pactat amb ERC el seu relleu, segurament ha estat un canvi de cromos: “jo poso la Mònica Terribas a canvi que em permetis fotre fora en Bassas”.

La directora general de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), Rosa Cullell, va explicar les raons per destituir n’Antoni Bassas; burda excusa per justificar el seu acomiadament... sota les ordres del PSC-PSOE i l’aquiescència submisa d’ERC.

Un cop més ERC està venent el país, està permetent el canvi en el teixit mediàtic de les persones compromeses amb el país a canvi d’un plat de llenties.

Poc a poc s’ha anat configurant un sector dur dintre de la Corporació Catalana de Radiotelevisió format per Rosa Cullell, Joan Majó, Montserrat Minobis i l’Oleguer Sarsanedas, tots ells, al servei de la crosta socialista i amb el vist-i-plau d’ERC, han anat netejant els mitjans de comunicació públics de les persones que més s’havien distingit pel seu servei al país. Rosa Cullell n'és la màxima representant, la perfecta comissària política socialista va treballar al “Mundo Diario”, la BBC de Londres, TVE-Catalunya i el diari “El País”. L’any 1988 fou nomenada directora de Comunicació de la Caixa de Pensions, entitat de la qual també fou directora general adjunta i membre del comitè de direcció, i representant de l'entitat en els consells d’administració d’algunes de les empreses participants (Panrico, Telesp, Port Aventura. En el 2002-2005 fou nomenada consellera delegada del Grup 62 (de la qual aleshores la Caixa n'era accionista majoritària) per redreçar econòmicament l’empresa, però no se’n sortí. Presidenta del Consell Social de la Universitat Autònoma de Barcelona des de l’abril del 2004 al febrer del 2005. Fou elegida directora general del Gran Teatre del Liceu, en substitució d'en Josep Caminal. L'abril del 2008 fou nomenada directora general de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Ha estat en tot moment un agent del PSC-PSOE, prenent part en òrgans directius d’empreses on aquest partit hi tenia presència. Malgrat que la seva gestió ha estat desigual, el seu nomenament com a directora general de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals s’ha produït per reconduir la direcció política de l’entitat, tot purgant els càrrecs menys dòcils a seguir les directius socialistes i per tant més dignes en el seu servei al país.

Esperem que els catalans no ens oblidem a les properes eleccions de qui està venent el país, potser caldrà que alguns polítics actuals tornin a Ripoll a fer de cambrer o a treballar com a jardiners per la Diputació de Tarragona, treballs molt dignes que potser no haguessin d’haver deixat mai. Ens estan venent el país!

Per acabar vull retre un humil homenatge a n’Antoni Bassas, el qual ha estat digne en el seu treball i compromès amb el seu poble, esperem poder-lo escoltar de nou per les ones i que no oblidi que tots hem de servir al nostre país, perquè el país som tots nosaltres.

Xavier Andreu

L'espoli fiscal dels Països Catalans

El govern espanyol ha publicat, per primer cop, les balances fiscals en un exercici -assegura- de transparència que ha d'acabar amb determinats tòpics que parlen de la insolidaritat d'algunes comunitats. El secretari d'Estat d'Hisenda, Carlos Ocaña, ha comparegut per difondre els càlculs de l'Institut d'Estudis Fiscals (IEF) sobre la balança fiscal de les comunitats autònomes amb l'Estat. Són les primeres balances que duen el segell oficial de la Moncloa, i que per tant, són assumides com a vàlides.

L'ESPOLI

El ministeri d'Economia xifra el dèficit fiscal català de l'any 2005 entre el 6,38% i el 8,70% del PIB, depenent del mètode de càlcul i les imputacions que s'hi fan. Pel mètode del flux de benefici, que atribueix les despeses de l'Estat a tots els beneficiaris independentment d'on es realitzen, el dèficit català és d'entre el 6,38% i el 6,69% del PIB, segons les imputacions de l'IRPF i els interessos del deute per població. Pel mètode del flux monetari, que imputa la despesa només al territori on es realitza, el dèficit català és d'entre el 8,69 i el 8,70% del PIB, i divergeixen en el repartiment de l'Impost de Societats en funció de la distribució territorial de la remuneració d'assalariats.

