El terç que els vota. Salvador Cot

Fa uns anys, el conseller de Participació d’aquest país encara es podia permetre el luxe d’encarregar un estudi per esbrinar qui eren els abstencionistes i per què prenien aquesta opció. Ara –i ho dic seriosament– el més pràctic seria fer un estudi sobre les característiques i motivacions del terç de la població que encara va a votar els partits tradicionals.


Sumats, els catalans que van dipositar la papereta del PSC, CiU, PP, ERC o ICV només arriben al 33,1 per cent del cens, és a dir 1,8 milions. La resta, uns 3,6 milions de catalans amb dret de vot, no van voler acostar-se a les urnes, van votar en blanc o van optar per partits extraparlamentaris.

Les xifres són indiscutibles. A Catalunya, la participació política dels ciutadans s’està reduint de forma vertiginosa, fins al punt que els candidats que van ser elegits sorgeixen, en conjunt, de la voluntat d’una part substancial, però clarament minoritària de la població.

Però és que, per ser fiable, aquest estudi hauria d’incloure una enquesta per mesurar el grau d’entusiasme i convicció dels que han votat els cinc partits oficials. Sospito que, fora dels que en viuen, ben poca gent aniria gaire més enllà de l’“i si no, què?” que encara porta gent als col·legis electorals.

Dia del partit (fotos i crònica, aquí)

Aplec de la Unitat. Dia del Partit. Montgrony. 5 de juliol del 2009.

Aquest any celebrem el tercer Dia del Partit, l'Aplec de la Unitat; ens trobarem al santuari del Montgrony per celebrar una trobada de germanor entre els militants i simpatitzants d'Unitat Nacional Catalana. Aquest any és especialment significatiu.

Els actes començaran a les 12 del matí.

Parlaran en Roger Lluís i en Xavier Andreu, membres del Secretariat d'Unitat Nacional Catalana, i un representant de les Joventuts d'Unitat Nacional Catalana Nosaltres Sols! Després volem obrir una roda d'intervencions per parlar sobre el futur d'UNCat; hem apostat per demanar l'afiliació a Reagrupament dels nostres militants i simpatitzants i volem estudiar com poder donar continuïtat al nostre projecte.

Ha confirmat la seva participació el President del Partit Republicà Català, el senyor Agustí Soler.

També hi haurà lectura de poesia patriòtica i música del país.

Acabarem amb un dinar; esperem que escriviu a correu@unitat.org si voleu assistir-hi per reservar-vos taula.

Som-hi!

Cartografia de l’impossible. Patricia Gabancho

El dia de les eleccions europees José Luis Rodríguez Zapatero va fer unes declaracions que havien de ser convencionals: festa de la democràcia i anem tots a votar, per entendre’ns, però hi va afegir un matís. Va dir que esperava que s’hi votés molt, a Espanya, per demostrar que “a Europa, som els millors”. És ben sabut que ZP té una tirada notable cap a la frivolitat, però en aquest cas està expressant amb precisió el seu pensament, el pensament espanyol. Espanya està contentíssima amb ella mateixa: és la millor. Aquest llarg procés de trenta anys de democràcia ha aconseguit que Espanya tirés endavant una certa modernitat i que ara se sentin on sempre han volgut ser: al cim del món. Que aquesta percepció sigui discutida per la realitat real o que funcioni en el terreny de l’esport i poca cosa més, no desdiu que l’orgull espanyol ha fet el cim.

Per això Espanya es gira cap a Catalunya i li diu: “Som poderosos, moderns i rics, ¿com és que encara no voleu ser espanyols?”. I si Catalunya, un xic desconcertada, contesta: “És que no som espanyols, o no som ben bé espanyols”, aleshores es produeix la topada. Espanya té pressa per tancar el debat interior, perquè a còpia de no entendre de què va el tema, el tema li fa nosa. La distreu. Espanya s’està construint a velocitat de creuer, només faltaria que hagués de dedicar esforços a tenir contents els catalans. Després passa que els catalans voten menys que ningú i consagren a les estadístiques una desafecció política més alta i més intensa que mai en cap moment anterior de la democràcia (87% dels ciutadans estan descontent amb la política a Catalunya). Estan passant, doncs, coses interessants. Fa l’efecte que les coses, determinades coses, s’acceleren.

Constato aquesta realitat a través de diferents signes, tenint al cap la recent lectura del llibre d’Enric Juliana La deriva de España, encara fresc al taulell de les llibreries. Juliana és un afinadíssim observador de la realitat espanyola des de la tasca de corresponsal de La Vanguardia a Madrid, però també des de la pròpia curiositat, crec endevinar que moguda per una voluntat de comprensió. Per què, sembla preguntar-se, és tan difícil que Catalunya i Espanya s’entenguin? I ell mateix, al llarg de dos centenars de pàgines molt ben escrites i més que res molt carregades d’informació interessantíssima, demostra que Catalunya i Espanya són dos projectes de diferent intensitat però bàsicament incompatibles. Juliana posa tota la seva intel·ligència al servei d’aquesta cartografia espanyola, que va repassant comunitat per comunitat, sense amagar un cert dolor català davant la prepotència espanyola.

