Multes de fins a 10.000€ per no atendre'ns en català

El projecte de Llei del codi de consum que estableix el dret dels consumidors a ser atesos en català ha iniciat aquest dimecres el tràmit parlamentari després que el tripartit i CiU hagin tombat les esmenes de rebuig presentades per PP i C's. La llei garanteix el dret dels consumidors a ser atesos tant oralment com per escrit en la llengua oficial que escullin. Així, fulletons de propaganda comercial, instruccions, contractes, pressupostos i factures, entre altres, hauran de ser impresos també en català. En aquest sentit, la normativa preveu sancions lleus de fins a 10.000 euros per a qui no ho compleixi, que poden passar a ser greus i de fins a 100.000 euros en cas de reincidència o impagament.

La llei que aquest dimecres ha iniciat el tràmit parlamentari fixa entre els drets dels consumidors el de ser atesos en la llengua oficial que sol·licitin, tan pel que fa a les relacions orals com escrites. Així, estableix que els consumidors tenen dret a rebre en català les 'invitacions a comprar, la informació de caràcter fix, la documentació contractual, els pressupostos, els resguards de dipòsit, les factures i els altres documents que hi facin referència o que se'n desprenguin'.

També fixa que els consumidors a Catalunya tenen dret a rebre en català les 'informacions necessàries per a l'adequat consum, ús i maneig dels béns i serveis, amb independència del mitjà, format o suport utilitzat i, especialment, les dades obligatòries relacionades directament amb la salvaguarda de la salut i seguretat', entre altres qüestions. A més, indica que la Generalitat ha de vetllar pel foment per l'ús de l'aranès en les relacions comercials a la Val d'Aran.

El redactat del codi de consum que ara ha iniciat tràmit parlamentari preveu sancions lleus de fins a 10.000 euros per incomplir la normativa, que podran passar a ser molt greus i de fins a 100.000 euros en cas de reincidència o d'impagament de sancions lleus.

Irritació de PP i el Grup Mixt
La diputada del PP Eva García ha criticat el projecte de llei –que es desprèn d'un dels preceptes de l'Estatut que el PP i el Defensor del Pueblo tenen recorregut davant del Tribunal Constitucional- que, segons la seva opinió, només pretén 'blindar els drets dels consumidors només en català i aranès', però, en canvi, s'oblida del castellà, llengua que ha recordat que també és oficial a Catalunya, que creu que el Govern la tracta com una 'llengua estrangera'. A més, ha reclamat al Departament d'Economía si havia valorat l'impacte econòmic que pot tenir per a les empreses haver d'adaptar-se a aquesta normativa i a la obligatorietat d'atendre en català quan un consumidor reivindiqui aquest dret. Per ella, la norma té 'la signatura d'ERC'.

En una intervenció especialment encesa, el diputat del Grup Mixt José Domingo ha expressat la seva irritació per una norma que, per ell, estableix una política sancionadora 'malaltissa' i 'desproporcionada' en matèria lingüística. És més, ha considerat que la norma que ara inicia tràmit al Parlament, aprofundeix en un 'règim de drets lingüístics absurds, demencials, borroka'. Ha acusat el conseller Castells d'haver passat de ser un 'conseller de la persuasió' a un 'conseller de la coacció', en considerar que mai s'havien previst sancions tant elevades per qüestions lingüístiques. Domingo creu que si s'aprova la norma, 'molta gent perderà el lloc de treball perquè no podrà atendre en català', cosa que l'ha portat a parlar d'un codi de consum 'pèssim, pervers i lamentable'.

Però tant tripartit com CiU –també ho ha fet el president de la Generalitat, José Montilla, en la sessió de control parlamentari- han apel·lat al dret dels consumidors a ser atesos en la llengua pròpia de Catalunya, el català, sense que això impliqui cap perjudici pels consumidors que vulguin ser atesos en castellà. CiU, però, considera que hi ha elements de la norma que són millorables, i troba a faltar que estableixi els deures dels consumidors.
(...)

Font: Directe.cat

Dilluns sabré a quins cinemes no he de tornar

Cada país té un Gustav Krupp, aquell industrial alemany que amb els seus diners va portar Hitler al poder. Ahir uns quants industrials del cinema, els Balañá i companyia, van llançar una provocació inaudita contra el català. Heus-los ací.

No és tan estrany. Gent que té diners, molts, i vol passar discretament. Gent profundament conservadora, reaccionària àdhuc, conscient que les seues decisions són influents i segurament creguda que la democràcia és un error perquè el seu vot hauria de comptar més que no el dels altres. Gent que s'amaga i fa moure els fils a grupuscles radicals. Que va fent amb els diners.

Generalment és gent ben covarda; per això s'amaga darrere algun petit titella del parlament. Té por perquè veu que els seus negocis se'n poden anar en orris i per comptes de pensar què ha fet malament, s'estima més de bramar contra els jueus de torn. Ací, els catalanistes.

