Menys inversió a Catalunya en carreteres

Dada a dada se segueix alimentant el mite. Siguin dades històriques o recents, Catalunya sempre surt malparada en les comparacions amb altres territoris sota dominació espanyola. En aquest cas és la inversió en vies d’alta capacitat de la xarxa de carreteres. Entre el 1995 i el 2006 –últim any de què hi ha dades oficials–, el ministeri de Foment només va construir a Catalunya 104 nous quilòmetres de vies de gran capacitat.

Es tracta d’una xifra baixa, que només suposa un augment d’un 14% del quilometratge de grans carreteres de titularitat estatal al Principat. Pràcticament la totalitat d’aquests nous quilòmetres pertanyen a la conversió de la N-II en autovia entre Barcelona i Lleida, una obra que ja era reivindicada als anys 80.

Mentre els diferents responsables del ministeri de Foment han anat posant pegues al desdoblament de la N-II a Girona i la N-340 a Tarragona, les inversions no s’han fet esperar en altres territoris. Castella i Lleó, per exemple, ha més que doblat el seu quilometratge de vies d’alta capacitat, gairebé tots d’autovies. Aquesta comunitat autònoma ha vist, per exemple, com en els deu últims anys Foment hi construïa l’autovia entre Àvila i Salamanca o l’autopista entre el límit provincial amb Madrid i Valladolid.

No ha sigut l’única comunitat beneficiada per les importants inversions del ministeri de Foment. La inversió en aquest tipus de via a Andalusia ha crescut igual amb independència del color polític del govern d’Espanya. Mentre aquí el govern català havia de construir l’Eix Transversal amb un sol carril per banda perquè no hi havia ni un ral a la caixa, l’Estat asfaltava 500 quilòmetres de vies ràpides al pati de Manuel Chaves. I d’aquests, només una quarta part corresponen a autopistes de peatge. Tal com es va fer amb el TGV, per exemple, la A-7, l’autovia que ha d’unir l’arc mediterrani amb la frontera francesa, s’ha començat pel sud. D’aquesta via al seu pas per Andalusia ja n’hi ha construïts 406 quilòmetres mentre que ha Catalunya hi ha els tristos 16 quilòmetres de la circumval·lació de Tarragona i la variant de Vilaseca.

Fins i tot Galícia pot presumir de tenir unides entre elles totes les seves principals ciutats –menys la connexió Lugo-Ourense– amb vies d’alta capacitat. No és el cas de Catalunya, amb molta més mobilitat, que segueix esperant que es resolguin les connexions Lleida-Tarragona, Lleida-Girona i Barcelona-Girona amb vies d’alta velocitat lliures de pagament. Tot plegat, però, queda lluny si fem cas dels plans de Foment per als pròxims anys.

Perspectives de futur no gaire esperançadores

Si el passat és descoratjador, el futur immediat no es presenta amb gaires dosis d’optimisme. Tal com va avançar l’AVUI fa uns mesos, només un 6% dels quilòmetres d’autovia que Foment té previst fer en els pròxims anys es construiran a Catalunya. Acabada la xarxa d’autovies radials que enllacen Madrid amb totes les capitals de província del seu voltant, el ministeri que dirigeix Magdalena Álvarez es disposa a construir autovies de sud a nord i d’est a oest de la Península que uneixin entre si pràcticament totes les capitals de província.

En els plans de Foment hi ha completar la Ruta de la Plata, una immensa autovia que el 2015 unirà Sevilla i Gijón passant per Salamanca. En els pròxims set anys es construiran 122 quilòmetres d’aquesta via, mentre que a tot Catalunya només hi ha prevista la construcció de 77 quilòmetres.

Amb aquestes perspectives no és estrany que el govern català recorri a la iniciativa privada per poder finançar les autovies que Catalunya necessita. L’Anell de les Gavarres, el desdoblament de l’Eix Transversal i l’Eix Diagonal es construeixen amb peatge a l’ombra.

Font: AVUI.cat

Dades

Gràcies per la propina

Ara diu que el Tribunal Constitucional retallarà tres cosetes de l'Estatut. Primer el ribot d'en Guerra li va esmussar totes les puntes, per deixar-lo rodonet i suau com un préssec, ara aquests senyors s'hi acarnissen en els tres aspectes que fan de Catalunya, Catalunya. És a dir: el terme nació, l'obligatorietat de saber català i el finançament. Això és Espanya, cal que ho aprenguem d'una vegada. Es tallen les ales simbòliques de la paraula nació, perquè el simbolisme alimenta l'esperit. Es constreny l'àmbit de la llengua a la pura domesticitat, per sota de les prerrogatives del castellà, tal com vol el Manifiesto, perquè la llengua és l'expressió de la diferència. I es trenca l'espinada del país, que és el finançament, perquè un país tolit és un país sotmès. Nació, llengua, diners: la Catalunya vençuda.

