Estupor ha provocat en el món financer català la voluntat de Caixa Catalunya de canviar-se el nom aprofitant el procés de fusió amb les caixes de Tarragona i Manresa. Estupor, perquè és insòlit que una marca plenament consolidada canviï de nom i perquè els arguments que s’han donat per justificar-ho són d’un patetisme que ofèn la intel•ligència i produeix vergonya aliena. No sols és rotundament falsa l’afirmació d’Adolf Todó, director de l’entitat, en el sentit que la marca comercial Caixa Catalunya “està deteriorada” –n’hi ha prou de sortir al carrer i parlar amb la gent per veure’n el prestigi-, sinó que esborrona reproduir el raonament que en fa Pau Dueñas, director general de Morillas Brand Desing, una empresa catalana dedicada a la creació de marques comercials que en la seva pàgina web menysprea obertament el català –només admet l’espanyol i l’anglès-, quan diu: “La marca Caixa Catalunya a Espanya pot tenir un cert rebuig a causa de les fortes connotacions catalanes, igual que el seu logotip de l’estrella amb les quatre barres vermelles, encara que és veritat que als catalans se’ns reconeix per la bona gestió dels diners. [...] Caixa Catalunya ja té una forta implantació al mercat català i sembla lògic que ara busqui augmentar la seva presència a Espanya”. Dueñas, a més, afegeix, que l’època en què els noms de les caixes feien referència a llocs geogràfics ja està superada i que ara cal apostar per noms més universalistes. Es veu que dir-se Caixa Catalunya és molt provincià, molt carrincló. En canvi, dir-se Caja Madrid –on el senyor Dueñas no hi ha entrat mai a fer aquest discurs- sí que és cosmopolita i progressista. La prova és que el 2010 aquesta entitat tindrà més de 60 oficines a Catalunya.
No sé si el lector se n’ha adonat, però en la justificació del canvi de nom de Caixa Catalunya hi ha un tel molt preocupant de racisme. Es tracta d’un racisme que no és de pigmentació, però que traspua el mateix rebuig vers una col•lectivitat –en aquest cas la catalana- pel sol fet d’existir. Què significa que una empresa, només per ser catalana o per tenir un nom català, provoca rebuig a Espanya? Què significa que els catalans, per tal de ser acceptats a Espanya, hagin d’amagar els seus orígens, la seva identitat i la seva llengua? Quina mena de societat racista és l’espanyola, que el sol nom de Catalunya li fa venir basques? I, per altra banda, quina mena de societat pusil•lànime és la catalana, que renuncia al nom del seu país per no ofendre a aquells que l’odien? Francament, hi ha vegades que sento vergonya de ser català, i aquesta n’és una. No m’avergonyeixo pas de la meva identitat, m’avergonyeixo de formar part d’una col•lectivitat en la qual hi ha gent amb un nivell d’autoodi tan extrem. Les peces, malauradament, encaixen molt bé. I no tan sols perquè el president de l’entitat –fundada per la Diputació de Barcelona i controlada pel PSOE de Catalunya- és Narcís Serra, l’home que quan era membre del govern espanyol va fer mans i mànigues en companyia d’Ernest Lluch i de Joan Majó per tal que la nostra Llei de caixes quedés subordinada a l’espanyola, sinó perquè el principal enemic d’aquest país es troba a la Generalitat i es diu govern de Catalunya.
L’actitud de José Montilla, concretament, quan afirma “estem orgullosos del model català de caixes”, no pot ser més cínica, ja que temps enrere hi estava tan visceralment en contra que el seu partit fins i tot va portar aquest model al Constitucional espanyol alhora que va intentar tancar Jordi Pujol a la presó. S’entén, per tant, que la Generalitat ja hagi comunicat que no impedirà pas al canvi de nom de Caixa Catalunya. Al contrari, l’estimularà, perquè tot plegat, com ara l’espanyolització de TV3, de Catalunya Ràdio i del mateix govern, forma part d’un projecte de destrucció de l’imaginari nacional català que avança espectacularment amb l’escandalosa i silenciosa complicitat d’Esquerra.
dimarts, 13 d’octubre del 2009
L'autoodi de Caixa Catalunya. Víctor Alexandre
Elogi d'Emma. Quim Torra
Quan l’espanyolisme nauseabund intenta empastifar-ho tot, vomitant fel i escampant sospites, com si tothom fos igual, com si tothom s’aprofités, com si tothom hagués cedit a la corrupció o al xantatge, com si tothom visqués pendent d’un sou públic o d’una Visa, com si tothom tingués por a aixecar catifes, ara, més que mai, cal sortir en defensa de l’honorabilitat del moviment catalanista.