I aquests ens diuen ara que tancaran els cinemes dilluns per avisar el país que es quedarà sense sales, si els films han de de ser vistos en la llengua que parlen la majoria dels espectadors i que ells tossudament malden per evitar que entre a les pantalles, el darrer refugi del monolingüisme franquista.

Dos detalls, tanmateix. Primer, tanquen dilluns al vespre. No dissabte. Segon, dilluns tindrem nosaltres també la llista dels cinemes on no hem de tornar a posar els peus en uns quants anys. Perfecte: que es traguen la careta. Anuncien que seran 74 cinemes que no vendran entrades dilluns, d'un total de 180: no són tants com volen aparentar, doncs. O siga que ens restaran 106 cinemes on podrem anar tranquil·lament sabent que els euros que hi deixem no seran per als Krupp. Fins i tot si el film, ai!, no és en català.

Vicent Partal. Periodista

Llistat dels 72 cinemes contra el català (mapa)

Els tres culpables de l'afer Centelles. Víctor Alexandre

La vilesa que han comès amb Catalunya Sergi i Octavi Centelles, fills del fotoperiodista Agustí Centelles, no té nom i la història s’encarregarà de posar-los al seu lloc. Però aquesta infàmia mai no hauria estat possible sense la complicitat dels governs català i espanyol. Tots tres, per tant, cadascun per raons diferents, han denigrat Catalunya i han traït la memòria d’un home que mai no hauria permès que aquest patrimoni marxés del país. N’hi ha prou de llegir la carta que Centelles va escriure al seu fill Sergi el 1939, des del camp de concentració de Bram, on es trobava internat en condicions infrahumanes, i que Ignasi Aragay reproduïa recentment a l’Avui: “Escric en català perquè, sia la que sia la nostra sort i allà on estem tu, ta mare, jo i els altres familiars que puguin estar amb nosaltres, tingues l’orgull i la satisfacció de dir-te català”.

Però perquè hi hagi un traïdor hi ha d’haver algú que estigui disposat a comprar la seva traïció, i en l’afer Centelles aquest algú ha estat el govern espanyol. El govern espanyol l’ha comprada per 700.000 euros. I ho ha fet, a més, no pas amb diners seus sinó amb diners de tots els catalans, cosa que desemboca en l’escarni. “No és un espoli, és una compra”, diuen amb cinisme els fills d’en Centelles. Però sí que ho és, un espoli, perquè és repugnant que Catalunya hagi estat obligada a finançar una operació destinada a convertir un patrimoni seu en patrimoni espanyol. Per això, al cinisme de Sergi i d’Octavi Centelles, s’hi afegeix el de la ministra espanyola de Cultura, Ángeles González-Sinde, quan, mofant-se de nosaltres, diu que l’esmentat patrimoni “estarà disponible a Salamanca per a tots els ciutadans de Catalunya”, en el sentit que els catalans podrem visitar-lo sempre que vulguem. Pagant entrada, naturalment, per veure allò que és nostre, que hem creat nosaltres, que parla de nosaltres i que és part de la nostra història. L’únic bo de tot plegat és que amb proves com aquesta, que demostren fins on arriba la malignitat i la catalanofòbia del Partit Socialista –el mateix que va rapinyar l’obra de Dalí-, molts catalans podran veure que no hi ha cap diferència, cap ni una, entre aquest partit i el Partit Popular. Tots dos comparteixen un mateix projecte, que no és cap altre que consumar, a més de l’espoli fiscal, l’espoli patrimonial d’aquest país. Per això Espanya s’ha endut a casa, a corre-cuita, un arxiu que romandria seu encara que l’hagués deixat a Catalunya, atès que l’ha comprat. I és que si l’arxiu Centelles fos ara a l’Arxiu Nacional, a Sant Cugat, Espanya no tindria la sensació de posseir-lo.

Resta, finalment, l’altra peça clau d’aquest afer: el govern català. Cosa gens sorprenent, per altra banda, tenint en compte que Catalunya està governada pel mateix partit que governa Espanya. Algú n’ha sentit dir mitja paraula a la facció catalana del PSOE? No, és clar que no. Cal ser molt ximple per atacar-se un mateix. Però també hi ha la patètica figura d’Esquerra en tot això. Calen graus d’ineptitud i de desídia força extrems per fer el ridícul de manera tan esperpèntica. És escandalós que un partit que es diu independentista sigui capaç d’humiliar Catalunya fins a l’extrem de deixar-se prendre allò que és de tots els catalans. Qui pot confiar en un partit que ni tan sols, quan és al govern, és capaç de complir amb els principis més bàsics de la seva obligació: salvaguardar el patrimoni del país. És en aquestes mans que es troba avui Catalunya, unes mans que es postulaven com a netes i que la realitat ha revelat inútils.

