La desesperació de Puigcercós. Víctor Alexandre

La desesperació de Joan Puigcercós és comprensible. Encara que no ho digui, ja fa temps que sap que el segon tripartit va néixer clínicament mort i que tant ell com la resta de la direcció han perdut la credibilitat de la immensa majoria de la gent que els va votar. És una situació greu, aquesta, ja que l’arrogància els ha dut a un camí de no retorn que els apartarà per sempre de la primera línia política. Llevat que ingressin al PSOE de Catalunya, és clar. Passa el mateix en altres àmbits de la vida: quan algú abusa de la nostra confiança, difícilment la recupera. La relació es pot mantenir, sí, però ja només des d’una insalvable distància preventiva. Hi ha hagut massa supèrbia, massa insolència, massa menyspreu per part de la direcció d’Esquerra contra les veus crítiques; unes veus, per cert, que primer han estat insultades, després estigmatitzades, tot seguit expedientades i finalment foragitades. En la seva protèrvia, la direcció republicana creu que la minva de militants serà compensada per una tranquil•litat interna que li permetrà canviar el lema de ‘mans netes’ pel de ‘mans lliures’, però s’equivoca de mig a mig perquè la major part de la gent que els va votar ha vist en ells més ànsia de poder que no pas horitzó nacional i els ho farà pagar en les properes eleccions.

El pitjor d’aquests dirigents és que no s’adonen que el problema d’Esquerra no és el partit sinó ells i que si de debò n’estimen les sigles –perdó, la sigla- estan obligats a marxar. El tren de la seva carrera política ha arribat al final i no hi ha més via. Podran ocupar llocs secundaris o honorífics –feina no els en faltarà-, però Esquerra no té cap futur liderada per ells. Cap ni un. I el pitjor és que han estat ells mateixos els qui l’han dinamitat. Només cal recordar els banys de multitud que rebia Carod, ara fa quatre anys, o l’empatia independentista que generava Puigcercós, en aquell mateix moment, i veure la imatge que en tenen ara els seus més enfervorits votants d’aleshores. I és que a la decepció que suposa descobrir-se víctima d’un engany, cal sumar-hi el fet de sentir-se víctima d’una traïció. La traïció que ha experimentat tot independentista conseqüent quan ha vist que el partit dels seus amors s’ha convertit en la delegació d’un partit nacionalista espanyol que pacte amb el PP a Catalunya, a Espanya i al País Basc. Molt lamentable, tot plegat.

Molt lamentable que Esquerra hagi esdevingut un partit profundament conservador capaç d’acusar els catalans amb sentit d’Estat de voler un independentisme “exprés o digital” i també molt lamentable veure com el partit que fins no fa gaire atreia milers de joves ara es dedica a fer el discurs de la iaia poruga: “Sobretot tranquil•litat i bons aliments, fillets meus”. Ves per on, del pacte exprés amb nocturnitat i traïdoria que va originar el segon tripartit, no en diu res. I d’aquí ve la desesperació de Puigcercós. Com que el problema és ell, no pas el partit, sap que es troba en un atzucac. Està obligat a defensar el PSOE de Catalunya per defensar l’estratègia d’Esquerra i com més defensa l’estratègia d’Esquerra més el desacredita la realitat.

Plantem-nos! Diguem prou!

“Hau, catalán!; yo, gran jefe”. Pilar Rahola

Un dels problemes del món actual, especialment per als falsos profetes polítics, és l’existència de les hemeroteques. Si, a més, el periodista que fa la recerca té una memòria prodigiosa, com és el cas del company Xavier Durán, de la redacció dels Matins, i sap on cercar, aleshores el mentider queda ben enxampat. Això és el que va passar ahir mateix al programa dels Matins de TV3, quan vàrem passar la resposta que Zapatero va donar a Joan Puigcercós, l’any 2006, sobre la qüestió aeroportuària.

En aquell moment va dir que, sobre el model aeroporturari, “pasaremos de las palabras a los hechos, como estamos haciendo con el Estatut”. Tres anys després, continua ballant la samba damunt las paraules, mentre “los hechos” brillen per la seva insolent absència. S’acaba d’inaugurar la terminal 1, amb profusió de polítics tallant cinteta, i encara no sabem quin model aeroportuari tindrem. Anys i panys després de demandes reiterades, promeses grandiloqüents i negociacions fallides, estrenem una rutilant terminal que no té garantides les connexions transcontinentals, que no té definit políticament el model de gestió (més enllà de perpetuar el model centralista de sempre) i que no té connexió ni de tren ni de metro. “Los hechos”, doncs, són una terminal que arriba tard, pagada a bastament amb els recursos catalans prèviament espoliats, aïllada de les connexions modernes i amb una incògnita com a perspectiva de futur. Evidentment, la inauguració ha estat el Ball de la Rosa monegasc, somriures, colls encorbats, promeses inflades i un Zapatero que ha tornat a protagonitzar el seu millor paper: el del “morós professional”, en feliç expressió de Josep Cuní.

