Unitat Barcelona

Material exclusiu d'UNCat

2010-04-04T11:46:00.020+02:00

Per primer cop, Unitat Nacional Catalana ha editat un ANELL en plata per a militants i simpatitzants, porta el Fènix amb les Quatre Barres sobre la Creu de Sant Jordi i el nº 33 que simbolitza la Catalunya Catalana per la qual lluitem.

El disseny ha estat realitzat pel company Àlex i realment és una obra d'art.

A l'interior porta les sigles d'UNCat i la numeració, car ha estat editat en una sèrie limitada de 60 unitats.

El seu preu de venda és de 60€, el podeu demanar tot escrivint a correu@unitat.org

Recordeu que tant sols s'han editat 60 exemplars!

Pel que fa als clauers, el seu preu és de 10 euros.

L’acomplexament davant la defensa i la seguretat, senyal inequívoca de poble esclau

2010-03-23T21:23:00.003+01:00

En les darreres setmanes hem pogut constatar l’acomplexament, fins i tot la por, que molts catalans tenen quan es parla de qüestions de seguretat i defensa. La darrera conferència d’en Pol Molas n’és un exemple a petita escala, però les reaccions a la proposta d’una associació política, Reagrupament Independentista, que aquest diumenge va presentar un document en que preveu la creació d’unes forces armades per a una Catalunya independent, han estat d’un patetisme digne d’un esclau feliç del seu estat d’esclavatge.

És pot ser independentista, o no, com es pot ser més o menys partidari de l’existència dels exèrcits i de quina ha de ser la composició i funcions d’aquests, però no es pot negar que tots els Estats 100% independents del món disposen d’un sistema propi de defensa. De la mateixa manera que no es pot afirmar alegrement que hi ha pobles que no serveixen per a la milícia, com si pel fet de parlar una llengua o de dur un cognom o un altre, es produís alguna mena de bloqueig físic i mental que impedís realitzar una tasca determinada.

Aquesta discussió tan pobre i ridícula, ja es va viure fa 25 anys quan es va començar a construir el Cos de Mossos d’Esquadra. Es deia que els catalans no servíem per a fer de policies, per a dur armes, i altres bestieses semblants. I ara resulta que tenim a Catalunya més de 24.000 efectius armats entre Policies Locals i Mossos d’Esquadra, que són catalans i depenen de governs catalans. I a més, aquesta policia, demostra dia a dia, que és capaç de garantir la seguretat d’aquest país a tots els nivells. Només cal recordar l’operació duta a terme la setmana passada contra la màfia georgiana en la que els Mossos van treballar al màxim nivell. De fet, no va ser a la nostra policia a qui se li va escapar cap dels dirigents d’aquest grup mafiós.

El plantejament públic de la construcció d’unes forces armades catalanes en un estat independent suposa una novetat en el panorama polític català i un acte de valentia, al marge d’estar d’acord o no amb el model plantejat per Reagrupament Independentista, però és innegable el realisme davant d’un escenari polític nou, que el document d’aquesta associació ha posat sobre la taula.

Les reaccions, ja ho hem dit, són pròpies d’esclau. Pròpies d’aquell que es pensa que la seva condició de submissió és merescuda perquè no té capacitat per a ser un esser humà complert. Tant els anomenats pacifistes, que en la seva ingenuïtat creuen que un estat independent pot ser-ho sense un sistema de defensa equiparable als sistemes d’atac de la resta d’estats, com aquells que, amagats rere tòpics de covard i d’esclau, en realitat, el que fan és deixar la pròpia seguretat en mans d’un altre, en aquest cas, Espanya.

Hi ha alguna multinacional, per posar un exemple, que no disposi d’un sistema de seguretat i de contraespionatge propi? Doncs si les empreses necessiten protegir-se, com no ha de fer-ho un estat?

El món és dels audaços, no dels covards ni dels esclaus voluntaris, i mai seran aquests els que aconseguiran res positiu. Alguns haurien de plantejar-se què són i què volen ser, abans de fer uns escrits que algun dia poden avergonyir els seus fills.

Col·lectiu Francesc Macià

Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya

Torna el Nacionalisme!

2010-03-22T22:23:00.002+01:00

Depèn com es llegeixi sembla que anunciï la vinguda de l’àngel exterminador, des de la guerra de Bòsnia la paraula nacionalisme s’ha volgut relacionar amb totalitarisme, genocidi, neteja ètnica. Els que foren hereus del nacionalisme català inventen paraules, ara ja no son nacionalistes, son sobiranistes, catalanistes, tot menys nacionalistes.

Però no hi ha un sol nacionalisme, hem de dir un cop més que no sempre tot és blanc o és negre? Es pot posar al mateix sac el nacionalisme serbi a Bòsnia i el nacionalisme català, no eren nacionalistes també els vietcong que lluitaven contra l’invasor americà?, no eren nacionalistes els patriotes de l’Armia Krajowa polonès que lluitaren contra els nazis? Sempre ha existit un nacionalisme expansiu, imperialista, d’opressió, però enfront seu hi ha un nacionalisme defensiu, alliberador, i el nacionalisme català està entre els segons, malgrat la propaganda de la caverna mediàtica, encara no veig els tancs catalans envaint Tolosa de Llenguadoc, ni imposant el català als pobres nens de Burgos, ni obligant a hissar la senyera al penyal de Perejil. Els catalans tenim una eina per reivindicar la nostra catalanitat i lluitar per la nostra llibertat, i aquesta eina tant sols te un mot: nacionalisme.

Quan Macià va crear l’Estat Català va donar impuls polític a un sentiment prou arrelat entre el nostre poble, va posar-hi clau política i, cal dir-ho també, clau militar, al nacionalisme. Els anys 20 i 30 va ser l’esclat d’aquest sentiment alliberador. I era un nacionalisme sense condicionants, patriòtic, d’arrel popular, lluny de Moscou i de Berlin, en Francesc Macià, Daniel Cardona, els germans Badia, Josep Dencàs, Josep Maria Batista i Roca i centenars més de noms impulsaren un moviment que tant sols fou frenat per la guerra d’Espanya. Enfront seu hi havia un altre nacionalisme el de Francisco Franco i Juan Negrín, enemics en el tema social i agermanats en el nacional, tant era que fossin de dretes o d’esquerres, els espanyols, els nacionalistes espanyols (car tots els espanyols exerceixen de nacionalistes quan davant seu hi ha Catalunya) senten la pàtria com un element vital que es veu en perill quan els catalans volem deslliurar-nos del jou que ens agenolla.

Com he dit, la guerra d’Espanya va obrir un llarg parèntesis que el Front Nacional de Catalunya va intentar endarrerir, des d’aleshores aquest nacionalisme català alliberador l’hem viscut quasi com una anomalia, des dels anys 60 del segle passat el concepte alliberament nacional ha estat supeditat a una ideologia determinada, es podrà criticar o no, però és un fet que des d’aquells anys i degut a les guerres d’emancipació colonial, la guerra d’Algèria, la del Vietnam i moltes altres, el nacionalisme català s’havia anat maridant amb ideologies alienes, fins a quedar supeditat i condicionat. Es veia amb recança qui defensava un nacionalisme sense etiquetes, fins i tot se’l escarnia i insultava. L’any 1977 semblava que es podria tornar a emprar el mot patriotisme com sinònim de nacionalisme, va ser la campanya Llibertat Patriotes Catalans, engegada per Socors Català, després amb la constitució de l’organització patriòtica Nosaltres Sols! l’any 1980 i la reactivació de l’Estat Català i les seves Joventuts un any després.

Tot plegat va ser una llarga marxa pel desert, es va condemnar a tots els que crèiem que el nacionalisme català no li calia una ideologia social per poder hissar la bandera de l’alliberament nacional. A tot hora calia excusar-se per ser nacionalista, s’inventaven expressions com alliberament nacional i de classe, com si existissin catalans que mereixien ser alliberats i altres que no calia. I s’ha arribat a l’extrem d’escarnir el mot, de foragitar-lo, condemnar-lo, de fer veure que mai havia existit, calia inventar els mots i amb ells el contingut, ja ningú volia ser nacionalista, retornant al principi hem vist com sobiranisme, catalanisme i altres expressions maldaven per arraconar un mot, un sentiment i un objectiu. Nacionalisme i patriotisme ja no eren necessaris, i no tant sols els mots sinó la seva semàntica.

I amb Reagrupament aquesta tendència s’ha invertit, de nou els mots nacionalisme i patriotisme tornen a sortir a la palestra. Després de la segona assemblea i tot llegint Organitzant el nostre futur lliure i Constitució de Catalunya podem constatar que com au fènix el nacionalisme català ha renascut de les seves cendres, però no han estat tant sols els documents, ho han estat els seus associats, el seu President. Durant unes hores els que creiem en Catalunya i la seva llibertat hem viscut una catarsi col·lectiva, ens hem donat compte que el futur està a les mans del nostre poble i cal tant sols despertar-lo per què prengui les brides del seu futur.

Els atacs contra Reagrupament i el seu President han estat i seran constants, ho seran per la por d’un projecte que no està meditat en els alambins de la política sinó en el sentiment de llibertat d’un poble, en la por d’uns patriotes que l’únic suborn possible és la independència. S’acusa de messianisme, de cabdillisme, potser la grisor dels líders de la classe política no pot suportar que un polític que va deixar-ho de ser per dignitat torni a la palestra política justament per aquesta dignitat.

Després d’aquesta segona assemblea un projecte es consolida i sabem que caldrà sovintejar l’esprint amb la carrera de fons, però la idea, el nacionalisme, de nou pren força, i aquest cop sense condicionaments ideològics, lluny queden els anys 80 del segle passat quan quatre bojos intentàvem fer renéixer aquest nacionalisme, quan, per aquesta causa, rebíem els insults i els descrèdits de molts dels que ara han comprès que justament aquest és l’únic camí per assolir la independència. Joan Carretero, Rut Carandell i molts altres que avui dirigeixen Reagrupament provenen d’un independentisme que creia que calia un reforçament ideològic per tenir vigència, ara, després de la seva caiguda del cavall, segueixen un camí que ja vàrem començar a marcar fa trenta anys des de l’organització patriòtica Nosaltres Sols! I les Joventuts d’Estat Català.

Des de la nostra militància de base donem el nostre Visca! a aquest renaixement del nacionalisme, que lluita per preservar la identitat i assolir la llibertat del nostre poble. Reagrupament és el camí i no hi ha temps per perdre, deixem de banda antigues querelles, enveges o rancúnies, no hi ha espai per personalismes ni crítiques estèrils, el futur del nostre país està molt per sobre de nosaltres mateixos. Ja tothom s’ha tret la careta, a Catalunya tant sols hi ha dos bàndols, el dels catalans que volem la llibertat del nostre país i el bàndol, dels espanyols, dels descastats, dels venuts... dels traïdors.

En quin vols estar?

Xavier Andreu

El rei Pere el Gran, al descobert

2010-03-22T14:14:00.006+01:00

L'obertura de la tomba del rei Pere II el Gran i els primers treballs sobre el seu cos i els seus teixits han permès localitzar que sota el cos hi havia un farcell de roba amb un manyoc de cabells que haurien de pertànyer al monarca i que podrien formar part d'un ritual funerari propi del món antic, però desconegut fins ara a la Corona d'Aragó.
Les primeres observacions li donen al cos del rei una estatura de 173 centímetres –una alçada molt destacada per l'època–, una complexió física gran i tenia un bon estat de salut.

