El gran engany del finançament. Reagrupament

S’ha consumat el que molts esperàvem des de fa temps: l’acceptació per part de la Generalitat del model de finançament proposat pel Govern Espanyol. L’orquestra mediàtica organitzada per lloar les bondats i meravelles del model ja ha començat. Tots els opinadors de l’òrbita del tripartit estan escrivint centenars de pàgines dient que el nou sistema de finançament és excel·lent. La realitat, però, és una altra.

Cal assenyalar una sèrie de fets objectius que desfiguren la imatge triomfalista que des del Govern de la Generalitat és vol transmetre.

El model que s’ha acceptat és el mateix que va presentar el ministre Solbes al desembre de 2008, confirmat en paraules de la mateixa ministra Salgado. És un model on l’Estat recapta tots els diners mitjançant l’Agència Tributària i, llavors, decideix quants en destina a finançar les comunitats autònomes. Per tant, és un model on la quantitat de recursos que finalment rep la Generalitat depèn únicament i exclusiva de la quantitat total de diners que el Govern Espanyol vulgui destinar al finançament del conjunt de les comunitats autònomes. El debat de si el model de finançament compleix o no l’Estatut és un debat que es fa des del reconeixement i acceptació d’aquesta dependència, d’aquesta autoritat de l’Estat a cobrar els nostres impostos i decidir unilateralment quina part ens retorna. És una anàlisi feta des de dins de la gàbia –legal i mental– espanyola. És una visió autonomista de la nostra realitat política i econòmica que s’ha demostrat que no condueix enlloc.

A més, les xifres que s’estan donant des de Catalunya no han estat confirmades per la ministra d’Economia. Salgado només ha fet públic que l’Estat injectarà uns 11.000 milions d’euros addicionals al sistema de finançament, l’any 2012, en relació als que hi posarà enguany, però en la roda de premsa de presentació del model, va afirmar que “això només és una previsió que dependrà de l’evolució dels ingressos tributaris” i que “els càlculs i conclusions a què puguin arribar cada comunitat autònoma sobre els diners que els poden tocar el 2012 no eren oficials, sinó simples estimacions que no volia comentar”. La conseqüència lògica d’aquesta afirmació és que els 3.800 milions d’euros per al 2012 que alguns estan proclamant als quatre vents, només són una suposició que no té cap garantia d’esdevenir una realitat ni tampoc han estat reconeguts i acceptats per part del Govern de l’Estat espanyol.

El nou sistema de finançament està dissenyat perquè res no canviï. Els diners que rep cada comunitat depenen de la participació en la recaptació obtinguda en el seu territori d’una cistella d’impostos –concretament, el 50% de l’IRPF i de l’IVA i el 58% dels impostos especials–, ajustada en més o menys diners per tres fons diferents.

En primer lloc, hi ha el Fons de Garantia de Serveis Fonamentals, que assegura que es cobreixen les prestacions dels serveis públics fonamentals (salut, educació i serveis socials). A aquest fons s’hi destina el 80% dels diners del total de finançament de les comunitats autònomes. La Generalitat volia que fos el 65% del finançament total. Les variables que es tenen en compte a l’hora de repartir els diners d’aquest fons entre les comunitats autònomes són la dispersió de la població, l’envelliment, la insularitat, la superfície i la població en edat escolar. Cap d’elles són les variables que defensava la Generalitat (immigració i diferència de preus entre comunitats autònomes).

En segon lloc, hi ha el Fons de Suficiència Global, que garanteix el finançament de la resta de competències de les comunitats autònomes. Si una comunitat autònoma perd diners amb el que es reparteix amb el Fons de Garantia de Serveis Fonamentals, l’Estat li compensarà amb el Fons de Suficiència Global, de manera que cap en sortirà perdent. El paper que juga aquest fons en el sistema de finançament queda clar en una frase que hi ha en el PowerPoint que té el Ministeri d’Economia i Hisenda penjat a la seva web: "Este Fondo asegura que cada CCAA mantiene el statu quo y ninguna pierde".

