Correcció a la notícia apareguda al diari Avui

Des del Secretariat Nacional d’Unitat Nacional Catalana UNCat volem denunciar la nota de premsa publicada aquest matí, dimarts dia 26 de maig, al diari Avui; en ella es vol relacionar a Unitat Nacional Catalana amb els Boixos Nois justament en el moment que el nostre partit demana a la seva militància la integració a Reagrupament.

Unitat Nacional Catalana UNCat va néixer el gener de l’any 2000 amb la unió de diversius col·lectius independentistes provinents d’Estat Català, Partit per la Independència, PSAN i Joventuts Nacionalistes Catalanes, després s’hi afegiren altres nacionalistes provinents d’ERC i de les JERC.

Unitat Nacional Catalana UNCat no te cap relació amb els Boixos Nois, creiem que l’aparició d’aquesta notícia tot intentant tergiversar l’origen de la nostra formació política, no té com objectiu denunciar els nostres orígens sinó atacar el nostre treball constant a favor d’un nacionalisme identitari i democràtic.

Els mateixos que fins ara s’han aprofitat del nacionalisme i l'independentisme per sembrar la corrupció i el nepotisme, han començat una campanya de descrèdit contra els que creiem que cal un projecte nou que uneixi el nacionalisme democràtic. Hem de ser conscients que aquesta campanya serà dura perquè els que tenen segrestat l'independentisme tenen por de perdre els seus càrrecs i prebendes, cal foc nou i sols s’aconseguirà jubilant la corrupció i el nepotisme, i aconseguint que aquests corruptes si volen seguir vivint de la política s’integrin definitivament al PSC-PSOE i deixin viure lliure al nacionalisme democràtic i transversal.

Secretariat Nacional d'Unitat Nacional Catalana

Barcelona, 26 de maig del 2009.

Apunta't a Reagrupament

Finalitats de l’associació Reagrupament:

1. Situar l’independentisme a l’eix del debat polític català.

2. Cercar la unitat de les forces polítiques i socials que tinguin com a objectiu el reconeixement internacional de la Nació catalana.

3. Creació d’un marc favorable al creixement de la base social de l’independentisme català.

4. El foment del debat, l’estudi i la conscienciació social per a la independència dels Països Catalans.

Unitat Nacional Catalana amb Reagrupament

En la darrera reunió del Consell Polític d’Unitat Nacional Catalana (UNCat), s’ha decidit demanar als militants i simpatitzants del partit que s’integrin a Reagrupament.

Després de la Conferència de Debat Independentista, on un seguit de partits, entitats i associacions patriòtiques reclamàrem la formació d’una candidatura unitària independentista, creiem que l’escrit d’en Joan Carretero, Patriotisme i Dignitat, ha estat el detonant que calia per poder començar a bastir aquesta futura candidatura. Des d’UNCat creiem que s'ha d’anar més enllà: Joan Carretero, amb Reagrupament, tenen el deure moral d’encapçalar aquesta candidatura, i esdevenir l’eix al voltant del qual ha de girar la formació d’una organització transversal del nacionalisme independentista català.

Consell Polític d'Unitat Nacional Catalana

Barcelona, 25 de maig del 2009.

Lliçons de la xiulada. Alfons López Tena

L’espectacular xiulada que desenes de milers de catalans i bascos van dedicar a l’himne i al rei d’Espanya a la final de la Copa del seu títol, a València, ha dut els espanyols a reaccions molt reveladores de l’estat actual de la seva mentalitat envers les nacions no espanyoles que dominen i neguen. La primera i sobtada fou el xoc davant una realitat que ni coneixen ni esperen. Cal haver-se immergit en la societat espanyola, nomenklatura inclosa, per copsar fins a quin punt, nodrits exclusivament pels mitjans, opinadors, intel·lectuals i polítics que ells mateixos generen, i amb una forta dosi d’odi, els espanyols es creuen la seva pròpia propaganda, i s’astoren quan no poden amagar-se ni amagar l’evidència del rebuig popular i massiu de catalans i bascos a ser una possessió espanyola sense ni existència pròpia. La sorpresa espanyola és genuïna: viuen en un circuit tancat d’intoxicacions provincianes on el seu rei és unànimement lloat al planeta Terra i la seva nació l’única existent dins del seu Estat. No distingeixen entre ciutadania i nacionalitat, han decidit per nosaltres que tots som espanyols, i cada dia es repeteixen incansables unes mentides que els són molt útils per assimilar catalans i convertir-nos en espanyols si ens les creiem; però si els únics que se les creuen són els espanyols, esdevenen letals per a ells mateixos perquè els prenen el coneixement necessari de la realitat per vèncer-nos.