A més, han comprovat que disposen de prou teixit facial per reconstruir-li els trets de la cara. Les restes de Pere el Gran s'han trobat parcialment momificades, és a dir, que va ser embalsamat, com era habitual amb les figures reials de l'Europa de l'època.

Les seves característiques òssies permeten afirmar que va viure "com un rei", en paraules de Marina Miquel, coordinadora general del projecte, perquè no va tenir desgast.

El conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, ha destacat que els estudis permetran donar visibilitat a la figura del rei Pere el Gran, de gran vocació europea i mediterrània, i al pes de Catalunya en l'època.

Font: AVUI.cat

Més informació a: ElPunt.cat, El Singular Digital i 3cat24.cat

Vídeo

Com hauria de ser l'exèrcit català?

2010-03-19T20:46:00.004+01:00

Un model com l'holandès, danès o suec i que costaria el 1,6% del PIB català. Així es pot entendre un hipotètic exèrcit català, segons l'analista l’analista del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya (CEEC), Pol Molas. Molas va pronunciar una interessant conferència en el marc de les jornades que van organitzar les JERC a Vilafranca del Penedès. La xerrada titulada “Sobirania, Seguretat i Defensa”, va desgranar la necessitat de l'existència d'unes forces armades catalanes. Ateses les raons de Molas és que si algun dia Catalunya arriba a constituir-se en estat necessitarà unes forces armades pròpies “ja que no podrem dependre de l’exèrcit espanyol o francès”.

L’analista del CEEC va explicar que, utilitzant els models holandès, danès i suec, es pot calcular en un 1’6% del PIB català la quantitat de diners que contarien unes forces armades pròpies. En aquest sentit, va recordar que actualment, Catalunya perd el 10% dels seu PIB, més de 22.000 milions d’euros, en mans de l’estat espanyol, i que, per tant, el finançament per a la defensa nacional no seria cap gran càrrega.

Molas també va voler desfer la creença que els catalans no servim per a gestionar qüestions de seguretat i defensa, tot recordant que actualment a Catalunya hi ha més de 24.000 efectius armats entre policies locals i mossos d’esquadra, i que aquest fet és percebut amb normalitat i gestionat des de les administracions pròpies com són els ajuntaments i la Generalitat. També va ressaltar que si de vegades Catalunya ha de recórrer a l’exèrcit espanyol en tasques de suport a catàstrofes naturals, és perquè no disposem d’exèrcit propi, no perquè no siguem capaços de gestionar-lo.
Durant la conferència va fer especial esment a la longitud del litoral català, un fet que obligaria ha disposar d’una potent guàrdia costanera, i va tractar el tipus d’armament que necessitarien les forces armades de Catalunya.

Molas va cloure el seu parlament citant l’escriptor Joan Sales que va ser oficial de l’exèrcit de la República durant la guerra del 36-39, amb la següent frase: “tot el que no sigui anar al front amb serietat em sembla un carnaval imperdonable”.

Font: NacioDigital.cat

Les manipulacions de El Triangle contra Reagrupament i Unitat Nacional Catalana

2010-03-18T11:00:00.002+01:00

Un cop més, El Triangle escup les seves mentides contra Reagrupament i Unitat Nacional Catalana:

- Amb quin nom han batejat els crítics de Reagrupament l’estratègia per no ser escombrats?

Operació Gol-Sud. Sembla que és un nom ideat per militants procedents d’Unitat Nacional Catalana, molts d’ells exBoixos Nois, que en els seus orígens es reunien al gol sud del Camp Nou i que estan en contra que hi hagi un enteniment entre Joan Laporta i Joan Carretero, per l’odi manifest que professen contra el president del Barça.

El Triangle -

Tot l’article traspua manipulació, falsedat i engany. Unitat Nacional Catalana ha donat recolzament a Reagrupament des del seu naixement com a associació, públicament ha donat el seu suport a Joan Carretero i si es decideix una candidatura conjunta independentista amb en Joan Laporta ens hi posicionarem a favor i treballarem per què l’independentisme arribi al Parlament.

El Triangle juga a manipular, mentir i intentar crear divisions on no hi ha.

Un cop més, Unitat Nacional Catalana referma el seu recolzament en el projecte de Reagrupament amb el lideratge de Joan Carretero.

Barcelona, 17 de març del 2010

Secretariat Nacional d’Unitat Nacional Catalana

Un país emmanillat, humiliat i espoliat. Víctor Alexandre

2010-03-16T20:33:00.002+01:00

La vella expressió segons la qual no hi ha pitjor sord que el qui no hi vol sentir ens escau força com a poble, als catalans. Si hem de jutjar per l’augment de vots que va obtenir el Partit Socialista a Catalunya en les passades eleccions espanyoles –després de la gran apagada que va col•lapsar Barcelona el 2007 i del caos de Renfe Rodalies del mateix any–, és evident que tenim el que ens mereixem. Ja sabem que molts catalans es van deixar entabanar pel missatge socialista de la por –vota’m a mi que si no vindrà el PP i serà pitjor–, però sobta que una nació que es vanta de tenir mil anys d’història caigui de quatre grapes en un parany tan infantil. L’única diferència entre Partit Popular i Partit Socialista és merament formal. Pots introduir la papereta a l’urna amb la mà dreta o amb l’esquerra, però el resultat sempre és el mateix. Per això, mani qui mani a Madrid, les conseqüències són invariablement nefastes per a Catalunya. I els esperpèntics efectes de la nevada del passat 8 de març, amb bona part del país sense llum, en són una prova, una prova de les infraestructures tercermundistes que tenim i de la impossibilitat de capgirar la situació a causa de l’espoliació fiscal, de la falta d’inversions de l’Estat i de la desídia del nostre govern, que canalitza tots els seus esforços en la retenció del poder en lloc de fer-ho en l’emancipació del país.

Produeix una tristesa immensa veure el nivell de pati d’escola que mostren les nostres autoritats –“senyoreta, jo no he sigut, ha sigut aquell”– cada cop que han d’afrontar un desastre com el de l’incendi d’Horta de Sant Joan o la nevada esmentada. L’arrogància i la falta de dignitat de Joan Saura i de Joan Boada negant-se a dimitir parla per si sola. Ara ens diuen que posaran helicòpters amb càmeres que enviïn imatges aèries al centre de comandament avançat, que tots els bombers tindran GPS per estar localitzats permanentment, que els helicòpters tindran un sistema informàtic que permetrà situar i seguir els GPS dels bombers, que es crearan equips de treball específics per donar suport als comandaments i que es reforçarà la formació per a la presa de decisions en situacions crítiques d’alta tensió. Esplèndid. I com és que totes aquestes mesures, que són habituals en altres països europeus, no se’ls havien acudit abans? Per què ha calgut el ressò mediàtic de la mort de cinc bombers per estimular-los el magí?

Pel que fa a la nevada, produeix vergonya aliena veure com el govern i Endesa es donen la culpa l’un a l’altra i es neguen a assumir responsabilitats. Endesa, prou que ho sabem, fa el mateix que Renfe amb Catalunya, però el govern de Catalunya què fa per controlar Endesa? La imatge de José Montilla amagant-se dels veïns del Baix Empordà per no ser esbroncat davant les càmeres de televisió ja ho diu tot. És el fruit d’un govern indolent i impotent, el govern regional d’una nació emmanillada, humiliada i espoliada que s’empobreix per moments davant la impossibilitat de gestionar els seus propis recursos. Tot, per sort, té un cantó positiu, i el d’aquesta història és que per fi els catalans comencen a adonar-se que no hi ha cap altra manera, cap ni una, d’aturar l’esfondrament de Catalunya que la consecució d’un Estat propi. Si som un poble adult, comportem-nos com a tal. Un poble adult no té govern regional, un poble adult té govern estatal.

El rebuig al rei d'Espanya. Víctor Alexandre

2010-03-08T13:33:00.004+01:00

Una bona manera de mesurar el grau d'espanyolisme d'un interlocutor crític amb la projecció política del Barça és comptant el nombre de vegades que repeteix aquesta frase: "L'esport no s'ha de barrejar amb la política". I és que, llevat d'alguns casos d'entranyable bona fe, la majoria de persones que diuen aquesta frase se senten còmodes amb la subordinació de Catalunya a Espanya i, per tant, tots els elements propis del nacionalisme espanyol que emmanillen esportivament el nostre país així com la simbologia política que els acompanya els resulten invisibles de dalt a baix. Per això els sona tan neutra i apolítica l'expressió "els nostres pilots", per exemple, referida a pilots espanyols, perquè troben que és molt natural identificar els esportistes amb la seva nacionalitat. Sempre, això sí, que aquesta nacionalitat tingui un Estat al darrere. Altrament, ja no és esport, és política. En canvi, no és política que un futbolista pugui ser inhabilitat, suspès o privat de llicència federativa, amb caràcter temporal o definitiu, per negar-se a jugar amb la selecció d'Espanya, d'acord amb l'article 76 de la llei espanyola de l'esport. Política, això? I ara! Això només és esport. I també és esport que el rei d'Espanya presideixi una final de futbol o de bàsquet i que la seva entrada al recinte sigui acompanyada amb l'himne nacional espanyol. Hi ha res més esportiu i apolític que això?

També deu ser molt apolític -i deontològic- que TVE amagui l'espectacular esbroncada al monarca i a l'himne espanyols en la final de la copa de bàsquet del passat 21 de febrer a Bilbao entre el Barça i el Madrid (80 a 61). Els professionals de TVE, al capdavall, tenen molta experiència a amagar la realitat. En l'època de Franco ho practicaven cada dia. Tanmateix, per més que l'amaguin, l'esbroncada va existir. Va existir per la senzilla raó que el públic era majoritàriament català i basc i així és com l'afecció d'aquests dos pobles expressa el seu rebuig a un rei i a un himne nacional amb els quals no s'identifica. En aquest sentit, són il·lustratives les paraules del senador basc Iñaki Anasagasti sobre els fets: "No vaig ser-hi, però, si hi hagués estat, hauria dut una trompeta d'aquestes que porten incorporats dos mil megavats de potència, per mostrar el meu rebuig al rei. [...] No se n'ha adonat, sa graciosa Majestat, que això cada cop va a més?".

Tres dies més tard, referint-se a l'independentisme desinhibit de Joan Laporta i a la dimensió política del Barça en clau catalana, Joan Gaspart -potser el més nefast president que ha tingut el club-, deia a Catalunya Ràdio que no s'ha de barrejar la política amb l'esport. I hi afegia que ell no és independentista: "Jo no sóc independentista, jo sóc catalanista". No va explicar, però, com algú pot dir-se catalanista, és a dir, partidari de Catalunya, i alhora voler ser súbdit espanyol. Pot adduir, és clar, que se sent 50% catalanista i 50% espanyolista, però si això és realment així com s'explica que només concebi Catalunya subordinada a Espanya? Per què no al contrari? Per què no una Espanya subordinada a Catalunya? O per què no una Catalunya tan independent com Espanya? Hi ha preguntes que es contesten soles.