Les dades contrasten amb les que va donar a conèixer la setmana passada el grup d'experts de la Generalitat. Segons aquell estudi, pel mètode del flux monetari el dèficit és del 9,8% del PIB el 2005 (16.735 milions) i del 9% entre 2002 i 2005 (13.832 milions), mentre que pel flux de benefici és del 7,4% del PIB el 2005 (12.629 milions) i del 6,6% entre 2002 i 2005 (10.206 milions).

Amb les dades de 2005, les Illes Balears (14,20% de dèficit), Catalunya (8,70%) i el País Valencià (6,32%), seguides de Madrid (5,57%), encapçalen la llista del dèficit quan es calcula en funció del flux monetari, però si es fa amb la metodologia defensada per la Comunitat Madrid i per Solbes, el de càrrega-benefici, Madrid ocupa la primera posició en "solidaritat".

DOS MÈTODES, DIFERENTS RESULTATS

El ministeri d'Economia ha presentat sis resultats, quatre elaborats a partir dels mètodes del flux del benefici, i dos pel monetari. L'explicació, segons Ocaña, és que no hi ha un sol mètode que es pugui considerar com a correcte, sinó que n'hi ha molts.

El flux monetari atribueix la despesa pública al territori en què efectivament es materialitza, i té per objectiu avaluar l'impacte econòmic de l'acció del sector públic en un territori. Per aquest mètode, s'assigna els sous dels funcionaris a la comunitat on treballen perquè s'entén que el territori és qui rep l'impacte econòmic.

En canvi, el flux del benefici assigna la despesa a la comunitat autònoma on resideixen els beneficiaris finals, independentment d'on es realitzi de forma efectiva. Per aquest mètode, la despesa associada, per exemple, al Museo del Prado o als ministeris, tots amb seu a Madrid, es distribueix entre totes les comunitats autònomes, perquè s'entén que la feina dels funcionaris estatals beneficia igualment tots els ciutadans espanyols.

Presentació de les balances fiscals

Ball de balances. Ramon Tremosa

Catalanisme i realitat

Veus catalanes, algunes de bona fe, reclamen ocupar-se dels problemes de la gent i invoquen la realitat i el pragmatisme contra el que anomenen ‘discussions essencialistes’, com ara la independència de Catalunya. Fem-ho, doncs, i no crec equivocar-me si entre aitals problemes incloc tenir aigua, electricitat, transport, sanitat, pensions, ensenyament, o feina.

L’autonomisme ens vol fer creure que els pot resoldre i defensar els interessos de la gent, però el seu balanç, positiu al segle passat, és ara una font contínua de frustracions, perquè només el govern espanyol pot decidir si i com tenim aigua els catalans; si hi ha interconnexió elèctrica amb França o no i si inverteix en xarxa elèctrica o no (7% per a Catalunya el 2006, 2’4% la prevista 2008-2011); si traspassa els ferrocarrils o no, o n’inverteix (el doble a Madrid que a Barcelona); si hi ha TGV amb Europa o no; si els aeroports els traspassen, n’inverteix o no (6 vegades més a Madrid que a Barcelona), i es dediquen a traslladar els catalans a Madrid o a la resta del món; quines són les pensions; si els estudiants catalans reben o no beques (4’8% els darrers 10 anys); i quins són els impostos i les cotitzacions socials.

L’autonomisme pot parlar a la gent dels seus problemes i d’un projecte de país engrescador, que doni respostes modernes, però no pot resoldre res perquè tot allò que importa depèn del govern espanyol. Tant és que vulguem seleccions esportives internacionals (52’7%), català oficial a la Unió Europea (74’4%), gestionar tots els transports (79’1%), o recaptar i decidir sobre tots els impostos (68’6%), perquè ni als catalans ni als nostres representants ens hi correspon la decisió.

