L'Ajuntament de Barcelona exposa en un comunicat que la categoria professional de Telma Ortiz és la de Tècnica Assessora i la seva funció és de sotsdirectora de Projectes del departament de Relacions Internacionals. Entre les tasques encomanades a Telma Ortiz hi figuren reforçar els vincles de Barcelona amb Àsia-Pacífic i les activitats relacionades amb motiu de la presidència espanyola de la Unió Europea, el semestre que ve.
L'Ajuntament informa que "la seva única retribució és el seu sou brut anual que és de 54.958,68 euros bruts l'any, xifra que correspon a 2.809 euros nets mensuals" i justifica el comunicat "davant les informacions aparegudes aquests dies a diferents mitjans de comunicació".
La incorporació de Telma Ortiz respon al "nou impuls" que s'ha donat al departament de Relacions Institucionals després del nomenament del seu director, Josep Roca.
L'Ajuntament es justifica i diu que la provisió del lloc de treball de Telma Oritz es va efectuar segons la legislació aplicable i que els seus coneixements, aptituds i experiència professional la fan del tot adient a les tasques encomanades.
Entre d'altres aspectes, segons el consistoti, cal destacar el domini de 6 idiomes (català, castellà, anglès, francès, italià i portuguès) o la seva àmplia experiència en el camp de les relacions internacionals en diferents llocs del món com ara Àsia, Àfrica o Amèrica Llatina.
Font: AVUI.cat
dissabte, 19 de setembre del 2009
L'ajuntament de Barcelona fitxa Telma Ortiz, que cobrarà 2.809 €/mes
dimarts, 15 de setembre del 2009
José Montilla, el gran catalanista. Víctor Alexandre
Van ser molt encertades les paraules que Vicent Partal va pronunciar el passat dia 12 de setembre en l’acte de suport a la consulta independentista d’Arenys de Munt. Em refereixo, concretament, a la frase final: “No puc entendre que el president de la Generalitat de Catalunya gasti tant d’esforç defensant la Falange i el seu dret a manifestar-se i que encara ara no hagi dit ni una sola paraula a favor del dret dels ciutadans d’Arenys de Munt”. Era una reflexió retòrica, naturalment, perquè Partal sap molt bé que José Montilla no sols està en contra de votar sí a la independència de Catalunya, sinó també del dret a votar. José Montilla és l’espanyolista que un dia, gràcies a la direcció d’Esquerra, una direcció àvida de poder i de privilegis, el va asseure a la cadira presidencial disfressant-lo de catalanista. I aquest gran catalanista que el dia 6 d’agost de 2005 va dir que “els drets històrics de Catalunya no existeixen” i que 48 hores després que el nostre Parlament aprovés el nou Estatut va proposar 62 esmenes per rebaixar-lo i convertir-lo en una pelleringa –amb el vist-i-plau d’Esquerra-, és l’home que defensa el dret a expressar-se d’una formació política com la Falange, amb milers de crims contra la humanitat al darrera, mentre nega el mateix dret als ciutadans d’Arenys de Munt. I encara és més greu aquest comportament tenint en compte que mentre els primers s’expressaven per mitjà de l’insult, l’amenaça i la provocació –trucades telefòniques intimidatòries, i frases com ara “cabrones” i “hijos de puta”- els segons ho han fet per mitjà de les urnes.
José Montilla és aquest gran catalanista que, a banda de formar part de l’Executiva d’un partit que va ordenar a l’Advocacia de l’Estat que anul•lés l’acord del ple de l’Ajuntament d’Arenys de Munt per a la celebració de la consulta, ha menyspreat públicament els arenyencs tot dient que allò que han fet “només serveix per donar arguments a la caverna espanyola”. Un menyspreu, aquest, que, com va denunciar Vilaweb, ha estat justificat per Esquerra –i per ICV- a través del seu portaveu, Ignasi Llorente. Cosa, dissortadament, gens estranya, atès que estem parlant de la mateixa i fal•laç direcció republicana que no fa gaire va impedir que prosperés al Parlament la Iniciativa Legislativa Popular a favor d’impulsar un referèndum d’autodeterminació perquè, en paraules del diputat Xavier Vendrell, “no els va donar la puta gana”.
Aquest és el patètic govern que tenim, un govern que menysprea l’exercici sobre el qual descansa la base del sistema democràtic, el dret a opinar per mitjà de les urnes, fins al punt de criminalitzar-lo afirmant que només serveix per donar arguments al feixisme. És clar, és comprensible: la reinvidicació dels drets dels negres només serveix per donar arguments als racistes, la reivindicació dels drets dels homosexuals només serveix per donar arguments als homòfobs, la reivindicació dels drets dels tibetans només serveix per donar arguments als xinesos, la reivindicació dels drets dels catalans només serveix per..., per posar en evidència el nacionalisme espanyol de José Montilla i la profunda degradació d’Esquerra.