Esquerdes al mirall. Patrícia Gabancho

2010-02-12T12:42:00.003+01:00

Ara que les citacions bíbliques estan en boca de certs polítics en hores baixes, podem recordar que al principi hi havia el caos. L'independentisme està experimentant, ara mateix, les convulsions pròpies d'un espai emergent, on es barregen amb extrema facilitat el compromís amb les expectatives, sovint amanit tot plegat amb falta d'experiència política. Si els partits assentats, amb anys acumulats sobre l'estructura, tenen problemes i disputes i dimissions, què no ha de tenir un moviment que encara avança a les palpentes i que agleva gent de tota mena i condició. Dit això, la retirada del doctor Carretero, per després tornar amb més poder i més aquiescència, ha estat estèticament reprovable. Tothom té dret a fer i desfer en la vida personal, sempre que les derives romàntiques no interfereixin amb la vida pública: amb el lideratge polític. Només faltava arreglar-ho amb l'espantosa metàfora amb què va despatxar el grup díscol que havia gosat recordar-li la lletra dels estatuts.

TOT I SABENT QUE REAGRUPAMENT no té vida pròpia fora de l'òrbita d'en Carretero, podem convenir que el personatge té un perfil aspre. Ve al cap la temptació d'escriure que els pobles tenen el lideratge que es mereixen, però no crec que sigui el cas. L'independentisme, insisteixo, està ocupant posicions i, malgrat la força exponencial que l'empeny, no és encara prou madur per generar la seva pròpia classe dirigent. La naturalesa d'un moviment no és exactament la d'un partit, on de seguida s'instal·la la cúpula i el secretari general. Carretero ha dit sempre que no té vocació de líder. Concedim-li aquesta pirueta: en tot cas, sembla tenir vocació d'heroi. I perquè és maciànic -de Macià- creu que les dimissions li enforteixen el perfil. El fet que, quan ens girem a preguntar si hi ha algú més, ens aparegui el nom de Joan Laporta no és per tirar coets, per les incògnites que planteja, però això és el que hi ha.

HEM DE TENIR CLARA UNA COSA: és necessari i forçós que aquest independentisme convençut ocupi el seu lloc al Parlament; per tant no cal preguntar-se tant de la mà de qui hi farà irrupció, sinó amb el suport de què. I aquest suport és la idea, diàfana, que Catalunya ha de girar full i encarar-se a una nova etapa. La formulació d'aquest dictamen tan senzill -i tan compartit per una part substancial de la població catalana- ha fet el miracle de trencar les màscares de tots els partits que, fins ara, feien veure que el tema era si més o menys autonomia. El procés de les consultes populars, que es van multiplicant com una onada expansiva -ara ja hem tocat el mes de juny- és segurament un dels fets polítics més interessants que s'han produït en el marc de les passives i segons com acrítiques societats europees. Que milers de persones posin esforç, voluntat, intel·ligència i il·lusió en un procés gairebé espontani és tan significatiu que es fa imprescindible dur això al joc polític convencional: al Parlament. I cal que ho faci gent, persones, que ho tinguin així de clar.

FIXEM-NOS QUE LA (NOVA) FE AUTONOMISTA del president Montilla no és més que una reacció desesperada davant el corriment de terres que s'ha produït en l'espai catalanista. L'Estatut com a punt final, ens diu: fins aquí podem arribar i ni un centímetre més. Artur Mas, al seu costat, navega en la indefinició de dir Estatut sí, però una mica més, i estira l'home el braç electoral fins a un impossible concert econòmic. ERC, per la seva banda, recupera el discurs independentista que ha negat amb la pràctica quotidiana i s'apropia de la marca Decideix, a veure si pot pescar en el viver dels centenars de milers de vots que estan a l'espera d'una bona oferta electoral. Iniciativa, com sempre, mira cap a una altra banda i s'aferra al llenguatge estereotipat per parlar de la crisi, com si l'angoixa de la debacle econòmica no fos també una evidència de la manca de polítiques pròpies de Catalunya, polítiques per a les quals no es tenen ni les competències ni els recursos.

LA IRRUPCIÓ DE L'INDEPENDENTISME que va de debò ha deslluït els grans trumfos que el govern tripartit volia ensenyar, amb la dubtosa operació de donar per bo el poc que Madrid consent. La gent no ha seguit el govern per aquest camí. L'acord de finançament ha passat sense pena ni glòria; Rodalies s'ha entès com el que és, un traspàs de gestió sense gaire capacitat de decisió. I de l'aeroport val més no parlar-ne si no volem fer sang. Són tan minsos, tan poc espectaculars, els traspassos, que posen en evidència l'esgotament de la via autonòmica: anys d'esforços, negociacions, boicots i desgast, per obtenir al capdavall uns resultats que fa vergonya explicar. L'únic argument que ha trobat el PSC per publicitar-los és que s'ha avançat amb relació al passat (al passat convergent). Oi tant. El problema és que Catalunya ja no té temps d'anar fent aquestes passetes de puça. Ni la gent té ganes de continuar per aquest camí.

EL PRESIDENT MONTILLA S'AFERRA A L'ESTATUT com a estació final per evitar que Catalunya es desfermi i perquè Zapatero no quedi tan en evidència, els dos efectes que minen les seves expectatives. Per això ens adverteix sobre el perill de les aventures. Per ell, l'Estatut -encara qüestionat allà a Madrid- és l'encaix definitiu amb Espanya: això és el que ens pertoca i ni una engruna més. De fet, l'enamorament del president per un Estatut que ell mateix va esmenar tot just acabat de sortir del Parlament és un intent desesperat de desactivar el dret a decidir. L'obediència política de Montilla l'obliga a aconseguir que aquest dret no s'arribi a exercir. Artur Mas n'hauria de prendre nota, per clavar-hi queixalada. El problema que té el PSC és que la gent, moltíssima gent, cada dia més gent, han descobert que decidir és un verb que es conjuga en primera persona i s'entona col·lectivament: nosaltres decidim.

QUAN UN DRET S'HA EXERCIT ja no s'hi pot renunciar, ni ganes. El salt endavant que ha fet en els últims mesos la consciència col·lectiva no es desfarà. L'Estatut ja no satisfà, perquè els costos de posar-lo en pràctica són massa extremats per a uns resultats reals tan minsos. L'Estatut simbolitza la tutela permanent de Madrid. Per això, siguin quins siguin els errors que es cometen en l'organització de l'independentisme -no en la seva formulació-, el moviment continua estant per damunt de les persones que l'encarnen. Potser el mirall s'ha esquerdat un xic aquests dies, però el que s'hi reflecteix continua sent estimulant, promissori i necessari.

Saül Gordillo i el terrorisme palestí

2010-02-11T11:37:00.003+01:00

El món mediàtic català està més emparentat del que tots pensem. Recentment, Saül Gordillo, director de l’Agència Catalana de Notícies, ha publicat un article difamador contra el patriota Rubèn Novoa. Fins aquí res de nou, el director de l’ACN serveix als que li donen de menjar. En aquest atac s’hi ha afegit Directe.cat (http://www.directe.cat/puntdemira#qui-es-ruben-novoa), pamflet creat per Joan Puig, ex-diputat ERC, el qual ataca durament en Rubèn Novoa i UNCat.

Quines motivacions hi podem trobar? Per un costat n'hi ha de polítiques, no falta massa per les eleccions al Parlament de Catalunya i atacant un dirigent de CiU es vol erosionar la coalició i s’aprofita l’ocasió per atacar, un cop més, UNCat, organització patriòtica que va fer públic el seu recolzament a Reagrupament; l’ACN i Directe.cat intenten matar dos ocells d’un sol tret.

Però hi ha altres motivacions, en Saül Gordillo està molt emprenyat pels atacs que, amb fina ironia, Rubèn Novoa ha llançat contra Ariadna Jové, coneguda activista d’extrema esquerra, col•laboradora de L’Accent (www.accent.cat), que fou detinguda per l’Exèrcit israelià al donar recolzament als col•laboradors del terrorisme islàmic palestí. El germà de Saül Gordillo, n'Iván Gordillo, és el company de l’Ariadna i també col•labora amb l’Accent, el grup Taifa i altres entitats anti-sistema. Justament aquesta relació familiar ha mogut en Saül Gordillo a recolzar a l’Ariadna insultant barroerament en Rubèn Novoa.

En realitat no és cap novetat, l’extrema esquerra catalana (millor diríem de Catalunya) manté molts bones relacions amb el poder, coneguts membres anti-sistema són col•laboradors habituals de El Triangle (http://www.eltriangle.eu/), periòdic subvencionat per la Diputació de Barcelona i altres organismes controlats pel PSC-PSOE. Aquesta simbiosi extrema-esquerra i poder (llegiu PSC-PSOE) té moltes lectures i la menys escandalosa és la manipulació de l'independentisme que fa el partit del govern (PSC-PSOE) per dividir-lo i oposar-lo als sectors patriòtics de l'independentisme.

Ara s’acosten les eleccions i veurem com des de Directe.cat i des de El Triangle augmentaran els atacs contra el nacionalisme i ho faran des d’un punt de vista progressista. Que no vulguin enganyar a ningú, el suposat independentisme que es fa des del poder serveix tant sols al poder, a la perpetuació d’un govern traïdor i espanyolista, fidel servidor del poder real que rau a Madrid.

Raül Gordillo fa bé la seva feina, difamar els patriotes com en Rubèn Novoa i enaltir a persones, com l’Ariadna Jové, que se les vincula amb entitats que col•laboren amb el terrorisme islàmic palestí. Cadascú obeeix a qui li paga.

Unitat Nacional Catalana

Comunicat d'UNCat sobre l'article a Directe.cat

2010-02-11T11:17:00.013+01:00

Havent llegit les afirmacions en l’article http://www.directe.cat/puntdemira#qui-es-ruben-novoa on es fa esment del posicionament del Sr. Rubèn Novoa i de les seves declaracions posteriors al Twitter referents a la detenció de la jove Ariadna Jové, us fem arribar la nostra total desavinença i malestar respecte al comentari que es fa cap a Unitat Nacional Catalana, on es titlla la nostra organització de xenòfoba, violenta, d’estètica militar i propera al moviment skin.

Esperem una rectificació al respecte, puig podreu comprovar entrant al nostre lloc web, les activitats que UNCat desenvolupa i porta desenvolupant des de l’any 2000. Hi trobareu també els nostres estatuts i us demanem amb especial èmfasi que llegiu l’apartat dels 40 Punts per la Llibertat. No entenem quina raó ha portat directe.cat a realitzar unes afirmacions d’aquest caire difamatori. Lamentem el to de l’article donat que directe.cat ha esdevingut un referent per a la nostra gent d’UNCat.

Trobem molt desafotunades aquestes difamacions i esperem una rectificació per part del vostre diari digital adient i proporcional o ens veurem obligats a emprendre mesures legals per restaurar la nostra dignitat.

Dimecres 10 de Febrer del 2010

Roger Lluís i Gol
Secretariat Nacional d’Unitat Nacional Catalana

Els enemics del català al cinema. Víctor Alexandre

2010-02-09T02:06:00.002+01:00

Fa trenta-cinc anys de la mort d’en Franco, però encara hi ha alguns sectors empresarials de Catalunya i d’Espanya per als quals és ben viu. Són aquells que van néixer emparant-se en les seves lleis i decrets i que continuen fent negoci d’acord amb els mateixos principis. Ens en faríem creus, del nombre de remenadors de cireres que es diuen catalans i que, si poguessin, confessarien una profunda nostàlgia dels temps del dictador. Llavors tot era tan fàcil, oi? Amb el decret de 23 d’abril de 1941, Franco –Hitler i Mussolini feren el mateix, respectivament, amb l’alemany i l’italià– va prohibir les versions originals i va imposar la versió espanyola de tota pel•lícula que s’estrenés a l’Estat.

