L'acte de covardia del PSOE a Sant Cugat. Víctor Alexandre

No havia vist mai una cosa igual. No havia vist mai que uns representants polítics incomplissin el reglament -que especifica que tota votació només admet tres opcions: el vot favorable, el vot en contra o l'abstenció- i es neguessin a votar sense abandonar la sala. Tanmateix, això és el que va fer el grup socialista en el ple que l'Ajuntament de Sant Cugat va celebrar el passat 19 d'octubre quan es va votar la moció per la consulta sobre la independència de Catalunya. En arribar el moment de la votació, els grups de CiU, d'ICV i d'ERC ho van fer favorablement, el PP ho va fer en contra i el PSOE va dir que no volia votar. Es va negar a votar. Aquest comportament, no cal dir-ho, va despertar una gran indignació a la sala, que era plena de gom a gom, i el portaveu d'Esquerra, Raül Grangé, visiblement irritat, va demanar al grup socialista que rectifiqués. Grangé, amb tota la raó, va parlar del menyspreu que suposa negar-se a votar, menyspreu a la Plataforma Santcugatenca per l'Autodeterminació, promotora legítima de la consulta, menyspreu a la resta de grups municipals i menyspreu a la ciutadania en general. Va ser debades, però. Al contrari. Els membres del grup socialista encara van fer més explícit el seu menyspreu quedant-se asseguts durant la votació en lloc d'abandonar la sala, com fan, per exemple, els diputats al Parlament quan no volen expressar el seu parer.

Tot té una explicació, això no obstant. I l'explicació es troba en la mala consciència del Partit Socialista. Aquest partit pensa exactament el mateix que el Partit Popular amb relació a Catalunya. Exactament el mateix. L'única diferència rau només en el fet que, mentre els populars expressen aquest pensament sense embuts, els socialistes no volen que se sàpiga. I això els crea una forta dissonància cognitiva cada cop que el seu nacionalisme espanyol els alinea amb el Partit Popular, amb Ciudadanos i amb la Falange. De fet, són com el ric que aparenta que és pobre. Està encantat de ser ric, però no vol que sigui dit. Per això guarda les aparences, unes aparences que no tenen res a veure amb el seu compte bancari. Arribats aquí, no és estrany que el PSOE de Catalunya odiï tan profundament les consultes sobre la independència. Sap que, entre moltes altres coses, tenen la virtut de desemmascarar-lo. Quines ironies que té la vida, oi? Ves per on, unes innocents consultes no vinculants han deixat al descobert la vinculació ideològica d'aquest partit amb l'extrema dreta espanyola. Es comprèn, per tant, la seva negativa a votar a Sant Cugat. No podien fer res més. No els quedava cap més alternativa que fer un acte de covardia. L'acte de covardia de l'hipòcrita.

Una altra versió de l'article: la por del grup socialista a la democràcia

Nous estats a Europa des del Segle XX

I ) Des de 1900 fins a l’esfondrament de la Unió Soviètica (1990)

Noruega (1905): El 1815 i com a conseqüència de les Guerres Napoleòniques, Noruega havia deixat de formar part de Dinamarca i passava a ser-ho de Suècia amb una certa autonomia i Parlament propi. Fins que, desitjant ampliar les seves representacions consulars, que Suècia no permetia, el Parlament Noruega declarà la independència que aconseguiren pacíficament el 1905.

Finlàndia (1918): Des de 1150 fins a1809 Finlàndia formava part de Suècia fins que el 1809 ho passa a ser de Rússia com a Gran Ducat Autònom. El 1918, entre el trasbals de la 1a Guerra Mundial i el de la Revolució Russa, aconsegueix la seva total independència.

Polònia (1918): El 1795 Polònia va desaparèixer del mapa i el seu territori repartit entre Rússia, Àustria i Prússia fins que el 1918 torna a ressorgir com Estat independent. Arrasada d’una banda pels nazis i més tard pels soviètics (1939-1945), i més retallat el seu territori per l’est que pel que li afegiren per l’oest a la Conferència de Jalta (1945) queda dins la zona d’influència soviètica com a país satèl·lit de la URSS fins el 1990 en què esdevé estat de ple dret.

