Gràcies per la propina

Ara diu que el Tribunal Constitucional retallarà tres cosetes de l'Estatut. Primer el ribot d'en Guerra li va esmussar totes les puntes, per deixar-lo rodonet i suau com un préssec, ara aquests senyors s'hi acarnissen en els tres aspectes que fan de Catalunya, Catalunya. És a dir: el terme nació, l'obligatorietat de saber català i el finançament. Això és Espanya, cal que ho aprenguem d'una vegada. Es tallen les ales simbòliques de la paraula nació, perquè el simbolisme alimenta l'esperit. Es constreny l'àmbit de la llengua a la pura domesticitat, per sota de les prerrogatives del castellà, tal com vol el Manifiesto, perquè la llengua és l'expressió de la diferència. I es trenca l'espinada del país, que és el finançament, perquè un país tolit és un país sotmès. Nació, llengua, diners: la Catalunya vençuda.

Espanya no tolera la diferència: la història ho demostra. És un país construït sobre l'exclusió. Tot allò que no segueix el patró ha estat perseguit, injuriat, exiliat, expulsat, torturat, silenciat. Catalunya és una nosa allà al costat, un petit país que té la dèria, precisament, de no voler ser espanyola. La resta és llegenda urbana: que Catalunya va fer la seva fortuna a base d'explotar els espanyols, primer com a mercat captiu i després en la persona del milió llarg d'emigrants que van venir buscant un futur i una oportunitat (que, per cert, hi van trobar). Aquesta llegenda encara perdura, però en el fons hi ha la diferència: entestar-se a parlar una altra llengua, dir-se nació, tenir una cultura i un orgull propis.

Impossible que, sent l'encarnació de l'espanyolitat, el Tribunal Constitucional deixi passar aquests tres detalls de l'Estatut de Catalunya. La resta la farà Solbes, amb el somrís dels barons del PSOE que s'han engreixat, s'engreixen i s'engreixaran amb diners catalans. D'un Estatut que ja ha estat repolit ens en tornaran pelleringues. Que se les quedin, no?

Patrícia Gabancho (Buenos Aires, 1952). Periodista i escriptora catalana

Article publicat al diari AVUI (06/08/2008)

Comissió de la Dignitat

¿Què ha de dir la Comissió de la Dignitat després que el retorn de documents, dos cops retinguts -1939 i 2006- s’hagi endarrerit 608 dies respecte al primer retorn? S’ha incomplert la Llei de 2005 que obligava a retornar els 507 lligalls de la Generalitat identificats abans del dia 2 de març de 2005. El govern de l’Estat no ho ha fet fins ara, fent cas omís de la Llei, i fins i tot obviant la resolució dictada per l’Audiència Nacional el 23 de gener de 2006. És, doncs, una nova humiliació al poble català.

En general la Comissió de la Dignitat vol remarcar que no podem estar satisfets que el Ministeri de Cultura hagi incorregut en aquest retard. Amb la perspectiva dels dos anys i vuit mesos de l’aprovació de la Llei de Retorn, veiem que amb la seva actitud el Govern de l’Estat no ha volgut crear un clima per superar el franquisme. Ha evitat de resoldre amistosament un vell conflicte amb un procés com els que s'han realitzat en d'altres països que eixien d'una dictadura com Sud-Àfrica o Argentina. Ha perdut una magnífica oportunitat de restituir i honorar, com hagués calgut, les víctimes del franquisme, deixant-se arrossegar per la por a la reacció de la dreta nostàlgica i l’interès electoralista. El Govern no ha tingut en compte la sensibilitat dels nostre ciutadans i ciutadanes espoliats, les nostres entitats, el nostre Govern i el nostre país. Sembla que hagin volgut mantenir durant l’actual monarquia constitucional el “to moral” d’una requisa que va començar el 1938 a Lleida i a Vinaròs, comportant-se com si l’aprovació de la Llei fos un mena d'accident. Un pas que hauria d’haver estat un acte franc i joiós davant del món s’ha fet amb sordina i nocturnitat. És notori que al Govern de l’Estat li és més fàcil afrontar la resolució dels conflictes pendents amb les víctimes de les dictadures del món (Argentina, Xile, Bòsnia) que no amb les del propi Estat. Li és més fàcil reconèixer els drets dels pobles d’arreu del món que no els de Catalunya o de Galícia, que tant incomoden el ministre de Cultura.