Franco, ja ho sabem, era un gallec botifler amarat d’autoodi que sentia repugnància per la diversitat lingüística i compensava el seu complex d’inferioritat imaginant-se que tot el món parlava la llengua de Roberto Alcázar y Pedrín. La seva mesura, tanmateix, va tenir –i encara el té– un efecte contraproduent en el cinema espanyol, ja que si el doblatge no hagués existit les pel•lícules espanyoles haurien atret tota una gran massa de públic que no volia llegir subtítols. Cosa que n’hauria augentat la rendibilitat i la llengua s’hauria convertit en el seu esquer més competitiu. El doblatge, en canvi, va permetre que les produccions foranes competissin en el mercat espanyol en un mateix pla d’igualtat amb les autòctones, i aquestes –que, llevat del cinema de crítica social de Berlanga, Bardem, Neville i algunes excepcions, eren molt inferior a les nord-americanes– van perdre el seu avantatge i van quedar reduïdes a la categoria d’espanyolades. Així era, si més no, com els catalans definíem les produccions espanyoles, unes produccions que no tenien cap altra finalitat que complementar les nord-americanes en els cinemes de programa doble.

Amb el pas dels anys, per raons biològiques, hi ha hagut canvis de persones en el Gremi d’Empresaris de Cinema de Catalunya, però no pas en els esquemes que el regeixen. Els seus principis romanen inalterables i són fidels hereus de les normes que Franco va dictar. Per això, quan la senyora Pilar Sierra, gerent del Gremi, diu que “una de les mancances que trobem és que en aquest país no tingui més èxit el producte nacional”, està parlant d’Espanya, no pas de Catalunya, perquè per a ella no hi ha més país que Espanya ni més producte nacional que l’espanyol. Adduint averanys apocalíptics i basant-se en mentides –que ja han estat desemmascarades per la Plataforma per la Llengua–, el Gremi i la Federación de Distribuidores de Cine de España (Fedicine) intenten que tot continuï exactament igual que el 1941 i el president del grup Renoir, Enrique González Macho, amb 13 pantalles a Barcelona, es permet fins i tot menysprear Catalunya confrontant-la a la “grandesa de Madrid” on, segons ell, “no et pregunten d’on ets, d’on véns ni cap a on vas”. Ja veu el lector quina mena d’empresaris de cinema estan en contra de la normalització de la llengua catalana i farà bé de pensar-s’ho dos cops abans de deixar diners a les seves taquilles.

Un altre sector que també s’ha revelat defensor del decret franquista ha estat el dels grans sindicats. Ves per on, UGT, CCOO i CGT no sols estan en contra que el 50% de les còpies es projectin en versió catalana, sinó que han donat suport al boicot que una setantena d’exhibidors van fer el passat 1 de febrer contra la nostra llengua. Això, és clar, no passaria si tinguéssim sindicats nacionals, com el País Basc. Però resulta que, a més de tenir sindicats espanyols, tenim sindicats nacionalistes espanyols. Heus aquí la raó per la qual l’independentisme creix espectacularment: perquè cada cop són més els catalans que s’adonen que si no tens Estat no ets ningú. Ningú.

Contra el desagrupament. Salvador Cardús

2010-02-08T01:46:00.002+01:00

Des de fora, és molt difícil d’entendre la sotragada viscuda a Reagrupament el cap de setmana passat. I pel que sé, des de dins de l’associació independentista, tampoc no s’entén gens. No sé quina era la gravetat del problema ni quina evidència se’n tenia per arribar a fer un gest, i més que un gest, una gesticulació tan autoritària com la que va fer la seva junta directiva. Però com que el gest que havia de resoldre el problema tampoc no ha estat explicat de manera satisfactòria, la confusió és total i el desconcert arriba als mateixos afectats, a banda i banda. Quan no hi ha explicacions polítiques clares, d’altra banda, és fàcil que s’entri en l’imperi de les interpretacions en clau personalista, a les quals es pretén reduir tot el conflicte. I aquest és un camí de mala sortida.

El cas de Reagrupament, que he estat seguint amb interès, és digne de consideració. En la mesura que ha estat vist com una amenaça electoral, principalment pels que li són més propers a les seves tesis i electorat, és explicable que se n’hagi parlat poc i malament. Tampoc Reagrupament no ha fet gran cosa fins ara per fer-se entendre i desmentir les interpretacions esbiaixades. Ara bé, el perfil dels associats a Reagrupament és veritablement sorprenent perquè, per primera vegada, l’independentisme creix en uns sectors generalment refractari als radicalismes. I això indica que no és que ara aquesta gent s’hagi tornat arrauxada, sinó que l’independentisme s’ha anat tornant madur, serè, assenyat, racional. De manera que feia falta que algú recollís aquest nou esperit, fora dels partits parlamentaris. Els alts perfils professionals dels associats i la diversitat d’edats, o el fet que en el seu gruix no es tracti d’antics militants ressentits amb els seus antics partits, fan dels reagrupats un fenomen realment inèdit, per no dir admirable. Just quan més es lamenta la desafecció política, resulta que una associació política, en pocs mesos, és capaç de mobilitzar més de 3.500 membres que paguen quota i que han estat fonamentals en l’organització de les consultes independentistes.

Reagrupament, però, no és un projecte d’organització fàcil. Una cosa és una associació, d’estil horitzontal i assembleari, que permet la gran diversitat de perfils ideològics aplegats per l’horitzó comú de la independència, i una altra cosa és una estructura organitzativa capaç de traduir aquesta voluntat en una opció electoral d’èxit. En aquest segon cas, l’horitzontalitat impedeix l’eficàcia i la coherència necessàries. I aquí és on, des del meu punt de vista, es produeix la fiblada que ha donat lloc a la rara contorsió del passat cap de setmana. Una de les virtuts de Reagrupament ha estat que, com a associació, només permet la incorporació a títol individual. Algunes plataformes independentistes se n’han queixat, perquè pretenien entrar-hi com a tals, però això n’hauria alterat el sentit i la coherència. Ara bé, el cert és que no tot l’independentisme sense partit està reagrupat. Hi ha vida independentista fora de Reagrupament. I, el que sembla raonable és que, si bé és perfectament lògic que existeixin fórmules d’associació diverses en funció del tipus d’acció que duen a terme, en canvi, a l’hora d’organitzar una oferta electoral, la major part de tot aquest independentisme sigui capaç de sumar energies.

Probablement –des de fora és fàcil de dir–, Reagrupament ha tardat massa a definir com articularia aquesta relació entre l’associació i la plataforma electoral, que difícilment podia estar formada exclusivament pels reagrupats. Per exemple, com ha suggerit algun dels seus membres, hauria estat molt raonable establir una clara incompatibilitat entre les responsabilitats de direcció a l’associació i l’assumpció de càrrecs polítics, a l’estil del Partit Nacionalista Basc. Reagrupament, una associació acabada de crear però amb les eleccions a la cantonada, hauria d’haver pensat que no era l’instrument adequat per elaborar programes electorals per a una candidatura que finalment hauria de respondre a uns criteris ideològicament més diversos i organitzativament més tècnics i més professionalitzats. I el cas és que ni amb una elecció per demarcacions electorals ni amb una de general, no es pot resoldre aquest encaix entre associació i llistes. Màxim, Reagrupament podia escollir en unes primàries possibles candidats per optar, en un segon moment, a incorporar-se a unes llistes electorals amb altres possibles candidats. I Reagrupament podia exigir participar en la redacció del futur programa electoral, una vegada coneguda la candidatura i la seva fesomia final. Però un salt de l’associació a les eleccions en solitari, que l’enfrontés a dues o tres ofertes electorals més de significació semblant, seria una decisió que obstaculitzaria els seus propis objectius.

No voldria entrar més del compte a la vida interna de Reagrupament. Però crec que la simple dimissió-expulsió de quatre membres de la junta directiva i el retorn dels dimissionaris autorehabilitats no és suficient per tancar bé el conflicte. No puc parlar per tots, però hi ha un parell de dimitits que puc assegurar que són Reagrupament pur i dur, i que no mereixen l’exclusió. I hi ha dimissionaris reincorporats que encara no entenen el gest de Carretero i que estan aclaparats per la responsabilitat adquirida i a la qual volen respondre amb dignitat. S’imposa, en la mesura del possible, aplicar-se la medecina pròpia d’una organització que s’autoanomena reagrupament. I s’imposa donar explicacions raonables i, si cal, fer autocrítica. Tot per, immediatament, definir i aprovar tan aviat com es pugui una estratègia electoral i una articulació transparent entre l’associació i les exigències de l’oferta electoral final, per tal d’evitar noves tensions.

Amb tot, i faci el que faci Reagrupament, l’independentisme a Catalunya és una realitat àmplia que ja no farà marxa enrere. En part, no ho oblidem, ja té representació al Parlament a través dels partits actuals. La meva sospita és que de diputats independentistes “en potència” ja n’hi ha molts, si no són majoria i tot. La part d’independentistes que no se sent còmode amb la representació partidista actual, la que no se sent compromesa amb l’actual Estatut i demana una ruptura democràtica que no sembla que els partits actuals estiguin disposats a assumir, seria bo que també tingués veu parlamentària. Però també cal dir que la història de l’emancipació nacional dels catalans no s’acabarà a les properes eleccions. Reagrupament, fins ara, ha sabut expressar prou bé aquesta aspiració. Els seus dirigents tenen l’enorme responsabilitat de no decebre-la. La generositat ha de ser la gran divisa de l’independentisme que necessitem.

El CAT a la matrícula? és possible!

2010-02-06T16:53:00.005+01:00

El Servei Català de Trànsit ha retirat la multa que va posar la Guàrdia Urbana de Barcelona el 7 de novembre a un conductor que circulava amb el distintiu CAT enganxat a la matrícula. El conductor, David Fernàndez Escolà, membre de la comissió executiva de Reagrupament de Sant Andreu, va recórrer contra la multa de 92 euros al·legant que el distintiu –enganxat sobre la E– no tapava la matrícula i que els agents no van tenir cap problema a llegir-la a l'hora de posar-li la denúncia. A més, en el seu recurs Fernàndez, assessorat per l'advocada d'Òmnium Cultural, recorda que, segons un reglament del Consell d'Europa del 1998, no s'està obligat a mostrar el distintiu de l'Estat si no se surt a l'estranger. Pels motius al·legats, el Servei Català de Trànsit ha donat la raó al conductor i ha resolt que quedi sense efecte la denúncia. Segons Fernàndez, això demostra que si un conductor que porta el CAT es nega a treure'l i és multat, «el recurs es pot guanyar, com ha quedat demostrat». Pocs dies després de ser denunciat, el membre de Reagrupament va denunciar a aquest diari el tracte que havia rebut de la Guàrdia Urbana, ja que segons va assenyalar els agents el van amenaçar de denunciar-lo per desobediència a l'autoritat i d'immobilitzar-li el cotxe si no desenganxava l'adhesiu del CAT davant d'ells. A més, Fernàndez va criticar que els agents equiparessin el fet de portar el distintiu del CAT a la matrícula amb el fet de dur enganxat un adhesiu amb un símbol xenòfob. Un dels agents, va explicar Fernàndez, va arribar a demanar-li que tragués l'adhesiu i que si volia el tornés a enganxar més tard. Els fets van tenir lloc el dissabte 7 de novembre als jardinets de Gràcia, on la Guàrdia Urbana feia un control rutinari.