Hongria (1918): Com a conseqüència de la 1a Guerra Mundial i l’esfondrament de l’Imperi Austríac, Hongria esdevé Estat independent. A la fi de la 2a Guerra Mundial torna a ser sotmesa al quedar dins la zona d’influència soviètica com a país satèl·lit de la URSS fins que aquest s’esfondrà el 1990.

Txecoslovàquia* (1918): Com a conseqüència de l’esfondrament de l’Imperi Austríac al final de la 1a Guerra Mundial, els guanyadors decideixen inventar-se un nou país amb Txecs i Eslovacs junts.
Veure Grup II: Txèquia i Eslovàquia.

Iugoslàvia** (1918): Com que s’havia de desmuntar com fos els Imperis Austríac i Otomà a la fi de la 1a Guerra Mundial, els guanyadors cometeren l’error d’aglutinar les diverses ètnies i religions dels Balcans en un sol país: Iugoslàvia, que vol dir els eslaus del sud. L’invent durà el què durà sota la dictadura comunista (no alineada amb la URSS) del croata Tito. A la mort d’aquest, l’invent s’esmicolà i de manera brutal com tots hem vist recentment. Veure-les al Grup II per separat.

Repúbliques Bàltiques (1918) Estònia, Letònia i Lituània: aconsegueixen la independència el 1918 a la fi de la 1a Guerra Mundial que els durà fins a la 2a quan Stalin decidí absorbir-les dins la Unió Soviètica i desaparegueren del mapa. Tornen a recuperar la independència amb l’esfondrament de la URSS. Veure-les per separat a Grup II.

Irlanda (1921): a partir del segle XIII, Irlanda queda sota la influència anglesa, com demostra el predomini actual que té l’anglès en relació al gaèlic irlandès. Amb la independència de la major part de l’illa el 1921 i la seva integració a la Comunitat Econòmica Europea el 1972, Irlanda ha experimentat, especialment en les darreres dècades del segle XX, un creixement econòmic que la fa un dels països amb millors perspectives de l’Europa contemporània

II) Des de l’esfondrament de la Unió Soviètica (1990) fins avui:

Lituània (1990): En ple declivi de la URSS, les antigues Repúbliques Bàltiques de Lituània, Estònia i Letònia recuperaven la seva independència per separat. Avui totes tres són membres de ple dret de la Unió Europea.

Estònia (1991): En ple declivi de la URSS, les antigues Repúbliques Bàltiques de Lituània, Estònia i Letònia recuperaven la seva independència per separat. Avui totes tres són membres de ple dret de la Unió Europea

Letònia (1991): En ple declivi de la URSS, les antigues Repúbliques Bàltiques de Lituània, Estònia i Letònia recuperaven la seva independència per separat. Avui totes tres són membres de ple dret de la Unió Europea

Ucraïna (1991): El segle XIX Ucraïna passa a ser integrada dins l’Imperi Rus. A la fi de la Revolució, el 1922 passa a ser una de les Repúbliques fundadores de la Unió Soviètica fins que amb el declivi de la URSS es converteix en estat independent.

Bielorússia (1991): Els seus territoris estigueren repartits entre Prússia, Rússia i Àustria fins que alliberats al final de la 1a Guerra Mundial el 1922 s’uniren a la Revolució i, junt amb Ucraïna, fou una de les Repúbliques fundadores de la Unió Soviètica fins al seu esfondrament el 1990.

Moldàvia (1991): Situació semblant a la de les dues anteriors, Ucraïna i Bielorússia, amb l’esfondrament de l’antiga URSS aconsegueix la independència.

Eslovènia (1991): Juntament amb la seva veïna Croàcia va aconseguir la independència gràcies a la intervenció d’Alemanya (malgrat el disgust d’Espanya per raons òbvies) i es començava a esmicolar l’invent de Iugoslàvia. Avui és membre de ple dret de la Unió Europea.

Croàcia (1991): Amb similars antecedents als d’Eslovènia, i a desgrat d’Espanya, aconsegueix la independència reafirmant l’esfondrament de Iugoslàvia. Té demanada la seva integració a la Unió Europea.

Macedònia (1991): Menys rica i atractiva que les dues anteriors també aconsegueix la independència al anar-se esfondrant l’antiga Iugoslàvia malgrat les males arts del serbi Milosevic. També té demanada la seva integració a la Unió Europea.