El que queda clar en el llibre és que les prioritats espanyoles mai passen per Catalunya; els eixos de desenvolupament, que són les claus del futur econòmic i per tant social i cultural, sempre estan en una altra banda. Que existeix un poderós eix vertical, com una espinada política, que uneix Sevilla amb Madrid i que, si s’ha de perllongar, anirà a buscar Europa a través del País Basc. I que s’entrelluca un altre eix horitzontal que va de Madrid a València, una València que, i això ho dic jo, ha acceptat de bon grat ser el pati d’esbarjo de la capital a canvi de veure potenciat el seu port, que aviat connectarà amb l’enorme pol logístic de Saragossa, destinat a fer-li el by-pass al port de Barcelona. La paradoxa espanyola és que si contribueix a desenvolupar Catalunya, Catalunya s’infla d’orgull i es distancia; si no ho fa, Catalunya s’emprenya. Fins ara s’emprenyava des de la depressió i el desconcert, ara ja no.

La construcció del mapa espanyol, adverteix Juliana, juga en contra de Catalunya, perquè Catalunya no mereix prou confiança, vista des de Madrid i potser també des de la plaça de Sant Jaume, per abocar-hi generosament recursos i estímuls. Jo no sé si Enric Juliana pretenia dir exactament això però és el que es desprèn de les seves pàgines, insisteixo, documentades i que fins i tot inclouen xafarderies. En voleu una? El peculiar Miguel Sebastián, que mai se sap si de debò li falta un bull, li diu a ZP que no freni la immigració, que amb 60 milions d’habitants Espanya serà imparable a Europa. ¿Cal recordar que el 25% de la immigració s’instal·la a Catalunya? Jo no crec gens que Espanya estigui tot el dia conspirant contra Catalunya, no. Espanya es construeix a ella mateixa i, com que els projectes són antagònics, en la mesura que Espanya creix i se somia, Catalunya rep bufetades a dojo. Cosa que a Espanya no li sap greu. El món camina cap al respecte impecable de la diferència mentre Espanya avança en direcció contrària: buscant a tota ultrança l’homogeneïtat perquè aquest cos estrany enclavat en la seva estructura simplement desaparegui.

De moment hi fem nosa i ara amb ganes de fer-n’hi més en el futur. Resulta que el món polític català, tant de toll estancat on xipollegen les paraules però no suren els fets, està sent sacsejat per un vent imprevisible. Aculada Catalunya contra la paret, una part cada cop més substancial del catalanisme s’està girant cap a la independència. Vull dir política i també societat. No pas per raons identitàries –no se’n parla gens, en aquests termes!– sinó per pura racionalitat. Una argumentació ponderada demostra la impossibilitat d’encaixar un país viable dins la carcassa espanyola: només cal esmentar el Tribunal Constitucional o el model de finançament. O el fet que, per tal de tenir un aeroport com cal, els empresaris catalans hagin hagut de comprar-se una línia aèria sencera! Això, disculpeu, no passa enlloc del món.

Els opositors contesten amb vaguetats del tipus “la societat no ho vol”, però ningú argumenta amb els beneficis que comporta ser una part d’Espanya: ningú. Objectivament, aquests beneficis no existeixen. Aquesta és la feblesa dels qui defensen el projecte espanyol, és a dir, cent anys més de defensa i pidolància. No hi ha benefici tangible. Diumenge passat, a les pàgines de l’AVUI, Josep Ramoneda, que és un analista brillant i gens exaltat, definia molt bé la situació. El catalanisme convencional, venia a dir, és un camí derrotat per la circumstància espanyola. Només hi haurà, deia literalment Ramoneda, o conllevancia o independència. Només cal afegir-hi que Espanya no està per la conllevancia, sinó per l’asfíxia amb més o menys anestèsia, que això són les inversions tan trompetejades del ministre Blanco. És bo constatar que la classe intel·lectual catalana ja ha canviat el xip.

Sense diners per a la teleassistència dels avis

La teleassistència, un aparell electrònic que permet comunicar-se amb el servei d’emergències d’una manera molt senzilla a qualsevol hora del dia i que facilita l’autonomia de les persones grans que viuen soles, és una de les apostes bàsiques dels serveis socials a Barcelona, però el ritme d’instal·lacions noves s’ha hagut de reduir per qüestions pressupostàries. El fet és que l’Ajuntament està a l’espera que arribi el milió d’euros que ha de traspassar el govern espanyol i que ara fa el ronsa.

“No aturem la instal·lació d’aparells de teleassistència, però sí que hem d’aplicar una jerarquia molt estricta de prioritats mentre l’Estat no compleixi el compromís de fer-nos arribar els diners”, explica el segon tinent d’alcalde, Ricard Gomà. L’aposta era clara: s’estaven instal·lant un miler d’aparells al mes, però Gomà indica que ara es tracta de tenir en compte qui els necessita amb més urgència per no esgotar del tot el pressupost abans de finals d’any.

El conveni entre l’Ajuntament de Barcelona i el ministeri de Sanitat i Polítiques Socials, que ara encapçala Trinidad Jiménez, marca que la ciutat hi inverteix 3,5 milions i el ministeri 3. Inclou, però, el compromís que el govern espanyol ampliarà el conveni al llarg del 2009 amb un milió més, que és el que no arriba i que trastoca els plans d’expansió del servei.

El 2004 hi havia a Barcelona 4.000 aparells de teleassistència i ara se superen els 42.000. L’objectiu és tancar l’any amb gairebé 50.000.

Font: AVUI.cat