Font: elPUNT.cat

És més fàcil estudiar català en universitats europees que en espanyoles

2010-02-06T16:41:00.004+01:00

Cursar estudis de llengua, literatura i cultura catalana fora de Catalunya és possible en 172 universitats d'arreu del món. Alemanya, amb 28 centres universitaris, és el país amb més oferta, seguit del Regne Unit (21), els Estats Units (20), França (19) i Itàlia (18). L'Estat espanyol ocupa el sisè lloc, amb només 11 universitats. "Des de l'àmbit acadèmic espanyol, els falta convenciment i creure's que l'Estat espanyol és un estat plurinacional", ha dit el director de l'àrea de llengua i universitats de l'Institut Ramon Llull, Andreu Bosch.

Cada curs, 7.500 alumnes de tot el món aprenen català a 172 universitats de tot el planeta. La majoria dels centres s'agrupen a Europa, però també n'hi ha a indrets tan diversos com el Camerun, Austràlia i l'Urugai. Aquest curs s'ha començat la docència a la Índia, a la universitat de Columbia (EUA), Munich i Grenoble.

El primer país en tenir una universitat que impartia estudis catalans va ser el Regne Unit, ara fa dues dècades. Ara, l'Institut Ramon Llull està fent gestions per incrementar la presència d'estudis catalans al Japó, on ja hi ha dues universitats que en fan, i al Marroc, on encara no n'hi ha cap.

El Barça, Dalí i Ferran Adrià
Segons les dades de l'Institut Ramon Llull, que té convenis amb 126 centres, dues terceres parts dels alumnes de català arreu del món són estudiants de carreres de lingüística. L'altre terç s'interessa pel català per raons diverses, entre els quals hi ha "el Barça, els artistes com Miró, Dalí i Barceló" i fins i tot els cuiners de renom com Ferran Adrià i Carme Ruscalleda, tal com explica el director de l'àrea de llengua i universitats de l'Institut Ramon Llull.

Altres dels alumnes decideixen estudiar català perquè han estat a Catalunya, perquè "els agrada la manera de viure", perquè hi volen anar d'Erasmus o a treballar o bé perquè hi tenen vincles familiars. Així ho indica la directora dels estudis catalans de la universitat parisenca de la Sorbona, la catalano-francesa Monique Güell.

A la Sorbona hi ha 90 estudiants que cursen estudis de català, una xifra que s'ha estabilitzat en els darrers anys. Els alumnes poden fer-hi assignatures de tots els nivells, inclosos els màsters, els postgraus i les oposicions a catedràtic d'institut.

Els representants de l'Institut Ramon Llull han aprofitat aquesta setmana la fira Expolangues per difondre els estudis catalans que es poden fer arreu del món. La mostra, que va començar aquest dimecres i acaba aquest dissabte, és la més important d'Europa en matèria lingüística. El català, llengua parlada per 10 milions d'europeus, és l'idioma convidat d'honor en aquesta edició.

Font: AVUI.cat

Patriotes i polítics

2010-02-02T14:26:00.003+01:00

A vegades tenim la temptació de considerar els polítics com a éssers d’un altre planeta, com si visquessin allunyats de la realitat, en un núvol, distants i intocables. I a voltes no anem errats, els polítics tenen la rara saviesa de matar i ferir sense veure la sang, lluiten entre sí com els antics senyors feudals, envien les seves hosts a enfrontar-se a les hosts del seu enemic i ells s’ho miren des de la torre de l’homenatge del seu castell. Al camp de batalla, el pobres soldats de cada bàndol lluiten i moren pel seu senyor i mai, quasi mai, saben que lluiten no per ideals sinó per la benaurança del seu senyor.

Els patriotes, en aquest joc polític, som com els soldats de peu, l’anomenada fidel infanteria, seguim senyors que són els polítics i que no sempre estan al nivell dels seus súbdits. Lluitem, hi posem esforç, deixem bous i esquelles en una lluita diària per ideals tant enlairats com la Llibertat i la Pàtria. No busquem beneficis ni càrrecs, si arribem a sergents és per obrir bretxes en els regnes enemics i no per defugir la lluita. Però estem allunyats dels polítics, sabem que ells compartiran pessebre amb els que realment són els nostres enemics i tot i així seguim lluitant.

Aquest divorci entre els patriotes i els polítics és difícil de resoldre, vivim en móns oposats o com a molt distants, els de peu no sabem jugar a escacs com els senyors, ens abrandem i no mesurem les paraules, obrim escletxes i ens llancem sense mirar enrere, oferim els nostres pits al foc enemic i no busquem cap altre premi que el deure acomplert.

Potser algun dia aprendran els polítics que no poden jugar amb els seus peons, sense ells no són res, ja és prou difícil conciliar els polítics amb la ciutadania, pensem com ho ha de ser fer-ho amb aquests bojos idealistes com som els patriotes! Si us plau, quan hi hagi un altre ball de bastons que sigui per a prendre el poder, per a fer fugir l’invasor de casa nostra, i no per a picabaralles entre polítics que tant sols deixen com a rastres la corrua de patriotes que han tornat a casa decebuts. Cap més lluita fratricida entre patriotes per ambicions personals, no ens ho podem permetre, calen tots els caps i tots els braços, les ambicions deixem-les a casa, en la vida diària, ambicionem la felicitat pròpia sense hipotecar la del país, siguem servents de la causa i no ens servim d’ella.

Xavier Andreu

L'excusa del català

2010-02-01T01:42:00.002+01:00

El 96,5% dels espectadors anirien igualment al cinema, o més sovint, si augmenta l’oferta de films doblats o subtitulats en català. Si només es pogués veure cinema exclusivament en català (i no el 50% de còpies, com preveu la nova llei), el 88,75% dels espectadors anirien igualment a veure una pel·lícula si els interessa. Són dades d’un estudi elaborat pel catedràtic d’Economia Financera i Comptabilitat Oriol Amat, al qual ha tingut accés l’AVUI. Aquest estudi va ser encarregat a la Universitat Pompeu Fabra per Fedicine, la federació de distribuïdors que aplega les majors, i pel Gremi d’Empresaris de Cinema de Catalunya, l’entitat que ha convocat per avui el tancament de 575 sales de cinema com a protesta per la Llei del Cinema de Catalunya.

Les dades d’aquest estudi posen en entredit les previsions catastrofistes del Gremi d’Empresaris de Cinema, que dimarts passat va parlar d’“apocalipsi” invocant un altre estudi econòmic, elaborat en aquest cas pel Dr. José M. Gay de Liébana, de la Universitat de Barcelona. A diferència de l’estudi d’Amat, aquest segon estudi posa l’accent en la situació del sector: en concret, en els balanços de situació de les empreses, afectades per una crisi que s’està covant des de fa anys i que afecta tot l’Estat. El principal argument esgrimit dimarts passat pels convocants de la vaga és que l’alteració de les regles del joc, combinada amb la difícil situació econòmica per la qual passa el sector, tindrà efectes catastròfics.

L’estudi d’Oriol Amat, presentat un mes i mig abans, igualment retrata la difícil situació de l’exhibició cinematogràfica (fortes pèrdues d’espectadors des del 2003, tancament de sales, percentatge molt baix d’ocupació...), i apunta a la pirateria com a principal causa de la baixada de les recaptacions. Un problema que, a diferència de la llei catalana del cinema, no ha provocat cap mena de protesta de distribuïdors i exhibidors.

Possibles beneficis
L’estudi d’Oriol Amat fa un càlcul de l’impacte que pot tenir la llei en la venda d’entrades. Partint de la versió anterior, que només obligava a doblar el 50% en català a partir de les 16 còpies, tindria uns efectes que poden anar de la pèrdua de 5,82 milions d’euros de taquilla (això seria l’escenari més pessimista), fins a un augment de 4,62 milions d’euros (escenari més optimista).

L’impacte de les quotes d’exhibició s’ha calculat a partir d’enquestes a 400 persones realitzades el mes de novembre del 2009, en el moment d’entrar als cinemes Cinesa Diagonal, Aribau, Heron City i Mataró Parc. A aquesta enquesta pertanyen les dades citades a l’inici d’a quest reportatge.

L’altre impacte econòmic important que destaca l’estudi d’Oriol Amat és el preu de doblar al català totes les pel·lícules que igualin o superin les 16 còpies (és a dir, que s’estrenin en 16 o més sales de cinema simultàniament). Això podria costar entre 5,72 i 7,36 milions d’euros, quantitats que podrien augmentar considerablement, ja que segons la versió de la llei aprovada pel govern, el cinema nord-americà s’haurà de doblar a partir de les dues còpies (pràcticament tot). L’estudi diu que “és altament recomanable que el cost del doblatge sigui assumit per l’administració”.

El 78% o el 4%?
El Gremi d’Empresaris de Cinema de Catalunya va argumentar, per justificar la protesta d’avui, que la baixada de la taquilla si s’obliga a doblar al català tot el cinema nord-americà seria del 78,7%. L’altre estudi, en canvi, oscil·la entre pèrdues del 4,47% de taquilla o augment del 3,55%. Aquesta diferència tan espectacular s’explica perquè en el primer cas es pressuposa que les majors no doblaran cap pel·lícula al català. Com que controlen el 71,57% del mercat (dades del 2009 ofertes pel Gremi), el resultat serà catastròfic.

Serà aquesta la posició de les majors? Els grans estudis de Hollywood, representats per Fedicine, no s’han pronunciat gaire en aquest tema. El passat mes de desembre, Luis Hernández, màxim representant de Fedicine, va deixar entreveure que el problema no són els diners que puguin perdre: “Des del punt de vista de la distribució –va afirmar–, la llei suposa un problema molt greu. Si els distribuïdors admeten les quotes, estarem perduts: les haurem d’admetre amb les altres llengües oficials d’Espanya, i a tot Europa s’obrirà la capsa de Pandora”.

Aquest argument és qüestionat per la Plataforma per la Llengua, que també ha mogut peça en un camp que considera clau per a la normalització: segons un estudi que va presentar el mes passat, el català és a la cua d’Occident pel que fa a presència als cinemes i legislació que la garanteixi, i hi ha tota mena de normatives, des de Finlàndia fins al Quebec, passant per Bèlgica o els països bàltics, que protegeixen llengües minoritàries amb molts menys parlants que el català.

El Baròmetre de la Comunicació va divulgar divendres passat una altra dada relacionada directament amb aquest tema: el 82% dels catalans estan d’acord que les pel·lícules estiguin disponibles en català i castellà, segons informa l’agència Europa Press. Un 9,9% hi està més aviat en desacord, i un 2,2% hi està totalment en desacord.

La llei del cinema de Catalunya va ser aprovada pel govern el 12 de gener passat i actualment està en fase de tramitació parlamentària. La conselleria de Cultura espera que s’aprovi pel tràmit d’urgència el mes de juliol. Si Convergència i Unió, que ja va intentar aprovar una llei semblant fa onze anys, hi vota finalment a favor, la llei podria comptar amb un suport parlamentari del 87,4%.

Font: AVUI.cat

Multes de fins a 10.000€ per no atendre'ns en català

2010-01-28T23:29:00.002+01:00

El projecte de Llei del codi de consum que estableix el dret dels consumidors a ser atesos en català ha iniciat aquest dimecres el tràmit parlamentari després que el tripartit i CiU hagin tombat les esmenes de rebuig presentades per PP i C's. La llei garanteix el dret dels consumidors a ser atesos tant oralment com per escrit en la llengua oficial que escullin. Així, fulletons de propaganda comercial, instruccions, contractes, pressupostos i factures, entre altres, hauran de ser impresos també en català. En aquest sentit, la normativa preveu sancions lleus de fins a 10.000 euros per a qui no ho compleixi, que poden passar a ser greus i de fins a 100.000 euros en cas de reincidència o impagament.

