Dues novetats editorials avalen l'origen catalanoparlant de Colom

Es tracta de professors universitaris d'EUA que asseguren que va néixer en algun territori de la corona d'Aragó

El llibre El ADN de los escritos de Cristóbal Colón (Edicions Puerto) de la professora emèrita de la universitat de Georgetown, Estelle Irizarry, "proposa i confirma el verdader origen català del navegant".

Segons el membre del Centre d'Estudis Colombins i autor de vuit llibres sobre Colom, Nito Verdera, aquesta novetat editorial afirma "en veu alta que Colom era natural d'un territori de l'Antiga Corona d'Aragó, súbdit de Fernando i que va aprendre el català abans que el castellà".

També des dels Estats Units d’Amèrica, Charles J. Merrill, professor de la universitat de Mount Saint Mary, ha escrit un llibre que ho assegura. L'any passat les seves conclusions –després de divuit anys d'estudi– es van publicar a Washigton i enguany l'editorial Cossetània se n'ha encarregat de la traducció i la distribució a Catalunya (Colom. 500 anys enganyats).

Amb aquest llibre, Merrill demostra que el descobridor d’Amèrica era un català que mantenia una antiga enemistat vers la família dels Reis Catòlics, i per això els monarques van ocultar la catalanitat de Colom i van fomentar la idea que era italià. La mentida va guanyar credibilitat perquè es va anar repetint de forma autoritzada fins que es va convertir en un dogma històric. Però, com diu l’autor: "Fins a cert punt, és possible que el mateix Colom i la seva família acceptessin aquest engany. Devien tenir-hi les seves raons. Però no hi ha cap motiu perquè nosaltres hi estiguem d’acord".

El català en els escrits de Colom
A El ADN de los escritos de Cristóbal Colón, Irizarry, professora titular de literatura hispànica, detalla unes 18 categories de ladinismes lèxics, morfològics, ortogràfics i sintàctics que es troben en el castellà de Colom i discuteix variants com el ladí català. "En els escrits de Colom –cent cartes, diaris i apunts– apareix un idioma semblant al castellà, que sembla un espanyol incorrecte", diu l'escriptora.

Un d'aquests exemples és la puntuació i la redundància del possessiu, una construcció que va desaparèixer en el castellà abans del 1474 segons Lapesa però que apareix en escrits de Colom el 1492. L'autora ha confessat que va descobrir que "l'estil de puntuació obeïa una disposició geogràfica" i que entre els centenars de documents que va examinar hi havia "un patró". En aquest sentit, ha manifestat que "els de Castella no usaven vírgules –una diagonal senzilla o doble que li servia de coma, punt i coma i punt final– i que aquestes sorgien a les terres avui catalanoparlants de l'Antiga Corona Regne d'Aragó".

Alhora, Irizarry ha apostat per la revaluació de documents entesos fins ara com autògrafs colombins, ja que "si no tenen vírgules, com l'únic document que diu que va néixer a Gènova, són falsificats o escrits per un notari o copista".

Font: AVUI.cat

Endavant les consultes!

Catalunya ens necessita a tots. Ha aparegut una nova llum a l’horitzó de l’independentisme i ens està marcant un camí on hi cabem tots, partits –per donar-hi suport– i societat civil per organitzar i concretar les consultes populars. Ningú que desitgi participar-hi ha de quedar-ne exclòs. El nou plantejament que s’ha endegat dóna més protagonisme a les plataformes i a les entitats, però alhora accepta i demana –com no pot ser d’una altra manera– el suport polític dels diferents grups que representen la ciutadania. Tothom a sumar!

Les consultes populars constitueixen un mecanisme d’expressió just i legítim que condueix una part de les reivindicacions de força ciutadans prenent com a punt de partença el tercer punt de l’Assemblea de Catalunya, que tants enyorem. Ha obligat a posicionar-se, a voltes incòmodament. Ha superat amb escreix la dinàmica dels partits i el marc on estan establerts, potser massa còmodament. Les consultes han canviat les regles del joc que semblaven endormiscades –el 13-S ja vàrem percebre que no– després de les manifestacions de la Plataforma pel Dret de Decidir i de Deumil.cat a Brussel·les.