Arenys de Munt, un pas de gegant cap a la Independència
Certament ha estat un procés amb molts daltabaixos, amb pors, amb obstacles; molts no creien que al final es pogués celebrar el plebiscit, però al final s’ha pogut assolir: centenars de ciutadans d’Arenys de Munt han anat a les urnes malgrat el abogado del Reino, malgrat els falangistes (els de camisa blava o el de la rosa al puny), malgrat mil entrebancs, el dia 13 de setembre del 2009 i el poble d’Arenys de Munt passaran a la història per què s’ha disparat el tret que donarà sortida a la cursa envers la nostra llibertat nacional.
Ha estat una victòria del teixit social i no pas dels partits, hem de reconèixer que molts militants han treballat per fer realitat aquest dia, però ha estat la gent, els nacionalistes sense afiliació política els que han portat el pes; ja sabem que ara tothom serà el responsable, tothom es voldrà posar les medalles, que CiU afirmarà que ells han donat recolzament des del primer dia al referèndum d’Arenys de Munt, però callaran que no han fet el mateix a Vic on no han votat la proposta de fer el referèndum per la Independència a la seva pròpia ciutat. També ERC, amb Puigcercós al capdavant, estaran joiosos per la “seva” victòria que difícilment lliga amb el pacte amb els falangistes de la rosa al puny mal anomenats socialistes, el seu mesellisme davant l’acceptació d’un finançament i la manca d’una voluntat real de crear un front Nacionalista al Parlament.
L’arribada dels 72 falangistes, ni un més ni un menys, ha estat anecdòtica; qui ha autoritzat la seva concentració tenia com a objectiu que es produïssin aldarulls per poder pontificar sobre el perill dels enfrontaments entre radicals d’un i altre signe. Malauradament per ells, pels instigadors, els Mossos d’Esquadra varen realitzar un bon operatiu i quedaren aïllats del gruix nacionalista, certament haurien acabat malament, eren massa pocs com per poder trasbalsar el plebiscit. Però no ens enganyem, feien el paper de gossos de presa malgrat que algun dels més vells falangistes ja no els hi quedessin gaires dents, però els veritables espanyolistes no hi eren, estaven als despatxos de la Generalitat, a les seus del PSC o el PP, estaven patint tot veient la festa que s’estava convertint un acte que ells voldrien violent per poder-lo desacreditar.
Amb una participació superior al 41 per cent, comptant que podien votar tots els ciutadans empadronats, fins i tot els immigrants, i tenint en compte que era un plebiscit no vinculant, que sols havia un col·legi electoral, que havia el perill d’agressions per part dels espanyolistes de torn... malgrat tot, la participació va ser superior als darrers comicis electorals. Es veia un poble il·lusionat, amb ganes de veure el dia de la Independència del nostre país.
S’ha parlat que havien més periodistes que falangistes, i era cert, periodistes d’arreu de l’estat i de molts mitjans de comunicació europeus i nord-americans hi foren presents, realment ells, com tots nosaltres, sentíem que estàvem al kilòmetre zero d’una cursa. Tot llegint la premsa internacional hem pogut constatar que el referèndum d’Arenys de Munt ha servit per internacionalitzar en gran manera el fet català, cada cop es parla més de Catalunya com el nou estat d’Europa, cada cop els somnis van deixant de ser-ho per esdevenir una realitat.
En traurem alguna lliçó d’aquest 13 de setembre? Els partits de l’òrbita nacionalista o sobiranista es donaran compte que la gent ja està per sobre de l’esquema dels partits? que prefereixen treballar en plataformes, associacions, etc, per una única raó: la desconfiança en els seus representants polítics. CiU i ERC com a partits parlamentaris han vist com, eleccions darrera eleccions, van perdent vots per què els seus votants es queden a casa, realment manca un projecte engrescador, cada cop més nacionalistes i independentistes han marxat a casa, han sentit masses cants de sirena que han esdevingut udols de menyspreu, discursos inflamats que al cap de poc s’han anat marcint en calaixos de dependències oficials on els seus autors romancegen engreixant-se de tant àpat de representació i cotxe oficial.
Cal una regeneració del món polític català, els vells esquemes i les velles formacions ja no engresquen, ja no son creïbles, cal un reagrupament que faci foc nou, que trenqui la baralla i que digui no al pactisme i sí a la Independència. Però ha de ser valent, honrat, amb gent que vulgui servir i no servir-se del país, amb gent que no estiguin a la política per viure del pessebre o per prestigi personal. Cal que el patriotisme es reagrupi, que vagi al davant o al costat de les iniciatives sobiranistes i independentistes, que sigui fidel als seus principis i que tingui com a únic objectiu la Independència de la nostra Pàtria.
Xavier Andreu
Entrades