Finalment, en tercer lloc, hi ha dos fons de signe contrari: el Fons de Competitivitat, per a les comunitats amb més riquesa i que fan un major esforç fiscal i el Fons de Cooperació, per a les comunitats amb menys riquesa relativa. Amb aquests dos fons, l’Estat pot acabar d’ajustar els diners que rep cada comunitat segons li convingui políticament en cada territori.

Aquest sistema de finançament és molt insolidari i injust per a Catalunya. Perquè el model fos just per a Catalunya hauria de complir tres criteris:

1. Ordinalitat: un territori no pot perdre posicions en el rànquing de PIB per càpita després de l'aplicació del sistema de finançament.
El model de finançament acceptat per la Generalitat no compleix el principi d’ordinalitat. Amb les xifres que s’han fet públiques, Catalunya baixarà posicions en el rànquing de PIB per habitant després de l’aplicació dels diferents fons del model.

2. Transparència: les condicions que ha de complir un territori per poder ser beneficiari del sistema, és a dir, rebre més diners del que paga d’impostos, han de ser conegudes i quantificables. Per exemple, la UE estableix que les regions que tenen dret a rebre transferències en aplicació de la solidaritat són aquelles amb un PIB per habitant inferior al 90% de la mitjana europea.
El nou model de finançament no és transparent, l’únic que fa és que totes les comunitats es mantinguin com estaven per evitar un conflicte polític territorial i, per tant, manté la situació d’espoli de Catalunya. Per exemple, l'Aragó, la Rioja o Cantàbria –totes amb un PIB per habitant superior a la mitjana espanyola– haurien de contribuir al sistema i, en canvi, amb el nou model de finançament, totes rebran més diners de l'Estat del que paguen d'impostos.

3. Limitació quantitativa: la contribució neta de cada territori al sistema, és a dir, la diferència entre el que paga i el que rep, ha de tenir un límit per tal d'evitar excessos de contribució que perjudiquin el seu desenvolupament. Hi ha països que aquest límit el tenen fixat explícitament. Així, per exemple, el Tribunal Constitucional alemany limita la solidaritat interterritorial al 4% del PIB de cada regió.

En canvi, el nou sistema de finançament no fixa cap límit a la solidaritat de Catalunya. El dèficit fiscal de Catalunya és del 10% del PIB i amb el nou model de finançament no hi ha cap garantia que es redueixi.

L'actual model de finançament, doncs, consolida la dependència financera de la Generalitat de la voluntat política del Govern de l’Estat espanyol que hi hagi en cada moment, no compleix el principi d’ordinalitat, no és transparent i és abusiu quantitativament per a Catalunya.

La Generalitat ha acceptat perpetuar l’espoli fiscal dels catalans, que després de l’acord de finançament serà d’uns 2.500 euros a l’any per persona.

REAGRUPAMENT.CAT

Catalunya sense caixes. Alfons López Tena

El 9 de novembre de 2008 publicava en aquest diari: “La present crisi donarà als ministres espanyols noves oportunitats per escanyar Catalunya i fer mal als interessos dels catalans, de totes les classes socials. Ja ha començat un nou assalt, treure les caixes d’estalvis de l’àmbit regulador de la Generalitat i fusionar caixes entre autonomies, és a dir, que els espanyols es quedin amb les caixes catalanes.” Vuit mesos després, ja tenen l’instrument legal, aprovat inicialment pel govern espanyol del PSOE per decret llei, i definitivament pel Congrés espanyol el 8 de juliol passat, amb els vots dels diputats del PSOE i del PP, inclosos en ambdós casos els que han estat elegits a Catalunya. D’ara endavant són el Banc d’Espanya i el govern espanyol qui poden obligar les caixes catalanes, vulguin o no, a fusionar-se amb caixes espanyoles, sense que ni les mateixes caixes ni el govern català tinguin cap mena de capacitat de decisió. També poden nomenar membres als seus consells d’administració, prendre el control de la direcció, i cessar i nomenar qui els plagui. No admeten, però, cap mena de fusió amb caixes d’altres Estats de la Unió Europea ni de la resta del món, només amb les espanyoles.