L’independentisme necessitava una concreció, havia de sortir de la trinxera identitària –ara com ara en crisi– on l’havien endormiscat alguns partits, que en el decurs dels anys s’han anat envoltant d’una aurèola independentista i n’han volgut tenir l’exclusivitat, però que a l’hora de passar comptes han decebut i han entronitzat precisament els qui no desitgen aquests plebiscits, argumentant que “està prohibit” o que “és una aventura arriscada”. El poble és savi; no se’l pot fer beure a galet cada dia. El teixit associatiu ha superat el sistema polític i s’ha volgut expressar lliurament: hi ha quelcom més democràtic que la lliure expressió?

Qui pot defensar romandre dins un Estat que ens espolia? 500 euros cada segon, 60 milions d’euros diaris, que representarien 12 escoles o 8 geriàtrics cada dia. Alguns barons guerristes menystenint-nos amb l’alpiste que ens dóna l’Estat; fruint amb la humiliació de “passar el ribot” per l’Estatut aprovat pel Parlament, entre molts altres despropòsits. On és l’argumentari real que ens convenci per seguir maridats amb Espanya? On són els avantatges? Què proposen realment?

El camí de l’Estatut no s’ha de menystenir, però gent d’aquest país –i no pas poca– vol anar més enllà; se’ls ha demostrat que els plantejaments autonomistes i federalistes –aquest últim realment embrionari– han perdut eficàcia i eficiència i s’ha anat afeblint el poder econòmic i polític del nostre poble. El país es mor i no s’aprecien reaccions sòlides. Algunes administracions semblen somnolents i la seva dinàmica, immòbil i immutable. Cal un debat profund i agut entre els partits; cal replantejar-se aquest sistema que és molt lluny de l’excel·lència que mereix la ciutadania. Cal optimitzar recursos, escoltar la veu del carrer i donar respostes ràpides.

La unitat ens farà vèncer i hi ha camí per recórrer. Ni ara ni mai separats; sempre junts, malgrat que se’ns vulgui dividir per interessos. Hem de servir aquest poble, hem de treballar per la gent amb tot el nostre delit i les nostres forces. Mantenim-nos plegats davant l’adversari, sense exclusions de cap mena. Catalunya ens necessita a tots. Visca la veu del poble! Endavant les consultes! Europa ens espera!

Carles Mora Tuxans. Alcalde d'Arenys de Munt

Més política, menys partit. Salvador Cardús

Amb una tenacitat digna de millor causa, els partits han aconseguit que la seva vida interna cada dia ocupi tot l’espai informatiu. Entretant, han anat abandonant el terreny de la discussió veritablement política. Ja no debaten programes ni ideologies, qüestions reduïdes a quatre tòpics tronats, sinó que exhibeixen corrupteles i punyalades. Exagerant, podríem dir que Zaragoza i Iceta, Madí i Homs, són més notícia que Montilla i Mas, suposant que aquests darrers –i es força suposar– simbolitzin línies ideològiques de fons. És un fet fàcil de contrastar: a les pàgines de política s’acaba parlant fonamentalment dels partits i els seus conflictes interns, mentre el debat polític s’ha de refugiar a les pàgines d’opinió, fet per aficionats. Els partits i els seus dirigents es limiten als tacticismes electorals, sempre amb l’ull posat en els moviments de l’adversari, tant exterior com, sobretot, interior. Allò que els ocupa, doncs, és el poder: com aconseguir-lo, com conservar-lo, com augmentar-lo. I la conseqüència és allò que amb farisaica cara de sorpresa els polítics en diuen “la desafecció política dels ciutadans”, i que, vist des de la banda dels ciutadans, no és altra cosa que “el menyspreu pel ciutadà polititzat”.

La meva opinió és que la causa principal d’aquesta gravíssima circumstància es troba en el fet que els partits són unes institucions de dimensions desorbitades. Primer, són maquinàries excessives pel reduït nombre de militants que tenen. I, per tant, els pressupostos i el nombre de personal que en depèn, són desmesurats. En segon lloc, els partits estan sobredimensionats en relació al seu mateix paper social. Ningú no discuteix la seva necessitat en democràcia, esclar. Però s’atorguen un paper i un lideratge que ni tenen, ni haurien de tenir. Caldria aprimar, en general, el paper de l’Estat i, de passada, el de l’administració pública damunt les nostres vides. Els governs haurien de deixar lliures zones més àmplies de les nostres vides, ara tutelades de manera abusiva. I els mateixos partits haurien de reduir les seves pretensions.