I cal dir-ho ben alt. No tothom és igual, no tothom ha renunciat a un compromís, no tothom ha vacil·lat a l’hora de triar entre càrrec o servei, no tothom ha desat les reivindicacions a l’habitació de les golfes per quan arribi el desgel, no tothom pensa que no es pot fer res sense subvencions ni informes.
Quan vaig conèixer l’amic Salva Garcia-Ruiz em va donar la impressió de trobar-me amb un anglès trasplantat dels Cotswolds, amb unes ulleres que Michael Caine hauria pogut lluir tranquil·lament. M’havia citat perquè volia explicar-me Emma.
A aquestes alçades, un ja es creu haver-ho vist tot. Doncs no, Emma era diferent. El col·lectiu Emma (que pren el nom de l’abadessa del mateix nom de Sant Joan de les Abadesses, una espècie d'Abat Oliva en femení) no responia a res conegut: un grup de professionals catalans, políglotes, preocupats per la imatge tan distorsionada que sovint es dóna del nostre país en els mitjans estrangers, que s’havien obstinat i conjurat a donar una resposta a qualsevol informació que parlés de Catalunya en termes que ells judiquessin desafortunats o erronis. En les seves pròpies paraules: “som un grup de catalans que volem que el món ens conegui com som, no com diuen que som”
Em va semblar extraordinari: penso que el terreny de la nostra lluita és fora d’Espanya, i que la internacionalització i el lobbisme són temes que ens hem de plantejar prioritàriament.
Durant aquests mesos he assistit a la feinada que això suposa. A cada informació equivocada, en un termini de 24 hores, el col·lectiu Emma envia una resposta –normalment en anglès-. Exigeix una capacitat de reacció brutal. Ells la tenen –a canvi de renunciar a temps, a família, al que sigui-. Lluiten amb totes les seves armes: la voluntat i la intel·ligència.
Fa pocs dies hem pogut llegir com el periodista Victor Mallet al Financial Times parlava de "Catalonia pays homage to independence" o com el New York Times reproduïa fa uns dies un article publicat el 1934 amb motiu dels fets del 6 d’octubre.
I un pensa en Emma i està content, molt content per ells i per nosaltres.
L'estat espanyol no ha posat ni un euro per a ajudar a restaurar la Catedral de Barcelona
L’Estat no ha contribuït econòmicament, malgrat els compromisos signats, a les obres de rehabilitació de la catedral de Barcelona, en què fins ara s’han invertit uns 12 milions d’euros. Els treballs encara no s’han acabat i s’estima que el cost final pot estar al voltant dels 16 milions.
El conservador del temple, el doctor Martí Bonet, ha revelat a l’AVUI que l’Estat encara no ha fet la seva aportació, que havia de ser una tercera part del cost total de les obres i ho ha justificat pel context de crisi. Tot i així, el doctor Bonet assegura que els treballs de restauració del temple no s’aturaran.
Cornuts i pagar el beure
Els diners invertits fins ara els han posat el govern català, el bisbat, l’Ajuntament, els patrocinadors i els fidels. Un milió s’ha recaptat de les empreses que han col·locat publicitat a les bastides de la catedral. Mig milió més es va recollir amb la campanya Patrocina una pedra, que anava dirigida als fidels, però per aquest concepte s’esperava aplegar més diners dels que s’han recaptat. També s’han destinat a les obres una part dels diners –cinc euros per entrada– que paguen els turistes que entren a visitar el temple fora de les hores de culte. El 2008, en plena campanya electoral de les generals, la socialista Carme Chacón, que aleshores era ministra de l’Habitatge, va fer una visita a la Catedral i va prometre 809.000 euros, que havien de servir per arreglar deu vidrieres.