Escoltant-lo resultaria que ens ha regalat la terminal, amb diners seus, perquè és un tipus així de generós i ens estima amb bogeria. La realitat és molt més dura. La terminal es va pactar en el famós –i demonitzat, per més que útil– Pacte del Majestic. Va començar a caminar de la mà de CIU i el PP, malgrat els intents actuals de reescriure la història. Ha arribat molt més tard del que estava acordat, i infinitament més tard del que era necessari per al nostre desenvolupament econòmic. L’hem pagat dotzenes de vegades, si tenim en compte l’espoli que patim. I ha arribat mancat de peus i mans, amb uns projectes de metro i ferrocarril que suaran tinta per fer-se, com gairebé tot en aquest país. A més, ha arribat sense que la Generalitat participi en la gestió aeroportuària, i sense cap garantia de vols directes als principals punts del món. És a dir, una terminal fruit d’un autèntic pacte d’Estat, entre dos partits confrontats i obertament rivals, arriba anys després, tard i malament, de la mà d’un partit que governa a ambdues bandes del Pont Aeri. I aital exercici de generositat el protagonitza un president que ho és, gràcies als vots dels catalans. I tots en fila, amb la bava caient-nos, feliços pel bombonet.

No puc evitar pensar que ens mereixem el que ens passa. Aquest país fa molt de temps que ha perdut el sentit de l’excel·lència i, pel camí de la mediocritat, ha desenvolupat un sentiment de covardia manifesta i de més manifesta incapacitat de reacció. Potser, com deia un mestre fa molts anys, som un país de serfs. Només així s’entén que ens tractin com si fóssim els indis d’Amèrica, bo i bescanviant or per mirallets, i a sobre parem nosaltres la taula. La presa de pèl és còsmica, pública i, per a més impudícia, obertament desacomplexada. I, a sobre, ens la foten amb els nostres diners i, ai las!, amb els nostres vots. És difícil ser més babaus. Recordo una famosa frase de Golda Meir que, tot i referir-se al seu dolorós conflicte, resulta clarificadora per a qualsevol situació. Li va dir la Golda a Arafat, en una ocasió: “Entenem que ens vulguin destruir. Però no ens demanin que col·laborem en l’intent”. Nosaltres, en canvi, estem encantats de col·laborar. Hi posem la pasta, hi posem la paciència, hi posem els líders polítics, hi posem els vots, hi posem el somriure, i acceptem que ens estafin reiteradament.

Res. Tots a aplaudir la nova terminal. No manem, no podrem volar directament als llocs més importants, no hi podem arribar amb metro ni tren, però tots feliços. El disseny és impecable.

El terç que els vota. Salvador Cot

Fa uns anys, el conseller de Participació d’aquest país encara es podia permetre el luxe d’encarregar un estudi per esbrinar qui eren els abstencionistes i per què prenien aquesta opció. Ara –i ho dic seriosament– el més pràctic seria fer un estudi sobre les característiques i motivacions del terç de la població que encara va a votar els partits tradicionals.


Sumats, els catalans que van dipositar la papereta del PSC, CiU, PP, ERC o ICV només arriben al 33,1 per cent del cens, és a dir 1,8 milions. La resta, uns 3,6 milions de catalans amb dret de vot, no van voler acostar-se a les urnes, van votar en blanc o van optar per partits extraparlamentaris.

Les xifres són indiscutibles. A Catalunya, la participació política dels ciutadans s’està reduint de forma vertiginosa, fins al punt que els candidats que van ser elegits sorgeixen, en conjunt, de la voluntat d’una part substancial, però clarament minoritària de la població.

Però és que, per ser fiable, aquest estudi hauria d’incloure una enquesta per mesurar el grau d’entusiasme i convicció dels que han votat els cinc partits oficials. Sospito que, fora dels que en viuen, ben poca gent aniria gaire més enllà de l’“i si no, què?” que encara porta gent als col·legis electorals.