Mentrestant, la realitat és que el nostre espoli fiscal s’ha duplicat els darrers 10 anys, i més d’un 10% del PIB català se’n va cada any a Espanya i no torna, 20.000 milions € i 2.622 € per càpita; l’obra pública estatal a Catalunya els darrers 5 anys està un 40% per sota de la mitjana; els dipòsits bancaris a Madrid eren fa 10 anys com els de Barcelona i ara els dupliquen; el poder adquisitiu dels catalans, el més alt fa 30 anys, s’esfondra al 104’6% del conjunt i és el 9è per Comunitat Autònoma, per sota de Melilla; Madrid té el 50% de la facturació de les 5.000 més grans empreses, Catalunya el 18%; Catalunya perd 6 posicions entre 2003 i 2006 en competitivitat mundial, i en l’índex de desenvolupament humà de Nacions Unides baixa entre 2000 i 2007 de la posició 14 a la 18, mentre Espanya puja de la 21 a la 13. Entre 2006 i 2008 Catalunya és la 12ª en creixement entre les C.C.A.A., i del 2005 al 2006 va perdre 13.200 llocs de treball qualificats, mentre Madrid en guanyava 46.490 i Espanya 201.050. Entre 1986 i 2006 els catalans, que som el 16% de la població i el 20% del PIB, hem pagat el 24% dels impostos i rebut el 12% de la despesa pública, i ara ja som per sota de la mitjana de l’Estat en alumnes per aula, per professor i per ordinador, en llits i personal sanitari per habitant, i en feines d’alta qualificació.

La realitat és que l’autonomisme ja no obté res, perquè les competències de la Generalitat s’han reduït, per obra dels governs espanyols i del Tribunal Constitucional que nomenen PP i PSOE, a la gestió administrativa de les decisions espanyoles, sense competències decisòries ni diners per finançar-les; perquè els governs espanyols no compleixen l’Estatut ni canviaran la Constitució; i perquè l’objectiu espanyol d’arraconar Catalunya com a província marginal no té aturador i se’n surt.

És l’hora de la realitat i el pragmatisme: o volem allò que tenim o tenim allò que volem, o fem real el necessari o necessari el real, però prou d’enganyar la gent i fer veure que aconseguirem dintre l’Estat espanyol, i pel bon voler dels seus governs, allò que decidim els catalans. Prou de mentides i de fer volar coloms autonomistes, federals o confederals: res que depengui de la voluntat dels espanyols és al nostre abast, només n’és allò que depèn de la nostra voluntat majoritària, la independència, que és possible, necessària i real. Cert que és difícil, però resol els problemes de la gent, mentre l’autonomisme impotent només en parla.

Escrit per: Alfons López Tena
Publicat al diari El Punt l'11 de juliol de 2008.

Pi de les Tres Branques

L'Aplec del Pi de les Tres Branques és un aplec nacionalista que es celebra tots els anys el tercer diumenge de juliol, al mig del pla de Campllong (Castellar del Riu, Berguedà), al voltant d'un pi de tres besses (pi roig, Pinus sylvestris) de 25 metres d'alçària i un perímetre a la base del tronc d'uns 5 metres. És considerat un símbol de la unitat dels Països Catalans: Catalunya, País Valencià i Illes Balears. Tres branques que surten simètricament d'una soca única.

Al segle XVIII hom hi veié un símbol de la Santíssima Trinitat (Pare, Fill i Esperit Sant). Amb el desenvolupament de l'excursionisme a la fi del segle XIX sovint fou centre d'aplecs i cantades, però la seva popularitat arribaria definitivament el 1888, quan mossèn Jacint Verdaguer escrigué el poema "Lo pi de les tres branques" on feia somiar al rei Jaume I, als peus de l'arbre, que seria rei del Principat de Catalunya, València i Mallorca. Esdevingut així un dels símbols de la unitat dels Països Catalans, el 1901 fou cedit pel seu propietari, Tomàs Campà, a la Unió Catalanista. Tanmateix, l'arbre va morir el 1913 i només restà el tronc mort.