La catedral de Barcelona tampoc s’ha beneficiat gaire del Plan Nacional de Catedrales de l’Estat, que va iniciar fa dotze anys i que ha servit per rehabilitar la majoria dels gran temples de la Península alhora que es cataloga el patrimoni dispers per les parròquies. Aquest any, en els pressupostos generals de l’Estat, hi ha una partida de 15,2 milions per restaurar catedrals i d’aquest total a la de Barcelona se li assigna una ajuda de 100.000 euros.
Ferro per titani
Les obres per restaurar la façana, les torres laterals i el cimbori van començar el maig del 2004 i s’han desenvolupat a un ritme més lent del que preveien els arquitectes, en part per manca de finançament però també pels problemes estructurals que s’han anat descobrint a mesura que avançaven els treballs.
La façana de la catedral de Barcelona, que és un fals gòtic que només té cent anys de vida, pateix el mal de la pedra que afecta la majoria de cases de final del segle XIX i començament del XX que van utilitzar el ferro en la seva construcció. Aquest mal el pateixen la majoria dels edificis modernistes de la ciutat. Amb el pas del temps i el clima humit, els ferros s’han oxidat, han augmentat de volum fins a sis vegades i han esberlat les pedres. Per aquest motiu sovint cauen peces d’algunes façanes d’aquesta època. En el cas de la façana de la catedral, la pedra que van trencar els ferros, que van augmentar fins a un 20% el volum, era de les pedreres de Montjuïc, i s’ha pogut reposar en part gràcies a un dipòsit que encara conserva l’Ajuntament.
En la restauració actual se substitueix el ferro per titani amb l’esperança que aquest nou material duri més que el vell.
Font : AVUI.cat
Catalunya, el 4rt estat de la UE en renda per càpita
D'aconseguir la independència, Catalunya seria el quart Estat de la Unió Europea en renda per capita, només superat per Luxemburg, Irlanda i Holanda. Aquestes dades, extretes d'estadístiques europees, les recull la presentació 'Avantatges de tenir un Estat propi' (pdf), que ha presentat aquests dies el Cercle Català de Negocis (CCN). A l'estudi s'explica que, de ser independents, els catalans disposaríem d'una renda per capita de 32.600 euros, però pel fet de continuar dins l'Estat espanyol la renda actual per català disminueix fins els 29.700. La documentació del CCN també demostra que, si deixéssim de dependre de Madrid, la Generalitat tindria un 60% més de pressupost i tindríem una economia més competitiva, capaç d'aconseguir unes quotes de creixement més elevades. L'estudi cita els casos de Croàcia i Eslovènia, que després d'independitzar-se han multiplicat per tres i per set el seu PIB en només divuit anys.
També es recullen dades dels darrers Estats independentitzats dins la UE: Croàcia es va independitzar el 1991 i ja ha multiplicat el seu PIB per tres, i Eslovènia es va independitzar el mateix any i ha multiplicat per set el seu PIB.
És viable tenir un Estat propi?
El web del Cercle Català de Negocis també recull l'argumentari 'És viable tenir un Estat propi?' (pdf) on es responen una sèrie de preguntes al voltant de les conseqüències de la independència. Segons aquestes dades, amb un Estat propi la Generalitat disposaria d'un 60% més de pressupost, i es podran tirar endavant iniciatives polítiques ajustades a la realitat catalana per tal de registrar creixements més ràpids que els dels últims anys.
La independència també generarà negoci a curt termini, ja que molts centres de decisions que ara són a Madrid o serveis tècnics que, des de la capital espanyola, atenen al públic català, hauran de desplaçar-se al Principat. De la mateixa manera, un Estat propi serà beneficiós per integrar la immigració, que entendrà la realitat catalana i la nostra llengua com a única, i les nostres seleccions podran competir internacionalment sense restriccions.
Catalunya dins la UE
Segons el CCN, la integració de Catalunya a la UE serà immediata, i amb un Estat propi guanyarem influència dins la UE. El català serà llengua oficial i el representant de Catalunya tindrà la seva cadira al Consell de Ministres de la Unió Europea. De la mateixa manera, hi hauria un comissari català a la Comissió Europea, tal com disposa Malta a l'actualitat, amb sols 400.000 habitants, i tindrem un seient al Banc Central Europeu. A més i segons la normativa comunitària, Catalunya també tindria la presidència de torn de la UE durant sis mesos, i el president del Govern català presidiria els consells de ministres europeus.
Font: Directe.cat
Entrades