Finalment, i en tercer lloc, l’origen de tots els casos de corruptela, fins i tot quan la mantenen dins dels marges de la legalitat vigent, es deu al fet que els partits són estructures econòmicament insostenibles. Casos com el que viu el PP espanyol, i particularment el valencià, són el resultat d’aquesta dimensió que obliga a unes formes d’enginyeria financera molt complexes en què és molt fàcil que algun viu en tregui profit i, amb la seva incompetència, ho acabi posant tot al descobert. No tenim dades transparents ni dels ingressos i les despeses anuals –reals– dels partits, de la quantitat d’empleats –reals– que tenen, i sobretot, no tenim aquestes dades en relació a altres països, en funció del nombre de població. I em temo que, en això, batríem rècords mundials.

Quan els partits governen, tenen l’avantatge –per immoral que sigui– de poder desviar part de l’activitat partidista a la mateixa administració. Hi col·loquen gent que, de fet, treballa per al partit i no per als ciutadans. I, quan es governa o quan des de l’oposició es pot marcar l’acció de govern amb l’activitat legislativa, es pot aconseguir que part de les despeses del partit –electorals o d’altres tipus– siguin assumides per empreses públiques i privades. Al nostre país, els controls judicials, però també periodístics, més que laxos, s’ha de dir que pràcticament no existeixen i, quan es descobreix un abús, sol ser per carambola. Per als partits, mantenir-se al poder, o conservar-ne una petita quota, més que no pas un desafiament patriòtic és un veritable problema laboral.

Si la crisi econòmica ha portat moltes empreses a haver de revisar les seves taxes de productivitat i a entendre que si no són competitives hauran de tancar, la crisi de confiança política, expressada de manera nítida per l’alarmant indiferència electoral, hauria de portar a reflexions similars als partits polítics. Si els partits són estructures laboralment sobredimensionades, si són econòmicament insostenibles, si la productivitat és escassa a la vista dels resultats que obtenen, si són incapaços d’atraure l’interès dels perfils professionals d’excel·lència, potser també haurien de pensar en l’aplicació urgent d’un expedient de regulació d’ocupació a les seves pròpies estructures, diguin el que diguin els sindicats (que, posat a fer amics, diré que també haurien de seguir-los en l’exemple).

Aquests partits insostenibles per desmesurats, inevitablement, s’han convertit ells mateixos en notícia. Pitjor: s’han convertit en el principal problema polític del país. Posem el cas d’ERC. ¿Què hi ha hagut de veritablement ideològic i polític en les dissensions que l’han sotraguejat des del seu gran èxit electoral de 2003 fins ara? En el fons, res de veritablement rellevant. El problema d’ERC ha estat el d’un creixement desmesurat de la seva pròpia estructura i del personal en nòmina sense poder desenvolupar mecanismes d’organització democràtica de lideratge i jerarquia acceptats per tothom. Entretant, la seva política s’ha vist sotmesa als duríssims criteris de supervivència laboral: l’heroïcitat de deixar el govern comportaria la pèrdua de centenars de llocs de treball i potser una suspensió de pagaments. ERC, per molt d’esquerres que fos, de la nit al dia es va convertir en un nou-ric. I això li ha passat factura.

La meva opinió és crua: els partits tradicionals no són ni seran capaços d’aplicar-se la medicina que recomanen a la resta de la societat sobre l’excel·lència, la productivitat o la internacionalització. Viuen atrapats en els mecanismes medievals del vassallatge i la fidelitat al partit, en la insostenibilitat de les seves estructures i en el tancament autista dins la ratera nacional que els peixa. Els partits tradicionals no estan en condicions d’encarar el repte polític de fons que té el nostre país. I, per tant, només podem confiar en organitzacions amb noves estructures, lleugeres i àgils, sostenibles i transparents, capaces de retre comptes, en contacte directe amb el ciutadà amb consciència política, que permetin esberlar la ratera nacional i fer possible que tothom, també els que ara hi estan atrapats, avanci cap a la maduresa i la llibertat política a què aspirem.