El 1987, el Pi de les Tres Branques, molt deteriorat i assecat pel pas dels anys, va ser declarat arbre monumental per la Generalitat de Catalunya. També es va declarar arbre monumental l'anomenat Pi Jove, que es troba al mateix indret i és usat com a símbol nacionalista des de 1921, on s'hi reuneixen cada any els joves independentistes.

El dia 25 de setembre de 1904 es va celebrar al seu voltant la primera diada nacionalista, repetida cada any fins el 1924, quan fou prohibida per Miguel Primo de Rivera. La guerra civil espanyola i la Dictadura de Francisco Franco després, en van impedir la celebració. El 1980 es va convocar novament una diada d'afirmació nacionalista, a la que hi assistiren unes 3.000 persones. Des d'aleshores ha estat considerada com a baròmetre de la situació dels diversos sectors de l'independentisme, ja que al seu voltant s'hi ha aplegat (i sovint enfrontat) militants del PSAN, PSAN-Provisional, Unitat Nacional Catalana, IPC, ERC, MDT, Estat Català, Catalunya Lliure, Maulets i altres. A l'aplec de 1986 assistiren 14.000 persones i acabà amb cremada de banderes espanyoles i insults als membres de CDC, que deixaren d'assistir. El 1988 hi hagué enfrontaments entre faccions del MDT i el 1991 membres del MDT agrediren assistents d'ERC. Després dels aldarulls de l'aplec de 1996, on 30 encaputxats provocaren enfrontaments entre membres de la Plataforma per la Unitat d'Acció i d'Estat Català, la diada s'ha reconduït i ha pres un esperit lúdic i festiu.

Dintre de les activitats d'UNCat i de els seves joventuts, el proper 20 de juliol ens retrobarem al matí al Pi de les Tres Branques.

Un nou intent d'imposar el castellà

El nacionalisme espanyol no descansa. Catalunya rep un altre atac, del qual també són víctimes el País Basc i Galícia. L'envestida arriba en forma de document i campanya de recollida d'adhesions. El Manifiesto por la lengua común és un manifest escrit amb suavitat, que curosament omet el nom de Catalunya i el de la resta de nacionalitats, però que llança una càrrega de profunditat superior a les que havíem vist fins ara: demana a l'Estat que legisli per convertir el castellà en la llengua hegemònica a tot el territori. Ni en les pitjors campanyes a favor del bilingüisme, no s'havia arribat a l'extrem de posar per escrit bajanades com que el castellà ha de ser la llengua dominant i que la resta s'han de conèixer per «conviure cortesament amb els altres».

El document és ple de falsedats i de contradiccions. S'hi afirma que ni els territoris ni les llengües no tenen drets lingüístics perquè aquests corresponen als ciutadans, però paradoxalment s'hi afegeix que hi ha el deure constitucional de conèixer el castellà. Se'ls veu el llautó. L'objectiu és negar els drets a les altres llengües, perquè l'únic que volen que tingui drets reconeguts sigui el castellà. Sobta que persones com Delibes o Vargas Llosa avalin un discurs que intel·lectualment no s'aguanta per enlloc. Només algú amb mala fe es presta a aquest joc.

En aquest Manifiesto hi ha molts interessos sobre la taula; també n'hi ha de mediàtics. No és casual que Telecinco s'adhereixi al document i faci ostentoses mostres d'espanyolitat quan la cadena rival del Grup Prisa, Cuatro, ha guanyat la pugna per l'Eurocopa i ha aconseguit fer sortir gent al carrer. Per la mateixa raó, i per altres de més polítiques, El Mundo fa de recaptador de signatures i de motor d'una iniciativa que lidera un partit tan minoritari com és Unió, Progrés i Democràcia. Davant de tot plegat, és hora de refermar, un cop més, les nostres conviccions com a país.

Font: El Punt (editorial)

Tertúlia interessant a Rac1