En el futur immediat, i davant el retorn dels 2 milions de documents que falten, el govern de l’Estat ha d’actuar amb eficàcia i rapidesa. Ja no pot adduir cap més altra raó electoralista ni cap més excusa de mal pagador per “justificar-ho”. No pot tornar a aturar els treballs dels tècnics que fa dues setmanes que s’han reprès per fer possible el retorn dels restants documents de particulars i entitats a Catalunya.

Lluny de tota celebració davant aquesta mini-restitució demorada, no li hem de dir altra cosa al ministre que compleixi la Llei per restituir l’espoli fet pel dictador a Catalunya i que doni resposta a les peticions que es fan des del País Valencià, Euskadi o el Mas de las Matas a l’Aragó.

La Comissió de la Dignitat estarà molt a sobre aquest procés, seguirà amb les accions de sensibilització i mobilització per exigir l’immediat retorn de tots els documents catalans que encara resten al dipòsit de Salamanca i en denunciarà qualsevol incompliment.

Secretariat, Comissió de la Dignitat, València i Barcelona, 1 d'agost de 2008. Mòbils contacte: 625370661 i 665727329

Rosa Cullell i la crosta socialista

Els mitjans de comunicació són els alfils i les torres, quan no les reines, del joc de la política. Els pactes entre els socialistes i ERC han tingut un infamant corol·lari en els canvis que s’han produït a Catalunya Ràdio i en general a la resta de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Primer fou l’eliminació d’en Jordi Basté, en Josep Maria Solé i Sabaté, en Toni Clapés i ara és la substitució de n’Antoni Bassas per la periodista Neus Bonet.

En Bassas s’ha distingit per no mossegar-se la llengua quan Catalunya s’ha vist agredida, no és un home de partit i no podem dir d’ell que sigui un militant independentista, però ha sabut representar la sensibilitat nacional tot situant el seu programa, El Matí de Catalunya Ràdio, al primer lloc de la graella d’audiències. El seu compromís envers el país ha molestat a la crosta socialista, la qual ha pactat amb ERC el seu relleu, segurament ha estat un canvi de cromos: “jo poso la Mònica Terribas a canvi que em permetis fotre fora en Bassas”.

La directora general de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), Rosa Cullell, va explicar les raons per destituir n’Antoni Bassas; burda excusa per justificar el seu acomiadament... sota les ordres del PSC-PSOE i l’aquiescència submisa d’ERC.

Un cop més ERC està venent el país, està permetent el canvi en el teixit mediàtic de les persones compromeses amb el país a canvi d’un plat de llenties.

Poc a poc s’ha anat configurant un sector dur dintre de la Corporació Catalana de Radiotelevisió format per Rosa Cullell, Joan Majó, Montserrat Minobis i l’Oleguer Sarsanedas, tots ells, al servei de la crosta socialista i amb el vist-i-plau d’ERC, han anat netejant els mitjans de comunicació públics de les persones que més s’havien distingit pel seu servei al país. Rosa Cullell n'és la màxima representant, la perfecta comissària política socialista va treballar al “Mundo Diario”, la BBC de Londres, TVE-Catalunya i el diari “El País”. L’any 1988 fou nomenada directora de Comunicació de la Caixa de Pensions, entitat de la qual també fou directora general adjunta i membre del comitè de direcció, i representant de l'entitat en els consells d’administració d’algunes de les empreses participants (Panrico, Telesp, Port Aventura. En el 2002-2005 fou nomenada consellera delegada del Grup 62 (de la qual aleshores la Caixa n'era accionista majoritària) per redreçar econòmicament l’empresa, però no se’n sortí. Presidenta del Consell Social de la Universitat Autònoma de Barcelona des de l’abril del 2004 al febrer del 2005. Fou elegida directora general del Gran Teatre del Liceu, en substitució d'en Josep Caminal. L'abril del 2008 fou nomenada directora general de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Ha estat en tot moment un agent del PSC-PSOE, prenent part en òrgans directius d’empreses on aquest partit hi tenia presència. Malgrat que la seva gestió ha estat desigual, el seu nomenament com a directora general de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals s’ha produït per reconduir la direcció política de l’entitat, tot purgant els càrrecs menys dòcils a seguir les directius socialistes i per tant més dignes en el seu servei al país.