Com que aquests poders exorbitants del govern espanyol, sota la capa del Banc d’Espanya que ell mateix nomena, vulneren la llei orgànica espanyola anomenada Estatut d’Autonomia (sic) de Catalunya, és possible que el govern català els recorri al Tribunal Constitucional espanyol, nomenat íntegrament pel PP i el PSOE i que resol en favor de l’Estat 9 de cada 10 recursos entre l’Estat i la Generalitat. Qui paga i nomena, mana. En tot cas, l’eventual recurs català no suspèn l’entrada en vigor i aplicació de la llei espanyola recorreguda mentre el Tribunal Constitucional no dicti sentència, és a dir, durant uns set o vuit anys, a diferència dels recursos del govern espanyol contra les lleis catalanes, que en suspenen l’entrada en vigor i l’aplicació. Encara estan pendents i sense vigència lleis catalanes de fa nou anys, com ara la participació en tornejos internacionals de les seleccions esportives catalanes, o les reformes universitàries d’en Mas Colell.

En l’improbable cas que el Tribunal Constitucional tingui la intenció, al cap de vuit anys, d’anul·lar la llei espanyola recorreguda, el govern espanyol, un cop advertit pels jutges que ha nomenat, ho té molt fàcil: aprova de nou la llei amb els vots del PSOE i del PP, que comença a aplicar-se i no es veu afectada per la sentència anul·latòria, encara que sigui de nou recorreguda per la Generalitat en un cicle repetitiu i perpetu d’impotència catalana i domini espanyol. No és, però, probable que el Tribunal Constitucional anul·li cap al 2017 la llei de presa de control de les caixes catalanes d’enguany, perquè quan es carregui l’Estatut farà seva la tesi del PP (anul·lació) o la del PSOE (irrellevància): “la competencia estatutaria sólo podrá desplegarse, ejercerse o tener eficacia real en la medida que respete o no sobrepase las limitaciones establecidas o que vengan a establecerse por la legislación del Estado”. Tots els jutges a l’una, i aviat, diran en forma de sentència allò que el PP i el PSOE volen que diguin, que qualsevol norma espanyola passa per sobre de l’Estatut d’Autonomia (sic), ara i per sempre.

Res no podrà impedir que els espanyols es quedin les caixes catalanes que els plaguin, encara que segons la nova llei només en el cas que hi injectin diners públics. Els diners els tenen, ens els prenen als ciutadans i empreses catalanes per l’espoli fiscal de més de 20.000 milions d’euros de cada any, inclosos els 2.500 euros que cada any rep de menys cada jubilat i vídua a Catalunya. La necessitat de diners per a les caixes és imperiosa en la situació actual de crisi, i si alguna no en té sempre és possible crear-l’hi com s’ha fet altres cops:

1. El govern espanyol i el Banc d’Espanya estenen rumors sobre el risc de solvència de qualque caixa, cosa que provoca la seva insolvència. Així es van quedar Banca Catalana.

2. El govern espanyol i el Banc d’Espanya escanyen els directius de qualque caixa amb una suposada irregularitat administrativa o fiscal. Així es van quedar amb les companyies elèctriques catalanes.

3. El govern espanyol i el Banc d’Espanya aconsegueixen el processament dels directius de qualque caixa per l’Audiència Nacional, els fan dimitir o cessen, nomenen qui volen, i un cop pres el control la mateixa Audiència Nacional arxiva tot el procediment, sense celebrar mai cap judici. Així es van quedar amb els bancs bascos.

4. El govern espanyol i el Banc d’Espanya convencen els directius recalcitrants de qualque caixa que no vulguin demanar diners públics perquè en demanin. Els mètodes, serveis secrets inclosos, és millor deixar-los a la lliure imaginació de les lectores i els lectors, que segur que es quedarà curta. Quines empreses catalanes es van quedar així, facin vostès memòria gasosa.