Tanmateix, com dèiem, aquests elements en joc no excusen la innoble acció dels fills d’Agustí Centelles ni el menyspreu vers el seu pare i el seu país. Ells, per tant, són els principals culpables d’aquesta vilesa, perquè sense l’autoodi que han demostrat l’obra d’Agustí Centelles no es trobaria ara entre les quatre parets que el feixisme va fer construir per perseguir i assassinar els opositors al règim. Ja sabem que n’han canviat el nom, ja sabem que de l’Archivo General de la Guerra Civil Española ara en diuen Centro Documental de la Memoria Histórica. Però els catalans tenim la nostra pròpia memòria i, per tant, la memòria històrica de Catalunya només pot descansar a Catalunya.

Provincianisme socialista. Víctor Alexandre

És reconfortant saber que al PSOE de Catalunya només li queden uns mesos de vida al Parlament i que tan bon punt se celebrin eleccions el tripartit s’esvairà com una bombolla de sabó i el país despertarà d’un malson. Aquells que han situat Catalunya per sota de Melilla, que s’han alineat amb el PP, amb Ciudadanos i amb la Falange en contra de les consultes sobre la independència i que promouen el lerrouxisme a través de las casas regionales espanyoles no poden continuar governant aquest poble una nova legislatura. Des del punt de vista nacional, seria letal que ho fessin. La darrera atzagaiada ens l’ha servida la consellera de Treball, Mar Serna, proposant el canvi de la festa de la Puríssima amb aquest argument: “El dia 8 de desembre, més enllà que som una societat cada vegada més laica, és una festa molt religiosa, no té res a veure amb la nostra societat, s’hauria de canviar per una altra i fer l’equivalent un festiu més”. Molt interessant. Si algú no sap què és el provincianisme, aquí en té una bona mostra.

El tradicional autoodi català que els socialistes porten a sobre com una marca de fàbrica els empeny sovint a menysprear els valors del país i a enlluernar-se amb els forans. Si poguessin, esborrarien ara mateix tot allò que és o que sona “massa” català. “Però la festa de la Puríssima no és pas un valor nacional català”, pensarà algú. I és cert. La Puríssima és només una festa d’origen religiós i som molts els qui no som religiosos. Tanmateix, l’afany de semblar universalistes, progressistes, cosmopolites, moderns, laics, solidaris i no sé quantes coses més obliga els socialistes a menystenir les tradicions, per innòcues que siguin. El tió o la castanyada, posem per cas, són massa nostrades, per al seu gust. El Pare Noel i el Halloween, en canvi, fan molta més patxoca. I tant! Per això també estan suprimint les nadales de les escoles. Els infants ja no canten nadales catalanes perquè segons els socialistes fan referència al nen Jesús i esmentar-lo en una classe seria terrible, terrible. I per no haver-lo d’esmentar, com denuncia la professora de Vilanova i la Geltrú Gabrielle Deakin a Nosaltres, els catalans, els fan cantar cançons nord-americanes i del Club Súper 3. Exquisida, per cert, la resposta de Deakin a aquesta política: “Quan els nens catalans aprenen les seves cançons, no aprenen només música, també enriqueixen el seu vocabulari, coneixen la història del país i s’assabenten de com era la vida abans”.

Caldria preguntar a la consellera Serna, per tant, per què ella i el seu partit volen suprimir la festa del 8 de desembre i, en canvi, no diuen res de la Setmana Santa? Que no és de caràcter religiós la Setmana Santa? I el Nadal? I Sant Esteve? I Reis? Què en fem, d’aquestes festes? Les eliminem del calendari, també? No, el PSOE de Catalunya no les eliminaria perquè té una idea millor: deixar-les com estan, però substituint-ne el nom tradicional per un eufemisme buit i sense cap arrel. Cosa que ens porta a preguntar-los què en faran, del santoral? Prohibiran que els pares posin noms de sants als seus fills per no estigmatitzar-los? Prohibiran els noms de Josep, Maria i Jesús i tots aquells que fan al•lusió a la Mare de Déu? I què en fem, del diumenge, dominica, dia del Senyor? O de la Mercè, patrona de Barcelona, o de la Mare de Déu de Montserrat i de Sant Jordi, patrons de Catalunya? Quina és la proposta de la consellera Serna i del Partit Socialista en aquest sentit?

L’excusa que, per justificar aital disbarat, diu que a Catalunya hi ha gent d’arreu del món no és vàlida perquè estem parlant de gent que ha triat lliurement aquest país per viure, i aquest país té les tradicions que té de la mateixa manera que els països d’origen dels nouvinguts tenen les seves. Les tradicions que tenim no són perfectes, és clar que no, però són nostres i mereixen un respecte. El mateix respecte que nosaltres hem de sentir per les imperfectes tradicions dels països que visitem o que lliurement triem per viure. I si, com diuen els socialistes, les festes d’origen catòlic no tenen sentit a Catalunya, ja que no tots els catalans es consideren catòlics, cal demanar-los que, consegüentment, esborrin del calendari el 12 d’octubre i el 6 de desembre, ja que no tots els catalans ens considerem espanyols.