Esperem que els catalans no ens oblidem a les properes eleccions de qui està venent el país, potser caldrà que alguns polítics actuals tornin a Ripoll a fer de cambrer o a treballar com a jardiners per la Diputació de Tarragona, treballs molt dignes que potser no haguessin d’haver deixat mai. Ens estan venent el país!

Per acabar vull retre un humil homenatge a n’Antoni Bassas, el qual ha estat digne en el seu treball i compromès amb el seu poble, esperem poder-lo escoltar de nou per les ones i que no oblidi que tots hem de servir al nostre país, perquè el país som tots nosaltres.

Xavier Andreu

L'espoli fiscal dels Països Catalans

El govern espanyol ha publicat, per primer cop, les balances fiscals en un exercici -assegura- de transparència que ha d'acabar amb determinats tòpics que parlen de la insolidaritat d'algunes comunitats. El secretari d'Estat d'Hisenda, Carlos Ocaña, ha comparegut per difondre els càlculs de l'Institut d'Estudis Fiscals (IEF) sobre la balança fiscal de les comunitats autònomes amb l'Estat. Són les primeres balances que duen el segell oficial de la Moncloa, i que per tant, són assumides com a vàlides.

L'ESPOLI

El ministeri d'Economia xifra el dèficit fiscal català de l'any 2005 entre el 6,38% i el 8,70% del PIB, depenent del mètode de càlcul i les imputacions que s'hi fan. Pel mètode del flux de benefici, que atribueix les despeses de l'Estat a tots els beneficiaris independentment d'on es realitzen, el dèficit català és d'entre el 6,38% i el 6,69% del PIB, segons les imputacions de l'IRPF i els interessos del deute per població. Pel mètode del flux monetari, que imputa la despesa només al territori on es realitza, el dèficit català és d'entre el 8,69 i el 8,70% del PIB, i divergeixen en el repartiment de l'Impost de Societats en funció de la distribució territorial de la remuneració d'assalariats.

Les dades contrasten amb les que va donar a conèixer la setmana passada el grup d'experts de la Generalitat. Segons aquell estudi, pel mètode del flux monetari el dèficit és del 9,8% del PIB el 2005 (16.735 milions) i del 9% entre 2002 i 2005 (13.832 milions), mentre que pel flux de benefici és del 7,4% del PIB el 2005 (12.629 milions) i del 6,6% entre 2002 i 2005 (10.206 milions).

Amb les dades de 2005, les Illes Balears (14,20% de dèficit), Catalunya (8,70%) i el País Valencià (6,32%), seguides de Madrid (5,57%), encapçalen la llista del dèficit quan es calcula en funció del flux monetari, però si es fa amb la metodologia defensada per la Comunitat Madrid i per Solbes, el de càrrega-benefici, Madrid ocupa la primera posició en "solidaritat".

DOS MÈTODES, DIFERENTS RESULTATS

El ministeri d'Economia ha presentat sis resultats, quatre elaborats a partir dels mètodes del flux del benefici, i dos pel monetari. L'explicació, segons Ocaña, és que no hi ha un sol mètode que es pugui considerar com a correcte, sinó que n'hi ha molts.

El flux monetari atribueix la despesa pública al territori en què efectivament es materialitza, i té per objectiu avaluar l'impacte econòmic de l'acció del sector públic en un territori. Per aquest mètode, s'assigna els sous dels funcionaris a la comunitat on treballen perquè s'entén que el territori és qui rep l'impacte econòmic.

En canvi, el flux del benefici assigna la despesa a la comunitat autònoma on resideixen els beneficiaris finals, independentment d'on es realitzi de forma efectiva. Per aquest mètode, la despesa associada, per exemple, al Museo del Prado o als ministeris, tots amb seu a Madrid, es distribueix entre totes les comunitats autònomes, perquè s'entén que la feina dels funcionaris estatals beneficia igualment tots els ciutadans espanyols.

Presentació de les balances fiscals

Ball de balances. Ramon Tremosa