Si tu no hi vas, ells segueixen

Bé, ja està. Una petita consulta que tècnicament no arribava ni a municipal ha sotragat la política catalana com un sisme. L'epicentre d'Arenys ha demostrat que el país està solcat de falles i, amb el terreny remogut, cal esperar tremors secundàries. S'equivoca qui pensi que Arenys és intranscendent. Que el terratrèmol s'hagi sentit a Madrid i que l'estructura de l'Estat s'hagi escruixit fa pensar que darrere d'aquesta provatura ha de venir fatalment the big one, per dir-ho amb expressió pròpia dels que vivim literalment damunt fissures tectòniques d'abast continental. Almenys sembla que ho creguin tots els que aquests dies han perdut la calma.

COM SOL PASSAR AMB ELS SISMES de certa intensitat, algunes coses s'han enrunat i altres han quedat consentides. N'ha sortit malparada la credibilitat dels partits, fins al punt que és dubtós que puguin refer-la a temps per a les eleccions, ni que Madrid corri a falcar-les avançant les de l'Estat. El PSC especialment s'hi ha deixat la pell de xai. Després de les declaracions d'Iceta, de la ministra de guerra i del mateix José Montilla, del PSC ja sols es pot dir, caritativament, que és el partit més conservador de tot l'espectre polític. L'ambient fa ferum de front espanyolista, i Esquerra, que juga en temps de descompte, podria extreure'n la moral que cal repetir el tripartit per mantenir-ne el PP fora. A Esquerra fa temps que la política és una faula.

RES NO ES MESQUÍ NI CAP HORA és isarda. Però el vicepresident del govern, que en hores baixes és filòleg, ha oblidat els poetes. Ara es veu que toca la prosa, i amb realisme liquidador d'autoestima menysté una consulta que el deixa en orsai. Com es noten les companyies! Sentint-lo discórrer sobre la malignitat dels Estats, les pàtries futuribles i les identitats elàstiques hom diria que Carod és el portaveu del grup socialista. Tot i que algú de més amunt podria recordar-li que tanmateix són els Estats els que segreguen vicepresidències de govern i ambaixades.

PERÒ ÉS QUE ELS SOCIALISTES ja no parlen socialistès. Arenys n'ha revelat les intimitats com si els hagués passat pels raigs X. Tothom ha pogut veure un Iceta displicent, un Montilla més interessat en els drets de Falange que en els dels arenyencs, alcaldes socialistes que barren el dret de consulta als ciutadans i una Chacón que sols es diferencia de Mayor Oreja en la barba. Si Mayor comparava el PNB amb ETA, Chacón no es queda enrere i lliga dins el mateix sac els assassins en potència de Falange amb els jubilats que un diumenge de setembre esperaren dignament el torn per dipositar una papereta en una urna.

ARENYS HA POSAT EN RELLEU que, a mesura que s'esvaeix la por, l'independentisme esdevé central a la política catalana. Els socialistes poden esgotar el flat repetint que tot plegat és cosa de quatre radicals (els franquistes deien que el catalanisme era "cosa de cuatro locos"), però el dia 13 tothom, corresponsals estrangers compresos, va poder veure gent gran, joves professionals, immigrants, jubilats de petanca i senyores que van a la perruqueria el dissabte votant ordenadament en una consulta on ha anat de poc que la independència esdevingués l'opció unànime. La democràcia ben entesa comença i acaba a Arenys.

A CONVERGÈNCIA I UNIÓ LA SACSEJADA també l'agafa amb el pas canviat. Deu n'hi do com anem sobrats de ventrílocs! Mas montillejava afirmant que Catalunya té plantejades qüestions més importants. Ara, com a bon Hamlet, es cura en salut assegurant que votaria sí en un referèndum que, si per ell fos, no se celebraria mai. Potser que fes mirar si la casa gran no li ha quedat un xic carafeixada.

FA MESOS ELS DEIA, tot recordant Baudelaire, que el carisma era al carrer a disposició de qui volgués alçar-lo. Ara es perfilen candidats, però aquest és el tema d'un altre article. L'espai tot just m'arriba per aventurar que els noms en ascens ja no són plantes d'hivernacle dels partits, sinó personalitats a prova d'aparells. La independència verdeja.

Joan Ramón Resina. Catedràtic de la Universitat de Stanford (EUA)