Espanya no tolera la diferència: la història ho demostra. És un país construït sobre l'exclusió. Tot allò que no segueix el patró ha estat perseguit, injuriat, exiliat, expulsat, torturat, silenciat. Catalunya és una nosa allà al costat, un petit país que té la dèria, precisament, de no voler ser espanyola. La resta és llegenda urbana: que Catalunya va fer la seva fortuna a base d'explotar els espanyols, primer com a mercat captiu i després en la persona del milió llarg d'emigrants que van venir buscant un futur i una oportunitat (que, per cert, hi van trobar). Aquesta llegenda encara perdura, però en el fons hi ha la diferència: entestar-se a parlar una altra llengua, dir-se nació, tenir una cultura i un orgull propis.

Impossible que, sent l'encarnació de l'espanyolitat, el Tribunal Constitucional deixi passar aquests tres detalls de l'Estatut de Catalunya. La resta la farà Solbes, amb el somrís dels barons del PSOE que s'han engreixat, s'engreixen i s'engreixaran amb diners catalans. D'un Estatut que ja ha estat repolit ens en tornaran pelleringues. Que se les quedin, no?

Patrícia Gabancho (Buenos Aires, 1952). Periodista i escriptora catalana

Article publicat al diari AVUI (06/08/2008)

Comissió de la Dignitat

¿Què ha de dir la Comissió de la Dignitat després que el retorn de documents, dos cops retinguts -1939 i 2006- s’hagi endarrerit 608 dies respecte al primer retorn? S’ha incomplert la Llei de 2005 que obligava a retornar els 507 lligalls de la Generalitat identificats abans del dia 2 de març de 2005. El govern de l’Estat no ho ha fet fins ara, fent cas omís de la Llei, i fins i tot obviant la resolució dictada per l’Audiència Nacional el 23 de gener de 2006. És, doncs, una nova humiliació al poble català.

En general la Comissió de la Dignitat vol remarcar que no podem estar satisfets que el Ministeri de Cultura hagi incorregut en aquest retard. Amb la perspectiva dels dos anys i vuit mesos de l’aprovació de la Llei de Retorn, veiem que amb la seva actitud el Govern de l’Estat no ha volgut crear un clima per superar el franquisme. Ha evitat de resoldre amistosament un vell conflicte amb un procés com els que s'han realitzat en d'altres països que eixien d'una dictadura com Sud-Àfrica o Argentina. Ha perdut una magnífica oportunitat de restituir i honorar, com hagués calgut, les víctimes del franquisme, deixant-se arrossegar per la por a la reacció de la dreta nostàlgica i l’interès electoralista. El Govern no ha tingut en compte la sensibilitat dels nostre ciutadans i ciutadanes espoliats, les nostres entitats, el nostre Govern i el nostre país. Sembla que hagin volgut mantenir durant l’actual monarquia constitucional el “to moral” d’una requisa que va començar el 1938 a Lleida i a Vinaròs, comportant-se com si l’aprovació de la Llei fos un mena d'accident. Un pas que hauria d’haver estat un acte franc i joiós davant del món s’ha fet amb sordina i nocturnitat. És notori que al Govern de l’Estat li és més fàcil afrontar la resolució dels conflictes pendents amb les víctimes de les dictadures del món (Argentina, Xile, Bòsnia) que no amb les del propi Estat. Li és més fàcil reconèixer els drets dels pobles d’arreu del món que no els de Catalunya o de Galícia, que tant incomoden el ministre de Cultura.

En el futur immediat, i davant el retorn dels 2 milions de documents que falten, el govern de l’Estat ha d’actuar amb eficàcia i rapidesa. Ja no pot adduir cap més altra raó electoralista ni cap més excusa de mal pagador per “justificar-ho”. No pot tornar a aturar els treballs dels tècnics que fa dues setmanes que s’han reprès per fer possible el retorn dels restants documents de particulars i entitats a Catalunya.