Bòsnia i Hercegovina (1992): Després de patir una de les més salvatge guerres, mentre el primer món s’ho mirava de prop amb milers de cascos blaus de la ONU, van aconseguir la independència del que quedava de l’antiga Iugoslàvia.

Txèquia (1993): El primer de gener de 1993 quedava dissolta la república de Txecoslovàquia en dos estats per decisió pròpia i sense cap guerra ni enfrontament armat. Avui són dos estats de la Unió Europea en ple creixement econòmic i social.

Eslovàquia (1993): Eslovacs i Txecs han donat tota una lliçó de civisme al separar-se de comú acord i sense enfrontaments de cap mena. Un exemple a seguir.

Montenegro (2006): Després de diferents canvis en la relació amb Sèrbia, els montenegrins, en un referèndum afavorit per la UE, va declarar-se independent d’aquesta república. Aquesta decisió ha establert el marc jurídic dins de la UE per declarar la independència d’un territori mitjançant un referèndum. Tot un detall a tenir amb compte. Primera independència del segle XXI a desgrat de les Espanyes.

Kosovo (2008): Han reconegut la seva independència 22 dels 27 estats de la UE, així com 24 dels 28 de la NATO, a més de molts d’altri d’entre els més poderosos i democràtics del món. Mentre que Espanya, rodejada d’un grup de petits i dèbils s’hi oposa per raons ben evidents.

Extret de: Reagrupament - Osona

Congrés Nacional d’Unitat Nacional Catalana

El proper 12 de desembre celebrarem el Congrés d'Unitat Nacional Catalana, el farem a Barcelona i demanem als militants que hi vulguin assistir que escriguin a correu@unitat.org per rebre la documentació i confirmar la seva assistència.

Recordem que cal estar al dia de la quota de militant per poder-hi assistir.

L'ordre del dia serà comunicat per correu electrònic a tots els militants que hagin confirmat la seva assistència.

La independència no és xauxa. Salvador Cardús

L’èxit actual, gairebé descarat, de l’adhesió a l’opció independentista pot estar generant unes expectatives desmesurades. I sense haver de disminuir l’eufòria del moment (la sensació de benestar i d’alliberament emocional), crec que potser val la pena moderar-ne l’entusiasme (l’exaltació dels ànims i els engrescaments fàcils). El cert és que molts catalans, després d’haver comprovat el fracàs de la via autonomista, que no ha satisfet les promeses que l’havien justificat, saben que no hi ha altra via per a la plenitud nacional que no sigui la independència. D’una banda, hi ha una generació jove que no pot entendre per què s’haurien de limitar les possibilitats d’una opció si s’aconseguia democràticament. De l’altra, al seu davant, hi ha una generació que ha vist defraudades les esperances d’una Espanya veritablement plurinacional i que, sense esperar més, sap que li ha arribat l’hora d’assumir responsabilitats directes en el destí del país. I, encara més endavant, hi ha una generació madura que no vol anar-se’n d’aquest món sense, com a mínim, haver proclamat el somni secret que fins ara havia cregut impossible.

Que la independència és la solució, a hores d’ara, ja ho sap tothom. I ho saben fins i tot els que, per raons ben legítimes, no la volen. Uns, perquè tenen por del que podria passar. Hi ha qui –jo crec que erròniament– encara creu que a Europa es poden treure els tancs al carrer davant d’una decisió de ruptura presa per un Parlament democràtic. Però, tocant de peus a terra, sincerament, algú pot imaginar l’exèrcit espanyol bombardejant el Parc de la Ciutadella o interrompent les emissions de TV3 i Catalunya Ràdio, després d’ocupar-les? N’hi ha d’altres, de catalans, que no la volen (de moment, diuen) perquè –a mi em sembla ben estrany– conserven encara una darrera esperança en la viabilitat d’un model federalista del qual els espanyols, ara i adés, han dit que no els interessa ni parlar. Per una raó que se m’escapa, troben més fàcil canviar Espanya que no fer respectar Catalunya. Finalment, hi ha també lleialtats polítiques històriques o vincles emocionals personals, i fins i tot interessos mercantils, tots absolutament respectables, que obliguen molts catalans a recelar de la independència o a descartar-la. Però fins i tot aquests darrers, cada vegada en proporcions més grans, quan hi pensen de manera freda i racional, també s’adonen que la independència és l’únic camí per superar l’actual atzucac polític nacional que ens ha dut a la profunda desconfiança vers els nostres polítics.