La llei que aquest dimecres ha iniciat el tràmit parlamentari fixa entre els drets dels consumidors el de ser atesos en la llengua oficial que sol·licitin, tan pel que fa a les relacions orals com escrites. Així, estableix que els consumidors tenen dret a rebre en català les 'invitacions a comprar, la informació de caràcter fix, la documentació contractual, els pressupostos, els resguards de dipòsit, les factures i els altres documents que hi facin referència o que se'n desprenguin'.

També fixa que els consumidors a Catalunya tenen dret a rebre en català les 'informacions necessàries per a l'adequat consum, ús i maneig dels béns i serveis, amb independència del mitjà, format o suport utilitzat i, especialment, les dades obligatòries relacionades directament amb la salvaguarda de la salut i seguretat', entre altres qüestions. A més, indica que la Generalitat ha de vetllar pel foment per l'ús de l'aranès en les relacions comercials a la Val d'Aran.

El redactat del codi de consum que ara ha iniciat tràmit parlamentari preveu sancions lleus de fins a 10.000 euros per incomplir la normativa, que podran passar a ser molt greus i de fins a 100.000 euros en cas de reincidència o d'impagament de sancions lleus.

Irritació de PP i el Grup Mixt
La diputada del PP Eva García ha criticat el projecte de llei –que es desprèn d'un dels preceptes de l'Estatut que el PP i el Defensor del Pueblo tenen recorregut davant del Tribunal Constitucional- que, segons la seva opinió, només pretén 'blindar els drets dels consumidors només en català i aranès', però, en canvi, s'oblida del castellà, llengua que ha recordat que també és oficial a Catalunya, que creu que el Govern la tracta com una 'llengua estrangera'. A més, ha reclamat al Departament d'Economía si havia valorat l'impacte econòmic que pot tenir per a les empreses haver d'adaptar-se a aquesta normativa i a la obligatorietat d'atendre en català quan un consumidor reivindiqui aquest dret. Per ella, la norma té 'la signatura d'ERC'.

En una intervenció especialment encesa, el diputat del Grup Mixt José Domingo ha expressat la seva irritació per una norma que, per ell, estableix una política sancionadora 'malaltissa' i 'desproporcionada' en matèria lingüística. És més, ha considerat que la norma que ara inicia tràmit al Parlament, aprofundeix en un 'règim de drets lingüístics absurds, demencials, borroka'. Ha acusat el conseller Castells d'haver passat de ser un 'conseller de la persuasió' a un 'conseller de la coacció', en considerar que mai s'havien previst sancions tant elevades per qüestions lingüístiques. Domingo creu que si s'aprova la norma, 'molta gent perderà el lloc de treball perquè no podrà atendre en català', cosa que l'ha portat a parlar d'un codi de consum 'pèssim, pervers i lamentable'.

Però tant tripartit com CiU –també ho ha fet el president de la Generalitat, José Montilla, en la sessió de control parlamentari- han apel·lat al dret dels consumidors a ser atesos en la llengua pròpia de Catalunya, el català, sense que això impliqui cap perjudici pels consumidors que vulguin ser atesos en castellà. CiU, però, considera que hi ha elements de la norma que són millorables, i troba a faltar que estableixi els deures dels consumidors.
(...)

Font: Directe.cat

Dilluns sabré a quins cinemes no he de tornar

2010-01-28T11:08:00.005+01:00

Cada país té un Gustav Krupp, aquell industrial alemany que amb els seus diners va portar Hitler al poder. Ahir uns quants industrials del cinema, els Balañá i companyia, van llançar una provocació inaudita contra el català. Heus-los ací.

No és tan estrany. Gent que té diners, molts, i vol passar discretament. Gent profundament conservadora, reaccionària àdhuc, conscient que les seues decisions són influents i segurament creguda que la democràcia és un error perquè el seu vot hauria de comptar més que no el dels altres. Gent que s'amaga i fa moure els fils a grupuscles radicals. Que va fent amb els diners.

Generalment és gent ben covarda; per això s'amaga darrere algun petit titella del parlament. Té por perquè veu que els seus negocis se'n poden anar en orris i per comptes de pensar què ha fet malament, s'estima més de bramar contra els jueus de torn. Ací, els catalanistes.

I aquests ens diuen ara que tancaran els cinemes dilluns per avisar el país que es quedarà sense sales, si els films han de de ser vistos en la llengua que parlen la majoria dels espectadors i que ells tossudament malden per evitar que entre a les pantalles, el darrer refugi del monolingüisme franquista.

Dos detalls, tanmateix. Primer, tanquen dilluns al vespre. No dissabte. Segon, dilluns tindrem nosaltres també la llista dels cinemes on no hem de tornar a posar els peus en uns quants anys. Perfecte: que es traguen la careta. Anuncien que seran 74 cinemes que no vendran entrades dilluns, d'un total de 180: no són tants com volen aparentar, doncs. O siga que ens restaran 106 cinemes on podrem anar tranquil·lament sabent que els euros que hi deixem no seran per als Krupp. Fins i tot si el film, ai!, no és en català.

Vicent Partal. Periodista

Llistat dels 72 cinemes contra el català (mapa)

Els tres culpables de l'afer Centelles. Víctor Alexandre

2010-01-12T01:48:00.002+01:00

La vilesa que han comès amb Catalunya Sergi i Octavi Centelles, fills del fotoperiodista Agustí Centelles, no té nom i la història s’encarregarà de posar-los al seu lloc. Però aquesta infàmia mai no hauria estat possible sense la complicitat dels governs català i espanyol. Tots tres, per tant, cadascun per raons diferents, han denigrat Catalunya i han traït la memòria d’un home que mai no hauria permès que aquest patrimoni marxés del país. N’hi ha prou de llegir la carta que Centelles va escriure al seu fill Sergi el 1939, des del camp de concentració de Bram, on es trobava internat en condicions infrahumanes, i que Ignasi Aragay reproduïa recentment a l’Avui: “Escric en català perquè, sia la que sia la nostra sort i allà on estem tu, ta mare, jo i els altres familiars que puguin estar amb nosaltres, tingues l’orgull i la satisfacció de dir-te català”.

Però perquè hi hagi un traïdor hi ha d’haver algú que estigui disposat a comprar la seva traïció, i en l’afer Centelles aquest algú ha estat el govern espanyol. El govern espanyol l’ha comprada per 700.000 euros. I ho ha fet, a més, no pas amb diners seus sinó amb diners de tots els catalans, cosa que desemboca en l’escarni. “No és un espoli, és una compra”, diuen amb cinisme els fills d’en Centelles. Però sí que ho és, un espoli, perquè és repugnant que Catalunya hagi estat obligada a finançar una operació destinada a convertir un patrimoni seu en patrimoni espanyol. Per això, al cinisme de Sergi i d’Octavi Centelles, s’hi afegeix el de la ministra espanyola de Cultura, Ángeles González-Sinde, quan, mofant-se de nosaltres, diu que l’esmentat patrimoni “estarà disponible a Salamanca per a tots els ciutadans de Catalunya”, en el sentit que els catalans podrem visitar-lo sempre que vulguem. Pagant entrada, naturalment, per veure allò que és nostre, que hem creat nosaltres, que parla de nosaltres i que és part de la nostra història. L’únic bo de tot plegat és que amb proves com aquesta, que demostren fins on arriba la malignitat i la catalanofòbia del Partit Socialista –el mateix que va rapinyar l’obra de Dalí-, molts catalans podran veure que no hi ha cap diferència, cap ni una, entre aquest partit i el Partit Popular. Tots dos comparteixen un mateix projecte, que no és cap altre que consumar, a més de l’espoli fiscal, l’espoli patrimonial d’aquest país. Per això Espanya s’ha endut a casa, a corre-cuita, un arxiu que romandria seu encara que l’hagués deixat a Catalunya, atès que l’ha comprat. I és que si l’arxiu Centelles fos ara a l’Arxiu Nacional, a Sant Cugat, Espanya no tindria la sensació de posseir-lo.

Resta, finalment, l’altra peça clau d’aquest afer: el govern català. Cosa gens sorprenent, per altra banda, tenint en compte que Catalunya està governada pel mateix partit que governa Espanya. Algú n’ha sentit dir mitja paraula a la facció catalana del PSOE? No, és clar que no. Cal ser molt ximple per atacar-se un mateix. Però també hi ha la patètica figura d’Esquerra en tot això. Calen graus d’ineptitud i de desídia força extrems per fer el ridícul de manera tan esperpèntica. És escandalós que un partit que es diu independentista sigui capaç d’humiliar Catalunya fins a l’extrem de deixar-se prendre allò que és de tots els catalans. Qui pot confiar en un partit que ni tan sols, quan és al govern, és capaç de complir amb els principis més bàsics de la seva obligació: salvaguardar el patrimoni del país. És en aquestes mans que es troba avui Catalunya, unes mans que es postulaven com a netes i que la realitat ha revelat inútils.

Tanmateix, com dèiem, aquests elements en joc no excusen la innoble acció dels fills d’Agustí Centelles ni el menyspreu vers el seu pare i el seu país. Ells, per tant, són els principals culpables d’aquesta vilesa, perquè sense l’autoodi que han demostrat l’obra d’Agustí Centelles no es trobaria ara entre les quatre parets que el feixisme va fer construir per perseguir i assassinar els opositors al règim. Ja sabem que n’han canviat el nom, ja sabem que de l’Archivo General de la Guerra Civil Española ara en diuen Centro Documental de la Memoria Histórica. Però els catalans tenim la nostra pròpia memòria i, per tant, la memòria històrica de Catalunya només pot descansar a Catalunya.

Provincianisme socialista. Víctor Alexandre

2009-12-29T00:57:00.003+01:00

És reconfortant saber que al PSOE de Catalunya només li queden uns mesos de vida al Parlament i que tan bon punt se celebrin eleccions el tripartit s’esvairà com una bombolla de sabó i el país despertarà d’un malson. Aquells que han situat Catalunya per sota de Melilla, que s’han alineat amb el PP, amb Ciudadanos i amb la Falange en contra de les consultes sobre la independència i que promouen el lerrouxisme a través de las casas regionales espanyoles no poden continuar governant aquest poble una nova legislatura. Des del punt de vista nacional, seria letal que ho fessin. La darrera atzagaiada ens l’ha servida la consellera de Treball, Mar Serna, proposant el canvi de la festa de la Puríssima amb aquest argument: “El dia 8 de desembre, més enllà que som una societat cada vegada més laica, és una festa molt religiosa, no té res a veure amb la nostra societat, s’hauria de canviar per una altra i fer l’equivalent un festiu més”. Molt interessant. Si algú no sap què és el provincianisme, aquí en té una bona mostra.