Lluny de tota celebració davant aquesta mini-restitució demorada, no li hem de dir altra cosa al ministre que compleixi la Llei per restituir l’espoli fet pel dictador a Catalunya i que doni resposta a les peticions que es fan des del País Valencià, Euskadi o el Mas de las Matas a l’Aragó.

La Comissió de la Dignitat estarà molt a sobre aquest procés, seguirà amb les accions de sensibilització i mobilització per exigir l’immediat retorn de tots els documents catalans que encara resten al dipòsit de Salamanca i en denunciarà qualsevol incompliment.

Secretariat, Comissió de la Dignitat, València i Barcelona, 1 d'agost de 2008. Mòbils contacte: 625370661 i 665727329

Rosa Cullell i la crosta socialista

Els mitjans de comunicació són els alfils i les torres, quan no les reines, del joc de la política. Els pactes entre els socialistes i ERC han tingut un infamant corol·lari en els canvis que s’han produït a Catalunya Ràdio i en general a la resta de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Primer fou l’eliminació d’en Jordi Basté, en Josep Maria Solé i Sabaté, en Toni Clapés i ara és la substitució de n’Antoni Bassas per la periodista Neus Bonet.

En Bassas s’ha distingit per no mossegar-se la llengua quan Catalunya s’ha vist agredida, no és un home de partit i no podem dir d’ell que sigui un militant independentista, però ha sabut representar la sensibilitat nacional tot situant el seu programa, El Matí de Catalunya Ràdio, al primer lloc de la graella d’audiències. El seu compromís envers el país ha molestat a la crosta socialista, la qual ha pactat amb ERC el seu relleu, segurament ha estat un canvi de cromos: “jo poso la Mònica Terribas a canvi que em permetis fotre fora en Bassas”.

La directora general de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), Rosa Cullell, va explicar les raons per destituir n’Antoni Bassas; burda excusa per justificar el seu acomiadament... sota les ordres del PSC-PSOE i l’aquiescència submisa d’ERC.

Un cop més ERC està venent el país, està permetent el canvi en el teixit mediàtic de les persones compromeses amb el país a canvi d’un plat de llenties.

Poc a poc s’ha anat configurant un sector dur dintre de la Corporació Catalana de Radiotelevisió format per Rosa Cullell, Joan Majó, Montserrat Minobis i l’Oleguer Sarsanedas, tots ells, al servei de la crosta socialista i amb el vist-i-plau d’ERC, han anat netejant els mitjans de comunicació públics de les persones que més s’havien distingit pel seu servei al país. Rosa Cullell n'és la màxima representant, la perfecta comissària política socialista va treballar al “Mundo Diario”, la BBC de Londres, TVE-Catalunya i el diari “El País”. L’any 1988 fou nomenada directora de Comunicació de la Caixa de Pensions, entitat de la qual també fou directora general adjunta i membre del comitè de direcció, i representant de l'entitat en els consells d’administració d’algunes de les empreses participants (Panrico, Telesp, Port Aventura. En el 2002-2005 fou nomenada consellera delegada del Grup 62 (de la qual aleshores la Caixa n'era accionista majoritària) per redreçar econòmicament l’empresa, però no se’n sortí. Presidenta del Consell Social de la Universitat Autònoma de Barcelona des de l’abril del 2004 al febrer del 2005. Fou elegida directora general del Gran Teatre del Liceu, en substitució d'en Josep Caminal. L'abril del 2008 fou nomenada directora general de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Ha estat en tot moment un agent del PSC-PSOE, prenent part en òrgans directius d’empreses on aquest partit hi tenia presència. Malgrat que la seva gestió ha estat desigual, el seu nomenament com a directora general de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals s’ha produït per reconduir la direcció política de l’entitat, tot purgant els càrrecs menys dòcils a seguir les directius socialistes i per tant més dignes en el seu servei al país.

Esperem que els catalans no ens oblidem a les properes eleccions de qui està venent el país, potser caldrà que alguns polítics actuals tornin a Ripoll a fer de cambrer o a treballar com a jardiners per la Diputació de Tarragona, treballs molt dignes que potser no haguessin d’haver deixat mai. Ens estan venent el país!

Per acabar vull retre un humil homenatge a n’Antoni Bassas, el qual ha estat digne en el seu treball i compromès amb el seu poble, esperem poder-lo escoltar de nou per les ones i que no oblidi que tots hem de servir al nostre país, perquè el país som tots nosaltres.

Xavier Andreu