Però allò en què vull insistir és en la idea que la independència no és xauxa. Potser la prova més evident és la que ens dóna la mateixa Espanya, que, essent independents com són, ara mateix –i permeteu-me el punt d’exageració sarcàstica, però ja se m’entendrà– estan abocats al dilema d’haver de ser governats o per mentiders o per corruptes. La independència, enlloc del món, no assegura un bon govern. Fins i tot, malgrat que és cert que s’acabaria la sagnia de l’espoli fiscal actual, és de preveure que els primers anys caldria fer un sobreesforç de treball per sobreposar-nos a les pèrdues que inevitablement provocarien les resistències de fora i de dins. Fins i tot en un tema tan sensible com és el de la llengua, disposar d’estructures d’Estat no asseguraria automàticament que tothom es posés a parlar en català i que ho fes correctament. Es disposaria d’eines, això sí, però amb resultats a mitjà termini i no sense risc d’errors ni al marge d’altres fortíssimes influències exteriors. Possiblement, el principal desengany de l’endemà de la proclamació unilateral de la independència per una majoria significativa de parlamentaris catalans, i passada la celebració al carrer, és que res no canviaria massa. Tot just seria el punt de partida per a un lent procés de negociació de separació amistosa i de reagregació a un espai superior, i també de recerca de suports internacionals. L’endemà de proclamar la independència, ni ens abaixarien els impostos, ni a la Rambla de Barcelona es parlaria català.

Ja m’imagino que tothom amb dos dits de seny és perfectament conscient del que dic. La independència és, com sap tothom, la via ordinària per la qual tots els països normals aconsegueixen veu pròpia al concert de les nacions. Però l’important és saber si tenim res a dir en aquest concert. La independència és un dret i ha de ser, per fer-la possible, l’expressió d’una voluntat majoritària manifestada pels camins formals de la democràcia parlamentària. El referèndum, d’altra banda, només és una corroboració, un vistiplau, que es produeix a posteriori, quan tot és madur. És el darrer pas. Així va ser el referèndum per a la Constitució espanyola –ningú no va consultar prèviament els espanyols– o els referèndums catalans per als Estatuts. La independència, doncs, no és en cap cas un paquet de desgravacions fiscals, ni una garantia de fàbrica indefinida per al futur de la llengua catalana, ni una pòlissa d’assegurança a tot risc de bon govern. La independència, d’entrada, significa una més gran responsabilitat que, això sí –i aquesta n’és la grandesa–, ens permetria demostrar al món sencer qui som, de què som capaços i què hi podem aportar.

En aquest sentit, no hi ha altra manera d’entendre la independència si no és com un projecte, certament arriscat, de futur. És a dir, la independència finalment valdrà el que valgui el projecte de futur que aquesta sigui capaç de fer realitat. La bona notícia és que ara hi ha una part prou gran de país que se sent capaç d’imaginar aquest projecte i que vol dur-lo a la pràctica. Però que se’n senti capaç no vol dir que ja el tingui dibuixat. Ni que tingui convençuda la majoria que l’ha de voler. Ara és el temps dels delineants i dels arquitectes, dels enginyers, dels programadors i dels dissenyadors. Un país no s’improvisa, però s’ha de començar a pensar abans de tenir-ne els plànols detallats. I com que ara és el temps de prendre la decisió de posar-se mans a l’obra, no seria just que ja s’exigís un projecte acabat. En qualsevol cas, per fer el primer pas, el que és segur és que cal una dosi enorme de confiança, autoestima i ambició. Per tenir un país petit, més val que no ens hi posem.

I un apunt final. És a la vista de totes aquestes consideracions, doncs, que són de mal entendre les impaciències i els protagonismes que podrien provocar unes noves decepcions que el país no s’ha de permetre. El referèndum d’Arenys de Munt, per molt bones raons, però també per alguns atzars i per errors de càlcul dels adversaris, va ser un magnífic toc d’alerta amb ressò internacional. ¿Quina necessitat hi ha, ara, d’espatllar-ho amb gestos repetitius que difícilment superaran el primer? La independència es mereix, també, si es demostra intel·ligència política.