Ningú no ha dit mai que cap de les caixes catalanes estigui en perill, present o futur, de caure en la insolvència i la manca de liquiditat; tothom admet que el sistema català de caixes d’estalvis és sòlid i ben proveït; no hi cap risc ni amenaça per als dipòsits. Tot això és cert, però no es tracta d’això, sinó de manar, de poder en majúscula, de vertebrar Espanya i arruïnar Catalunya, que són una i la mateixa cosa. Fins ara, a les caixes catalanes manen els catalans i són al servei dels interessos dels catalans i de les seves empreses, i l’objectiu és que desapareguin i siguin substituïdes per caixes i bancs on manin els espanyols i siguin al servei dels espanyols i de les seves empreses. Un cop arranats, absorbits, liquidats i desapareguts els bancs catalans (una sola excepció per ara, el Banc de Sabadell), en un procés que va començar el PSOE amb Indalecio Prieto i va concloure el PSOE amb Felipe González, ara comença la fase final de l’ofensiva per deixar Catalunya sense caixes, que va començar seriosament amb Felipe González, van continuar Aznar i Rato, i ara es dota dels instruments legals adients amb la coartada de la crisi. Els espanyols no en tenen prou amb els diners dels catalans que espolien amb impostos i cotitzacions socials, tampoc amb els diners dels catalans dipositats als bancs espanyols, ja que no en tenim de propis; volen tots els nostres diners, també els qui són a les nostres caixes. Per això se les quedaran. Mentrestant, els nostres polítics són de quatre menes: o són còmplices, o no en saben, o no volen, o no poden.

Desmemòria històrica

El mes passat es va celebrar, fora d’aquí, el 65è aniversari del desembarcament de Normandia. A qui mai no hagi visitat la zona li recomanaria que ho fes aquest estiu, si pot. Per parlar de democràcia convé visitar l’escenari de determinats actes, determinats cementiris, i observar qui en fou el protagonista. El president Obama va visitar, de passada, algun camp de concentració per tal de retre-hi homenatge. Occident ha deixat en mans de demòcrates provats el manteniment de la memòria de les atrocitats comeses pel feixisme. No ha estat així a Catalunya.

El tripartit, per tal d’estructurar-se com a govern, ha cregut que tot és negociable entre les parts que el conformen. Però en determinats temes no s’hi valen les estratègies. Estem parlant de coses serioses. El meu oncle (número 47791 de Mauthausen) sovint m’havia explicat que si mai queia un bocí de pa en mans d’un presoner comunista, la resta que no eren d’aquesta ideologia no participaven de la festa. Els comunistes (ho ha demostrat la història) foren, i són, d’un sectarisme repugnant i del qual no s’ha escrit gairebé res. I no serà el tripartit qui ho escriurà, esclar.

A Catalunya –sempre tocada d’aquest frontpopulisme descordat que va fer que fos aquí on triomfessin tant Lerroux com la FAI– els excomunistes han gaudit d’una impunitat que convindria començar a denunciar. Quan, fa mesos, va morir el senyor López Raimundo, Catalunya Ràdio va informar immediatament que havia mort un “lluitador per les llibertats”. Sortosament, al següent butlletí van rectificar: “un lluitador antifranquista”. I aquesta és la clau. Ser antifeixista no equival a ser demòcrata. Orwell va venir a Catalunya durant la guerra civil. Com molts britànics tenia una idea romàntica d’Espanya. No se’ns explica, però, que va marxar espaordit, i va deixar una frase que aquí molts han pres cura d’amagar: “No n’hi ha prou de ser antifeixista; cal ser antitotalitarista”.

És sorprenent com alguns individus que van flirtejar amb règims polítics que assassinaven gent impunement no només no han demanat perdó, sinó que corren pels passadissos de la Generalitat signant ordres i decrets. He llegit algun article on l’autor se sorprèn que determinades polítiques de la Generalitat pretenguin reeducar la població i crear un col·lectiu de porucs, més que no pas governar democràticament per a benefici de tots. No entenc la sorpresa. Massa dels que governen estiuejaven amb Ceaucescu, eren partidaris de la Stasi, i dels gulags... A la gent se la reeduca. D’això en sabien molt Goebbels, Mao i tants altres governants europeus de l’Est. El més perillós de tot plegat és que aquests individus que han arribat al govern no han renunciat a allò que pensaven. Estan convençuts que tenen raó però que, ai las!, la caiguda del mur els va agafar amb el pas canviat. Mai han demanat disculpes; no només per les morts causades per la ideologia que van defensar, sinó també per la ruïna deixada en herència –només posar a to l’antiga Alemanya comunista ha costat un bilió (un milió de milions) d’euros–. Ha arribat a llocs clau del govern un grup de gent que no creu en el sistema. I no sabem si se l’estan carregant per incompetència o intencionadament.

