Com hauria de ser l'exèrcit català?

Un model com l'holandès, danès o suec i que costaria el 1,6% del PIB català. Així es pot entendre un hipotètic exèrcit català, segons l'analista l’analista del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya (CEEC), Pol Molas. Molas va pronunciar una interessant conferència en el marc de les jornades que van organitzar les JERC a Vilafranca del Penedès. La xerrada titulada “Sobirania, Seguretat i Defensa”, va desgranar la necessitat de l'existència d'unes forces armades catalanes. Ateses les raons de Molas és que si algun dia Catalunya arriba a constituir-se en estat necessitarà unes forces armades pròpies “ja que no podrem dependre de l’exèrcit espanyol o francès”.

L’analista del CEEC va explicar que, utilitzant els models holandès, danès i suec, es pot calcular en un 1’6% del PIB català la quantitat de diners que contarien unes forces armades pròpies. En aquest sentit, va recordar que actualment, Catalunya perd el 10% dels seu PIB, més de 22.000 milions d’euros, en mans de l’estat espanyol, i que, per tant, el finançament per a la defensa nacional no seria cap gran càrrega.

Molas també va voler desfer la creença que els catalans no servim per a gestionar qüestions de seguretat i defensa, tot recordant que actualment a Catalunya hi ha més de 24.000 efectius armats entre policies locals i mossos d’esquadra, i que aquest fet és percebut amb normalitat i gestionat des de les administracions pròpies com són els ajuntaments i la Generalitat. També va ressaltar que si de vegades Catalunya ha de recórrer a l’exèrcit espanyol en tasques de suport a catàstrofes naturals, és perquè no disposem d’exèrcit propi, no perquè no siguem capaços de gestionar-lo.
Durant la conferència va fer especial esment a la longitud del litoral català, un fet que obligaria ha disposar d’una potent guàrdia costanera, i va tractar el tipus d’armament que necessitarien les forces armades de Catalunya.

Molas va cloure el seu parlament citant l’escriptor Joan Sales que va ser oficial de l’exèrcit de la República durant la guerra del 36-39, amb la següent frase: “tot el que no sigui anar al front amb serietat em sembla un carnaval imperdonable”.

Font: NacioDigital.cat

Les manipulacions de El Triangle contra Reagrupament i Unitat Nacional Catalana

Un cop més, El Triangle escup les seves mentides contra Reagrupament i Unitat Nacional Catalana:

- Amb quin nom han batejat els crítics de Reagrupament l’estratègia per no ser escombrats?

Operació Gol-Sud. Sembla que és un nom ideat per militants procedents d’Unitat Nacional Catalana, molts d’ells exBoixos Nois, que en els seus orígens es reunien al gol sud del Camp Nou i que estan en contra que hi hagi un enteniment entre Joan Laporta i Joan Carretero, per l’odi manifest que professen contra el president del Barça.

El Triangle -

Tot l’article traspua manipulació, falsedat i engany. Unitat Nacional Catalana ha donat recolzament a Reagrupament des del seu naixement com a associació, públicament ha donat el seu suport a Joan Carretero i si es decideix una candidatura conjunta independentista amb en Joan Laporta ens hi posicionarem a favor i treballarem per què l’independentisme arribi al Parlament.

El Triangle juga a manipular, mentir i intentar crear divisions on no hi ha.

Un cop més, Unitat Nacional Catalana referma el seu recolzament en el projecte de Reagrupament amb el lideratge de Joan Carretero.

Barcelona, 17 de març del 2010

Secretariat Nacional d’Unitat Nacional Catalana

Un país emmanillat, humiliat i espoliat. Víctor Alexandre

La vella expressió segons la qual no hi ha pitjor sord que el qui no hi vol sentir ens escau força com a poble, als catalans. Si hem de jutjar per l’augment de vots que va obtenir el Partit Socialista a Catalunya en les passades eleccions espanyoles –després de la gran apagada que va col•lapsar Barcelona el 2007 i del caos de Renfe Rodalies del mateix any–, és evident que tenim el que ens mereixem. Ja sabem que molts catalans es van deixar entabanar pel missatge socialista de la por –vota’m a mi que si no vindrà el PP i serà pitjor–, però sobta que una nació que es vanta de tenir mil anys d’història caigui de quatre grapes en un parany tan infantil. L’única diferència entre Partit Popular i Partit Socialista és merament formal. Pots introduir la papereta a l’urna amb la mà dreta o amb l’esquerra, però el resultat sempre és el mateix. Per això, mani qui mani a Madrid, les conseqüències són invariablement nefastes per a Catalunya. I els esperpèntics efectes de la nevada del passat 8 de març, amb bona part del país sense llum, en són una prova, una prova de les infraestructures tercermundistes que tenim i de la impossibilitat de capgirar la situació a causa de l’espoliació fiscal, de la falta d’inversions de l’Estat i de la desídia del nostre govern, que canalitza tots els seus esforços en la retenció del poder en lloc de fer-ho en l’emancipació del país.

