Actes per la Diada Nacional de Catalunya. Unitat Nacional Catalana

Més informació a: Unitat Nacional Catalana

Pàtria número 10

Descarrega-te'l

Se me'n refot la sentència

Després d’aquestes setmanes de vacances, torno a aquestes planes per escriure un parell d’articles a la setmana, i comprovo que tothom parla de la sentència del constitucional que ha de sortir ja. Tothom opina vers si ens hem de manifestar abans o després que es faci pública, de com ha de ser la reacció dels polítics, de què ha de dir el Govern o, fins i tot, en un gest de supèrbia total, gosen dir com ha de ser la nostra reacció, la del poble, la de qui paguem les bestieses d’en ZP i els seus nyerros. I au, a esperar la sentència.

Doncs bé, a mi se me’n refot la sentència. Per què? Doncs perquè no accepto sentències que menystenen un referèndum vinculant i dos parlaments sobirans elegits democràticament. No accepto sentències que provinguin d’uns jutges triats a dit pels dos partits polítics espanyols més importants, PP i PSOE. No accepto sentències que provenen de les intencions del PP de dur la política als jutjats, on volen obtenir el que les urnes no els hi donen. No accepto sentències que ja sé d’antuvi que en res han de milorar la meva condició de català ni han de fer que Catalunya tingui el que li pertoca. No accepto sentències que em diguin com haig de ser, què he de sentir dins el meu cor, a quina pàtria haig d’estimar i en quina llengua haig de parlar.

No, no ho admeto. I penso que ningú que estimi ni que sigui una mica Catalunya hauria de fer-ho. Per tant, que es fiquin la sentència on vulguin i, per mi, la poden fer pública demà, per Nadal o l’any vinent, perquè se me’n refot el que digui. N’estic tip de que a Madrid hi hagin tants savis que ens manin i que, vés per on, aquí n’hi hagin tants xais que els facin cas. Xais que, diguem-ho tot, viuen amorrats a la mamella i no vegin com xuclen.

ZP ja li ha dit al Govern que ha d’acceptar la sentència, sigui quina sigui. Un ukase, vaja. Un més, vull dir. Esquerra ja negocia els pressupostos generals de l’estat amb ZP. Endavant les atxes! I d’això en diem Govern de Catalunya? D’això en diem Generalitat? Aquests es consideren servidors públics de l’interès general de Catalunya?

Ja ho veuen, se me’n refot la sentència perquè a mi el que m’interessa no és el que ens puguin dir des d’Espanya; a mi el que m’interessa és com assolir el més ràpidament possible la nostra independència, la nostra llibertat, el tenir un estat propi i la capacitat de decidir democràticament per nosaltres mateixos.

A Madrid saben que ens perd l’esperit del “Parlem-ne” i ens atabalen amb negociacions, reunions, calendaris i promeses. Sempre hi hem caigut de aquatre potes. “Negociem, negociem”. Doncs no, s’ha acabat. Ens han portat al límit de la indecència, de la vergonya, de la pressa de pèl. El primer any del gloriós finançament, rebrem poc més de mil cinc-cents milions. A la Caja Castilla La Mancha li han donat nou mil. És clar, en el primer cas es tracta de “los catalanes” i en el segon d’una caixa de quatre amiguets que, a més, ho han fet fatal perquè invertiren els cabdals en totxanes i, a més, un pèl tèrboles. Això és un èxit? Per aquesta merdeta tants anys de regatejar el que és nostre i ens han furtat? Per tenir uns diners pels quals no calia canviar d’Estatut – el principi de bilaterilitat, per exemple, cabdal per negociar de tu a tu, se n’ha anat en orris, per esmentar un exemple – tant discurs dient que com ara, mai?

Com sigui que ja n’estic fins el pap de tanta buidor retòrica, que tan sols amaga l’expoli fiscal al qual ens tenen sotmesos, tan sols vull escoltar una sola paraula: independència.

Tot el que no sigui això, se me’n refot.


Miquel Giménez Gómez


Font: eldebat.cat

Manifestació... d'impotència. Víctor Alexandre

No comparteixo la decisió de fer una manifestació vinculada a la sentència del Tribunal Constitucional espanyol, tant si es fa abans com després de conèixer-se’n la sentència. Entenc la bona fe i la bona voluntat de les entitats convocants, que em mereixen tot el respecte, però no la comparteixo perquè no és res més que una dolorosa expressió de por, d’impotència, de masoquisme i de desorientació. D’entrada, la manifestació ja és per ella mateixa una legitimació de la injustícia que suposa que un petit grup de nacionalistes espanyols representants del PP i del PSOE –altrament coneguts com a Tribunal Constitucional-, es reuneixi en un despatx de Madrid amb l’única finalitat de convertir en fum les decisions sobiranes del poble català i del seu Parlament. Manifestar-se, per tant, equival a reconèixer la facultat d’aquest tribunal d’immiscir-se en l’exercici dels nostres drets. Només per això, la manifestació ja no té cap sentit. Però n’hi ha d’altres, de raons.

Tampoc no té cap sentit fer una manifestació com la que es planteja després d’haver-se’n celebrat dues de multitudinàries –mig milió de persones cadascuna- sota els lemes “Som una nació i tenim el dret de decidir” i “Prou, tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures”. La primera el 18 de febrer de 2006 i la segona l’1 de desembre de 2007. Aquelles manifestacions van ser molt importants i està bé que es fessin, però els beneficis de la seva celebració han estat nuls i, consegüentment, la lliçó que se’n desprèn és que no cal insistir més en una estratègia inoperant. Va ser així, fruit d’aquesta reflexió, com va sorgir la feliç iniciativa de “Deu mil a Brussel•les”, però no cal insistir-hi. Ja ens hem manifestat a la capital de Catalunya i a la capital de la Unió Europea i no n’hem tret res de res. Ara s’imposa una via més cerebral i estretament relacionada amb la reflexió sobre les sigles a les quals donarem el vot en les properes eleccions.

Per altra banda, un cop consumada l’escandalosa ensarronada del finançament i esgotada la via autonomista, és evident que celebrar una manifestació reclamant respecte per un Estatut que no guarda cap relació –cap ni una- amb el que va aprovar el Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005, i que –començant per José Montilla 48 hores després- ha estat retallat, ribotat, vexat i humiliat fins a límits que provoquen vergonya aliena tampoc no té cap sentit. Algú podria pensar que el fet que el PSOE de Catalunya estigui en contra d’aquesta manifestació ja demostra que pot servir per tocar el voraviu al poder, però és una equivocació. El PSOE de Catalunya, certament, d’acord amb els seus principis nacionals espanyols, sempre estarà en contra, per defecte, de tota reivindicació nacional catalana –i una bona mostra la trobem en el seu rebuig frontal a les tres manifestacions abans esmentades-, però pensar que quatre pancartes poden fer-li –a ell i al seu germà de Madrid- alguna cosa més que pessigolles és somniar truites. Una nació amb consciència de ser-ho no pidola engrunes de comprensió, senzillament es fa respectar rebutjant tot document que no reconegui els seus drets nacionals. Al capdavall, per molta energia que tinguem –i és ben palès que no n’anem sobrats- no servirà de res si està mal canalitzada. És un error, un gravíssim error, per tant, esmerçar temps, energia i esforç en la reivindicació d’una corretja més flexible. L’únic esforç veritablement intel•ligent és el que ens allibera de la corretja.