El tradicional autoodi català que els socialistes porten a sobre com una marca de fàbrica els empeny sovint a menysprear els valors del país i a enlluernar-se amb els forans. Si poguessin, esborrarien ara mateix tot allò que és o que sona “massa” català. “Però la festa de la Puríssima no és pas un valor nacional català”, pensarà algú. I és cert. La Puríssima és només una festa d’origen religiós i som molts els qui no som religiosos. Tanmateix, l’afany de semblar universalistes, progressistes, cosmopolites, moderns, laics, solidaris i no sé quantes coses més obliga els socialistes a menystenir les tradicions, per innòcues que siguin. El tió o la castanyada, posem per cas, són massa nostrades, per al seu gust. El Pare Noel i el Halloween, en canvi, fan molta més patxoca. I tant! Per això també estan suprimint les nadales de les escoles. Els infants ja no canten nadales catalanes perquè segons els socialistes fan referència al nen Jesús i esmentar-lo en una classe seria terrible, terrible. I per no haver-lo d’esmentar, com denuncia la professora de Vilanova i la Geltrú Gabrielle Deakin a Nosaltres, els catalans, els fan cantar cançons nord-americanes i del Club Súper 3. Exquisida, per cert, la resposta de Deakin a aquesta política: “Quan els nens catalans aprenen les seves cançons, no aprenen només música, també enriqueixen el seu vocabulari, coneixen la història del país i s’assabenten de com era la vida abans”.

Caldria preguntar a la consellera Serna, per tant, per què ella i el seu partit volen suprimir la festa del 8 de desembre i, en canvi, no diuen res de la Setmana Santa? Que no és de caràcter religiós la Setmana Santa? I el Nadal? I Sant Esteve? I Reis? Què en fem, d’aquestes festes? Les eliminem del calendari, també? No, el PSOE de Catalunya no les eliminaria perquè té una idea millor: deixar-les com estan, però substituint-ne el nom tradicional per un eufemisme buit i sense cap arrel. Cosa que ens porta a preguntar-los què en faran, del santoral? Prohibiran que els pares posin noms de sants als seus fills per no estigmatitzar-los? Prohibiran els noms de Josep, Maria i Jesús i tots aquells que fan al•lusió a la Mare de Déu? I què en fem, del diumenge, dominica, dia del Senyor? O de la Mercè, patrona de Barcelona, o de la Mare de Déu de Montserrat i de Sant Jordi, patrons de Catalunya? Quina és la proposta de la consellera Serna i del Partit Socialista en aquest sentit?

L’excusa que, per justificar aital disbarat, diu que a Catalunya hi ha gent d’arreu del món no és vàlida perquè estem parlant de gent que ha triat lliurement aquest país per viure, i aquest país té les tradicions que té de la mateixa manera que els països d’origen dels nouvinguts tenen les seves. Les tradicions que tenim no són perfectes, és clar que no, però són nostres i mereixen un respecte. El mateix respecte que nosaltres hem de sentir per les imperfectes tradicions dels països que visitem o que lliurement triem per viure. I si, com diuen els socialistes, les festes d’origen catòlic no tenen sentit a Catalunya, ja que no tots els catalans es consideren catòlics, cal demanar-los que, consegüentment, esborrin del calendari el 12 d’octubre i el 6 de desembre, ja que no tots els catalans ens considerem espanyols.

Homenatge a Francesc Macià (fotos, aquí)

2009-12-17T12:41:00.003+01:00

Ridao fa les espanyes. Agustí Bordas

2009-12-11T20:45:00.002+01:00

En el prestatge més prominent del meu despatx del ministeri hi tinc una fotografia de Pau Casals feta pel fotògraf Yosuf Karsh, el famós fill adoptiu d’Ottawa. Quan els meus visitants em pregunten qui és el personatge de la fotografia, em dedico a fer proselitisme catalanista i, alguna vegada – mentre se’m fa un nus a la gola – els he fet mostra de les emocionants paraules del geni català davant l’auditori de les Nacions Unides. Efectivament, tal com afirmà l’any 1971 el il·lustre fill de El Vendrell, el parlamentarisme català va néixer abans i tot que el parlamentarisme anglès.

Malauradament, mentre el Parlament de Catalunya només pot debatre els limitats afers corresponents a una comunitat autònoma sota domini espanyol, la Cambra dels Comuns britànica roman l’epicentre del parlamentarisme democràtic modern. Precisament, aquest diumenge, mentre la televisió canadenca retransmetia en diferit els sublims debats entre el Primer Minstre Gordon Brown i el cap de l’oposició David Cameron, no vaig poder evitar recordar l’estat d’indigència intel·lectual que es respira a l’hemicicle del Parc de la Ciutadella cada cop que hi ha de prendre la paraula l’actual President de la Generalitat. A més, fou hilarant sentir com Gordon Brown es dedicà a justificar el lamentable estat de l’economia britànica gràcies a la comparació que féu amb l’encara més precària economia espanyola.

La terrible desgràcia que suposà la invasió espanyola de 1714 no només significà la interrupció del nostre parlamentarisme sinó que, anys més tard i en absència de dictadura, comportà la presència continuada de parlamentaris catalans a les Corts estrangeres de Madrid. Com una maledicció de caire màgic, els sis-cents quilòmetres que separen Catalunya de Madrid són suficients per transformar destacats catalanistes en compromesos estadistes – espanyols, és clar. Sembla que la paraula clau per formalitzar aquest encanteri és “governabilitat”. Cambó, Companys, Roca, Puigcercós, Duran i Lleida i, més recentment, Ridao han caigut de forma ineluctable en aquest parany. Mentre guanyen premis d’oratòria o bé d’atractiu sexual, els parlamentaris catalans a Madrid es converteixen en part de l’engranatge estatal espanyol.

Coneixem prou bé la dinàmica dels parlamentaris catalans a Madrid; de forma – suposadament – èpica, es negocien uns pressupostos que, amb tot l’esforç del món, arriben a ser prou satisfactoris com per garantir el suport català al govern espanyol de torn. Les quatre engrunes que aconsegueixen els nostres valents parlamentaris – com els 20 milions d’Euros aconseguits per ERC en la recent negociació del Senat – són presentades com compensacions extraordinàries pel suport català. La veritat però, és que 20 milions d’euros corresponen a una mil•lèsima part (1/1000) de l’espoli fiscal que pateix la nostra nació cada any. Per acabar-ho d’adobar, mentre aquesta misèria permet a la caverna espanyolista l’acusar-nos de fenicis, la despesa efectiva de l’Estat a Catalunya mai no s’acosta al 100% dels fons pressupostats. És la cançó de l’enfadós.

És hora de parlar clar: la presència catalanista a Madrid no serveix per a res. Entenguin que no parlo dels diputats socialistes i populars provinents de Catalunya ja que ells mai no han exercit de catalanistes. Així doncs, la realitat és tossuda i el catalanisme polític sempre acaba fent el ridícul quan es demostra que l’espanyolisme ens ha tornat a prendre el pèl. L’haver mantingut l’estabilitat política quan hi havia soroll de sabres o l’haver garantit l’entrada de l’Estat espanyol a la zona Euro ens és recompensat amb el menyspreu més absolut.

Ha arribat el moment del divorci. La publicació de la propera sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatutet ha de servir per exemplificar la separació efectiva entre l’Estat espanyol i Catalunya i la mesura immediata hauria de ser la retirada de la representació parlamentària catalanista de les Corts espanyoles. Al capdavall, els nostres diputats i senadors no hi han de fer res en un parlament aliè.

La consulta sobre la Independència, a Barcelona

2009-12-08T16:11:00.006+01:00

Després de mesos de contactes i reunions demà es presentarà Barcelona Decideix, el moviment que amb el recolzament decidit de la Coordinadora per la Consulta sobre la Independència promourà la Consulta a Barcelona. També es presentarà el web www.barcelonadecideix.cat.

La presentació anirà a càrrec de persones representatives dels diferents districtes i de les moltes entitats i associacions que treballen a Barcelona.

Totes les persones que vulgueu formar part dels grups de treball adreceu-vos a partir de demà a www.barcelonadecideix.cat. Comptem amb tothom per formar plegats Barcelona Decideix!

La presentació es farà davant de la Sagrada Família com a símbol que és de la ciutat i de catalanitat.

Sí a la Independència

2009-12-07T22:45:00.000+01:00

Francesc Macià, 150 anys després (crònica, aquí)

2009-12-07T22:43:00.002+01:00

O ets Espanyol o ets Català

2009-12-07T22:36:00.004+01:00

En aquest País tenim la tendència a l’esquizofrènia col•lectiva, sobretot quan alguns teòrics pares de la pàtria espanyola moren. Ens va passar en el covard assassinat per part d’ETA de l’Ernest Lluch i ens ha passat en la mort d’uns dels pares de la Constitució “Espanyola” en Soler Tura. El nostre condol per endavant.
Però cal separar el dolor per la mort de les persones, de la feina feta. No fer-ho és falsejar la realitat. La mort no pot amagar el treball, la feina i el servei al País sigui a Espanya o Catalunya. Però sobretot cal ser fidels a la realitat.

Si Ernest Lluch va ser un dels pares de la famosa LOAPA (llei per dinamitar l’autogovern de Catalunya), Soler Tura va ser un dels pares de la Constitució Espanyola, on va defensar clarament un visió anticatalana d’aquesta constitució. Avui patim aquell greu error de la transició on per ser solidaris amb Espanya alguns van renunciar a Catalunya.

Obrir les portes de la Generalitat per acollir la capella ardent de personalitats de la política espanyola deu ser el políticament correcte, però veure com “grans amics” de Catalunya com el Princep Felip, Jiménez de Parga, el fill d’Adolfo Suarez o la ministra autora de la venjança de l’arxiu de Salamanca fan gala del seu espanyolisme a la seu del govern del nostre País, ens dol.

I pel contrari, els veritables patriotes del País els hi neguem el dret a ser herois a la seva terra, amaguem masses vegades a tots aquells que fins i tot han donat la vida en la defensa de la nostra dignitat.

És, aquesta Constitució Espanyola, la que ens impedeix exercir el dret democràtic i inalienable a decidir; és la que no permet anular el consell de guerra indigne contra el nostre President Lluís Companys i els milers de consells de guerra que van comportar l’assassinat de milers de patriotes catalans, és la que cada dia ens fa més pobres, és la que dia a dia ens vol impedir la nostra llibertat, és la que ens impedeix que guanyem al Palau Sant Jordi la Copa Davis de torn i a la que tenim dret...........

La independència guanya

2009-12-03T10:22:00.005+01:00

Per sobre de tot, democràcia. Els ciutadans de Catalunya consideren que el seu país pot decidir el propi futur polític sense limitacions, sempre que es respectin els procediments democràtics. No només això, sinó que, per primera vegada, hi ha constància demoscòpica que la victòria del sí és perfectament possible. Ho demostra un macrosondeig encarregat per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) al qual ha tingut accés l’AVUI, que ofereix uns resultats demolidors: un espectacular 83% dels enquestats creuen que Catalunya ha de tenir dret a decidir lliurement i democràticament el seu futur polític, mentre que els que s’hi declaren en contra no arriben al 15% del total. La xifra estrella, però, és el 50,3% dels ciutadans que responen que, en el cas d’un referèndum sobre la independència de Catalunya, votarien afirmativament. Crida l’atenció, en aquest sentit, que només un 17,8% tenen decidit que, davant l’urna, prendrien la papereta del no. En aquest cas, els que es declaren abstencionistes són un 24,6% i només un 7,2% entren en l’apartat del No ho sap / No contesta.