Produeix una tristesa immensa veure el nivell de pati d’escola que mostren les nostres autoritats –“senyoreta, jo no he sigut, ha sigut aquell”– cada cop que han d’afrontar un desastre com el de l’incendi d’Horta de Sant Joan o la nevada esmentada. L’arrogància i la falta de dignitat de Joan Saura i de Joan Boada negant-se a dimitir parla per si sola. Ara ens diuen que posaran helicòpters amb càmeres que enviïn imatges aèries al centre de comandament avançat, que tots els bombers tindran GPS per estar localitzats permanentment, que els helicòpters tindran un sistema informàtic que permetrà situar i seguir els GPS dels bombers, que es crearan equips de treball específics per donar suport als comandaments i que es reforçarà la formació per a la presa de decisions en situacions crítiques d’alta tensió. Esplèndid. I com és que totes aquestes mesures, que són habituals en altres països europeus, no se’ls havien acudit abans? Per què ha calgut el ressò mediàtic de la mort de cinc bombers per estimular-los el magí?

Pel que fa a la nevada, produeix vergonya aliena veure com el govern i Endesa es donen la culpa l’un a l’altra i es neguen a assumir responsabilitats. Endesa, prou que ho sabem, fa el mateix que Renfe amb Catalunya, però el govern de Catalunya què fa per controlar Endesa? La imatge de José Montilla amagant-se dels veïns del Baix Empordà per no ser esbroncat davant les càmeres de televisió ja ho diu tot. És el fruit d’un govern indolent i impotent, el govern regional d’una nació emmanillada, humiliada i espoliada que s’empobreix per moments davant la impossibilitat de gestionar els seus propis recursos. Tot, per sort, té un cantó positiu, i el d’aquesta història és que per fi els catalans comencen a adonar-se que no hi ha cap altra manera, cap ni una, d’aturar l’esfondrament de Catalunya que la consecució d’un Estat propi. Si som un poble adult, comportem-nos com a tal. Un poble adult no té govern regional, un poble adult té govern estatal.

El rebuig al rei d'Espanya. Víctor Alexandre

Una bona manera de mesurar el grau d'espanyolisme d'un interlocutor crític amb la projecció política del Barça és comptant el nombre de vegades que repeteix aquesta frase: "L'esport no s'ha de barrejar amb la política". I és que, llevat d'alguns casos d'entranyable bona fe, la majoria de persones que diuen aquesta frase se senten còmodes amb la subordinació de Catalunya a Espanya i, per tant, tots els elements propis del nacionalisme espanyol que emmanillen esportivament el nostre país així com la simbologia política que els acompanya els resulten invisibles de dalt a baix. Per això els sona tan neutra i apolítica l'expressió "els nostres pilots", per exemple, referida a pilots espanyols, perquè troben que és molt natural identificar els esportistes amb la seva nacionalitat. Sempre, això sí, que aquesta nacionalitat tingui un Estat al darrere. Altrament, ja no és esport, és política. En canvi, no és política que un futbolista pugui ser inhabilitat, suspès o privat de llicència federativa, amb caràcter temporal o definitiu, per negar-se a jugar amb la selecció d'Espanya, d'acord amb l'article 76 de la llei espanyola de l'esport. Política, això? I ara! Això només és esport. I també és esport que el rei d'Espanya presideixi una final de futbol o de bàsquet i que la seva entrada al recinte sigui acompanyada amb l'himne nacional espanyol. Hi ha res més esportiu i apolític que això?

També deu ser molt apolític -i deontològic- que TVE amagui l'espectacular esbroncada al monarca i a l'himne espanyols en la final de la copa de bàsquet del passat 21 de febrer a Bilbao entre el Barça i el Madrid (80 a 61). Els professionals de TVE, al capdavall, tenen molta experiència a amagar la realitat. En l'època de Franco ho practicaven cada dia. Tanmateix, per més que l'amaguin, l'esbroncada va existir. Va existir per la senzilla raó que el públic era majoritàriament català i basc i així és com l'afecció d'aquests dos pobles expressa el seu rebuig a un rei i a un himne nacional amb els quals no s'identifica. En aquest sentit, són il·lustratives les paraules del senador basc Iñaki Anasagasti sobre els fets: "No vaig ser-hi, però, si hi hagués estat, hauria dut una trompeta d'aquestes que porten incorporats dos mil megavats de potència, per mostrar el meu rebuig al rei. [...] No se n'ha adonat, sa graciosa Majestat, que això cada cop va a més?".

Tres dies més tard, referint-se a l'independentisme desinhibit de Joan Laporta i a la dimensió política del Barça en clau catalana, Joan Gaspart -potser el més nefast president que ha tingut el club-, deia a Catalunya Ràdio que no s'ha de barrejar la política amb l'esport. I hi afegia que ell no és independentista: "Jo no sóc independentista, jo sóc catalanista". No va explicar, però, com algú pot dir-se catalanista, és a dir, partidari de Catalunya, i alhora voler ser súbdit espanyol. Pot adduir, és clar, que se sent 50% catalanista i 50% espanyolista, però si això és realment així com s'explica que només concebi Catalunya subordinada a Espanya? Per què no al contrari? Per què no una Espanya subordinada a Catalunya? O per què no una Catalunya tan independent com Espanya? Hi ha preguntes que es contesten soles.