Malgrat les il·legals intervencions policials per requisar cartells legals i el control de les persones assistents, tal com va fer la dictadura xinesa als Jocs Olímpics, l’actual democràcia espanyola no permet, a diferència de la Xina, un control total, omplint el camp de figurants i policies, ni detencions massives, ni repressions multitudinàries (sí individuals, entre elles les agressions policials a Gerard Figueras, de la JNC, i Enric Morera, del BNV i diputat). No poden emmordassar desenes de milers de persones en la realitat, però ho van fer a la televisió pública espanyola, amb el descrèdit afegit i més gran repercussió que la censura provoca quan ha perdut el monopoli dels mitjans. Pitjor que un crim, un error, palès quan al Marca i As els comentaris a la notícia de la xiulada triplicaven els dedicats al mateix partit, i els diaris i televisions europees recullen àmpliament xiulada i censura. Encara hi ha qui continua propugnant el boicot informatiu, sense adonar-se que la Jihad Hispànica ja no té aquest poder.

Les irades reaccions espanyoles, com sempre, han desafiat la lògica de la ment humana, basant-se en el conegut principi de blasmar la palla a l’ull aliè sense copsar la biga en el propi. Quan l’himne xiulat és l’espanyol, els sembla inadmissible i una intolerable manca de respecte, però els aficionats espanyols van xiular tant l’himne de Turquia com el d’Anglaterra en les darreres conteses futbolístiques i ningú no ho va condemnar. És el que sempre fan: quan uns espanyols ultratgen la bandera letona a Letònia, l’Estat espanyol, eurodiputats inclosos, es mobilitza per evitar-los cap pena, però si algú ultratja la bandera espanyola a l’Estat espanyol, el processen i condemnen. Només l’espanyola, malgrat que el seu Codi Penal consideri també delicte l’ultratge a les banderes “de las Comunidades Autónomas”, mai aplicat per cap fiscal ni jutge quan la bandera ultratjada és la catalana. Una democràcia orwelliana: tots som iguals, però els espanyols són més iguals que els altres. Ells poden imposar el seu himne i el seu rei en un partit entre clubs privats, i això no polititza l’esport, com tampoc el polititza prohibir les seleccions catalanes, pressionar i comprar voluntats per evitar que altres seleccions estrangeres les reconeguin, ni obligar els nostres esportistes a integrar-se en les seves seleccions, ni incloure en els equips olímpics tots els fills del rei d’Espanya, l’única família al planeta Terra on pare, mare i tots tres fills han estat olímpics, en un prodigi de genètica i esforç. Els polititzadors de l’esport són només els que xiulen el rei i l’himne espanyols, no els que els aplaudeixen. Lògica de l’embut: estar-hi en contra és política, estar-hi a favor, no.

Com que manen ells i l’Estat és seu, exigeixen ara, com a represàlia, que per participar a les seves conteses esportives assumim com a propis la seva nació, himne i rei, a més de prohibir-nos competir internacionalment. Patètica i impossible pretensió, han caigut en la seva pròpia trampa: mentre siguem ciutadans del seu Estat, se’ns apliquin les seves lleis, i paguem els seus impostos, no poden impedir-nos els drets que ens pertoquen com a espanyols que ells ens imposen ser. Per molt que els agradi tractar-nos com a negres sota l’apartheid, no poden.

No cal reproduir l’habitual repertori d’insults i mentides que els espanyols ens han dedicat, els pacients lectors i lectores ja se’l saben prou (si no és així, llegeixin els comentaris que els jihadistes hispànics faran d’aquest article). L’interessant és comprovar clars símptomes d’esgotament del discurs de l’odi contra els catalans, que necessita un nou imaginari. Tres són les matrius d’aquest discurs: la tradicional, que aplica als catalans els insults antisemites (els catalans com a primitius egoistes, insolidaris i conxorxats que s’ho queden tot); la dels anys 70, que va afegir-hi el component violent (els catalans com a terroristes), i la troballa dels 90, els catalans com a nazis. Fa vint anys que combinen aquests imaginaris en el seu discurs d’odi, amb una creixent intensitat i repetició, i no acaba de quallar l’intent recent dels catalans com a violadors dels indefensos nens i nenes. ¿Què se n’ha fet de la creativitat de la Jihad Hispànica? Renovin els insults, sisplau, avorreixen.

Com és costum, ningú a Espanya s’ha preguntat per les raons de la xiulada: o no ha existit o no significa res (ínfima minoria, no representatius, joves eixelebrats, pobres manipulats, etc.), o s’ha de castigar i reprimir (retorna el clàssic rebentapistes: boicot als productes catalans!), o un max-mix de tot això amanit amb molt d’odi. Cap argument, cap reflexió, cap empatia.

És la principal lliçó de les reaccions espanyoles a la xiulada: revelen una mentalitat de perdedor que només poden sustentar en una violència verbal repetitiva que amaga la seva impotència. S’ensumen que l’únic fonament real del seu domini és el nostre consentiment, i embogeixen quan albiren la possibilitat de no tenir-lo. És l’hora d’aplicar-los la frase espanyola: “Cuando el enemigo se equivoca, no le distraigas”.