Com a familiar d’un lluitador antifeixista i presoner de Mauthausen, els dic que és un insult haver encarregat les activitats de la memòria històrica a determinades persones partidàries de la facció totalitària dels que van perdre la guerra. Oi que posar al senyor Manuel Fraga encarregat de la memòria històrica hauria estat un escàndol majúscul? Doncs resulta que la gran diferència entre Fraga i determinats elements que corren pel govern és que, mentre Fraga caçava amb Franco, els altres caçaven amb Ceaucescu.

Alguns, per titllar-me d’escassament democràtic i tolerant, em qualificaran d’anticomunista. Però aquesta pel·lícula s’ha d’acabar. Em quedo amb la frase d’Orwell –ningú millor que ell escenifica l’abisme que separa les esquerres anglosaxones de les nostres–. L’antitotalitarisme em porta a ser, lògicament, antifeixista... i anticomunista alhora. Algú hi té res a dir?

Xavier Roig. Enginyer i escriptor

Català, única llengua oficial

“A cada nació, un Estat, s'ha dit; però és més: a cada cultura li cal un Estat. I per a la protecció, l’expansió i el domini de la cultura catalana, un Estat protector urgeix, si no es vol la seva desaparició imminent”.

J.V. Foix, 1934

Sovint, tinc la impressió que el món catalanista, caracteritzat per la seva covardia ancestral, embolica la troca discutint la –sempre difícil– relació amb els despòtics administradors espanyols i francesos. En realitat, la història ens demostra, de forma planera, la imperiosa necessitat de comptar amb mecanismes estatals sobirans per assegurar el present de la nació i poder-la projectar, amb garanties, cap el futur.

Entenguin que, com ja féu J.V. Foix fa setanta-cinc anys, no puc dissociar la vinculació entre la cultura catalana –entengui’s la cultura feta en català– i la nostra voluntat d’autogovern; els haig d’admetre que, per a mi, una Catalunya no catalanoparlant, per més independent que fos, no em generaria cap interès. L’ascendència genètica, el color de la pell i la confessió religiosa –o bé la seva absència– són purament contingents; allò veritablement essencial per a la nació catalana és la llengua.

Si morís el català, el paisatge del Principat esdevindria cendrós i aspre. Òbviament, hom hi continuaria trobant un conjunt d’habitants amb ambicions de benestar ben legítimes; no obstant, sense el lligam fonamental que suposa l’idioma propi del país, hom hi veuria un conjunt d’indrets familiars però irremeiablement incomplets. Semblant a un imperi de cartró pedra, s’oferiria a la nostra vista una aparició similar a la Perpinyà contemporània. Esborrada la llengua, s’extingiria el nostre demos de referència.

Ha arribat el moment de denunciar que el compromís lingüístic existent al Principat és insuficient. Els processos de minorització i deteriorament de la llengua catalana s’han d’invertir i Catalunya hauria d’aprendre la lliçó quebequesa: “Maîtres chez nous!” van proclamar els quebequesos. O potser es pensen que l’anglès seria cooficial en un Quebec sobirà? Amb prou feines n’és ara.

L’anglès, com el castellà, té garantit un futur prometedor. No obstant, el català, víctima de dos estats hostils i uniformadors durant tres segles, ha de gaudir d’estructures estatals sobiranes que li donin suport. En concret, cal trencar el tabú imperant i desfer-nos d’un sistema de cooficialitat que, a la pràctica, perpetua una diglòssia favorable al castellà.

Ha arribat el moment que Catalunya tingui una llengua oficial única: la catalana. Qualsevol altra fórmula, com es veu de forma diària i ja observà J.V. Foix, condemnarà el català a la seva desaparició.


Agustí Bordas i Cuscó. Conseller de Polítiques del Govern Federal Canadenc