‘Sí’ racional, ‘no’ emocional
De tota manera, l’enquesta, que ha tingut el suport del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis, que depèn de la Generalitat, ofereix resultats imprevistos. Els principals motius dels partidaris del sí addueixen un cert percentatge de resultats emocionals –com, per exemple, un 29,6% que confessen que pateixen un fort cansament respecte a Espanya–, però combinats amb d’altres de tipus econòmic i de relació amb l’aprofundiment democràtic. Curiosament, en canvi, el grup que més apel·la als sentiments és el dels que votarien en contra de la independència. La immensa majoria introduiria la papereta del no, segons l’estudi, bàsicament per sentiment o convicció personal. Hi ha més sorpreses encara en l’apartat de la percepció de la independència com a possibilitat. Per origen dels enquestats, són els nascuts fora d’Europa els que creuen que aquest escenari és probable. De fet, són els únics que confien que la independència de Catalunya serà tangible algun dia. Un 50,2% consideren que això passarà en una data sense determinar i només un 42,1% consideren que aquest escenari no es donarà mai. A partir d’aquí, com més proximitat a Catalunya, menys es creu en la possibilitat que s’arribi a disposar d’un Estat propi. Els originaris de la resta d’Europa i d’Espanya afirmen que Catalunya no serà mai independent en uns percentatges que superen el 50%. Però són els catalans de naixement els que veuen menys clar que el seu país esdevingui mai un Estat. Només s’ho creuen un 28,1%, per un contundent 63% que asseguren que això no passarà ni ara ni mai. És a dir, haver nascut a Catalunya disminueix molt la convicció en les prediccions independentistes i, per contra, els ciutadans provinents d’altres llocs se sorprenen menys del fet que un procés d’aquest tipus sigui possible.

Cau un mite
L’estudi està fet sobre un mapa de sis vegueries. Per territoris són les comarques gironines les que aportarien més vots afirmatius (64,5%). A poca distància se situa la vegueria de les comarques centrals, amb un 64,2% de partidaris del sí. Les Terres de l’Ebre (63,4%) també hi votarien favorablement, així com les de Ponent (56,3%). Per sota del 50% només hi ha dues vegueries, la del Camp de Tarragona, amb un 47,2%, i la de Barcelona, que baixa fins al 46,3%. Cal dir, però, que el sí seria l’opció guanyadora a tot arreu i que és Tarragona (25,9%) i no pas Barcelona (19,8%) la que registra un percentatge més alt de partidaris del no a la independència de Catalunya. Cauen els mites.

FITXA TÈCNICA
Recollida de la informació: enquesta telefònica assistida per ordinador (C.A.T.I).
Dates del treball de camp: del 14 de setembre al 2 d'octubre de 2009.
Univers: població de 15 a 74 anys (ambdós inclosos).
Àmbit: Catalunya.
Mostra final: 2.614 entrevistes.
Error mostral: ±2% calculat per a un nivell de confiança del 95,5% i sota el supòsit de màxima indeterminació estadística (p=q=50) segons la fòrmula d'errors mostrals per universos infinits.

Font: AVUI.cat

Baixa't el macrosondeig en pdf

L'editorial: dignitat?

2009-11-30T23:42:00.006+01:00

L'editorial conjunta dels dotze diaris catalans demanant al TC que respecti l'Estatut em fa pixar de riure d'una banda i em sembla magnífic de l'altra. Em fa pixar de riure que els directors de La Vanguardia i El Periódico -que es veu que són els autors de l'editorial- ens vulguin fer creure que vetllen per la dignitat de Catalunya, quan els seus diaris contribueixen cada dia a rebaixar-la. On és la voluntat de dignificar Catalunya en un diari barceloní escrit en una llengua que ens va ocupar i en un altre que en les traduccions destrossa el català? On era la voluntat de dignificar Catalunya quan tots dos diaris, a través d'editorials i notícies, van celebrar un acord de finançament que no només no arregla gairebé res sinó que resulta que no compleix l'Estatut? Perquè és clar, no et pot semblar bo un pacte que incompleix l'Estatut i després fer un editorial demanant que Espanya te'l respecti. O dit d'una altra manera, de què servirà l'Estatut que ens acabin donant si després el nostre govern no ha d'exigir que es compleixi?

En fi, que als dos diaris que van propulsar l'editorial els és igual la dignitat de Catalunya, els és igual si el nostre Estatut diu que som una nació, els és igual el finançament que tinguem i els és igual si la llei s'aplica o no. Ells el que volen és mantenir l'statu quo, que no hi hagi trencadissa. Per això ara preguen perquè el TC no faci una destrossa, perquè si això passa, els radicals separatistes armarem un sagramental i els dubtosos començaran a veure que amb Espanya no hi ha manera. L'editorial, més que un reclam és un consell de col·lega a col·lega. "Vigileu o ens fotran!". I aquí és on jo veig la part positiva del cas. La Vanguardia, El Periódico i les ideologies que representen, estan espantats. Espantats de veure que l'independentisme creix i espantats de veure com Espanya, lluny d'intentar apaivagar el foc, encara hi tira més llenya. El moviment independentista ho està fent bé perquè està forçant els actors més centralistes de Catalunya a fer un discurs cada cop més sobiranista. És igual que el facin només per evitar un mal major. La qüestió és que s'hi veuen obligats i que això va a favor nostre. L'única cosa que ens separa de la llibertat és que encara no hi ha prou catalans que la vulguin. Això és el que hem de solucionar, fent-los veure que les seves butxaques -i la seva dignitat- hi sortirien guanyant. Encara no som majoria, però aquest editorial demostra que som suficients com per anar posant les forces centralistes entre l'espasa i la paret. L'objectiu és anar movent l'independentisme cap al centre, que deixi de ser vist com una opció radical per passar a ser vist com una opció sensata; i que l'opció que es consideri esbojarrada i extremista, sigui la de voler col•laborar amb una Espanya que fa el que li dóna la gana.

Àstrid Bierge

La nòmina catalana

2009-11-29T10:42:00.003+01:00

Un mileurista guanyaria mil euros més cada any si Catalunya tingués Estat propi. En aquest cas, una família que cobra 4.000 euros bruts al mes, guanyaria gairebé 9.000 euros més a l’any. Aquests són els comptes que ha fet el Cercle Català de Negocis (CCN), un grup d’empresaris independentistes que presentaran, dimarts a Sant Cugat i dijous a Barcelona, la Nòmina Catalana a tots els empresaris que hi vulguin assistir. Compten amb el suport d’economistes com Emili Valdero, Jacint Ros Hombravella i Elisenda Paluzie, que clourà l’acte de Barcelona, i de l’enginyer Xavier Roig.

Els càlculs estan fets sobre la base que Catalunya, com a Estat propi, utilitzés el dèficit tributari actual amb Espanya per reduir els impostos directes: abaixar els tipus de l’IRPF en tots els seus trams, fins a una mitjana d’un 48,5%; reduir les quotes a la Seguretat Social en un 13,2% i reduir l’impost de societats per deixar-lo en un 20%.

Tot plegat costaria 8.200 milions, un terç dels 22.000 milions en què està calculat l’espoli fiscal. La resta, explica Ramon Carner, president del CCN, s’utilitzaria per assumir les competències pròpies d’un Estat i que ara Catalunya no té, i, a més, a polítiques socials i pensions i a construir i millorar les infraestructures.

La Nòmina Catalana és producte de molts mesos de treball per part del CCN i ara volen oferir-la als seus associats, més de mig miler, perquè la donin als seus treballadors juntament amb la nòmina real: “La Nòmina Catalana ha de ser la corretja de transmissió del sentiment nacional de l’empresari cap als treballadors, que així veuran el que hi perden. És important fer evident que l’espoli fiscal afecta totes les classes”, explica Carner. El CCN calcula que uns 10.000 treballadors catalans ja rebran la nòmina catalana aquest mes.
Units per la butxaca

Sobre les possibles reticències d’empresaris a apostar per l’independentisme per por a no vendre a Espanya, Carner es mostra clar: “El que té un prisma espanyolista, és un empresari mort, i nosaltres volem l’empresari del futur. El mercat mundial és molt més important que el mercat espanyol”. Al marge d’ideologies, el que vol el CCN és “unir els catalans basant-se en la butxaca. La ideologia desuneix; la butxaca uneix, i amb la crisi més”, conclou Carner.

Font: AVUI.cat

Comunistes mon amour

2009-11-20T15:05:00.005+01:00

La setmana passada, arran del meu article ‘Estimats comunistes’, publicat en aquestes mateixes pàgines volàtils, vaig poder detectar, en els comentaris dels lectors, un prejudici bastant estès, el qual podríem resumir amb les paraules d’un l’articulista d’aquest mateix diari, Miquel Martín, que va deixar escrit que gràcies a l’herència del comunisme ara tenim una esquerra verda, l’única, diu ell, preocupada pel terrabastall climàtic.

És a dir, que de l’utopisme carnisser comunista va ser una farsa horrorosa —reconeguda gairebé per tothom amb dos dits de front—, però que en la seva intenció hi ha hagut mesures lloables, les quals, posades al dia, són les úniques que poden salvaguardar idees com la justícia social o la sostenibilitat.

El que no deuen saber els que afirmen aquestes coses és que, reivindicant el comunisme com a portador d’aquestes ànsies romàntiques van contra la veritat històrica: el pensament bolxevic va esclafar també els qui les esgrimien en el seu moment; els comunistes que triomfaren es van encarregar d’eliminar tots els que pensaven d’una manera similar als que ara es posen la medalla, curiosament, de ser els seus hereus! És a dir, reivindiquen l’herència d’un pare que pretenia eliminar-los.

A més, els que així pensen lliuren tot el comunisme al totalitarisme leninista i stalinista, el qual era d’un nacionalisme agressiu i triturador de totes les altres realitats nacionals i ètniques que incloïa (i inclou) Rússia: ucrainians, txetxens, jueus, tàrtars…

Basti un exemple: el moviment ecologista no comença a Europa ni a Rússia de la mà de l’esquerra, sinó als Estats Units als anys seixanta; tothom està d’acord en posar com a gènesi del moviment ecologista el llibre ‘La primavera silenciosa’ de Rachel Carson (una científica, no cap militant de cap partit): només en un país desenvolupat, culte, i amb una ciència poderosa podia sorgir la percepció real del mal que podien fer els pesticides en el medi ambient, per exemple. És a dir, és als demoníacs Estats Units —capdavanters en ciència i tecnologia que permet detectar-ho— on es descobreix de quina manera l’home pot estar fent mal a l’entorn planetari.

¿Què feia mentrestant el comunisme? Ara es declara portador de les idees verdes, però mentre aquestes començaven a córrer—repeteixo, des dels EUA…— als països comunistes es contaminava molt més que als països capitalistes! Escolteu aquestes paraules: ‘L’horror ecològic de l’antiga URSS no té rival a cap lloc del planeta. El menyspreu per la naturalesa i la salut de la població inculcats per la industrialització forçosa de l’estalinisme ha quedat en la ment de tots, particularment de la classe dirigent’. ¿Qui així parla sabeu qui és? Doncs el líder de Greenpeace a Rússia, Litvinov!

No sé d’on ha sorgit la idea, doncs, que ‘els hereus posats al dia’ dels comunistes són l’esquerra verda. Va contra la veritat dels fets; a més, tampoc oblidem que la tirania comunista de Kim Jong-Il —que no censuren els comunistes nostrats— és un dels països capdavanters en proves nuclears arreu del planeta. I mireu aquesta llista: entre els deu llocs més contaminats del món, a dia d’avui, n’hi ha quatre de Rússia —per culpa de la política comunista, com explica el líder Litvinov—: i els dos primers llocs són russos, a més, i tot per culpa de la Guerra Freda contra el maleït capitalisme destructor de l’atmosfera! ¿Sí o no?

És a dir: que comunisme no té res a veure amb protecció del medi ambient. I que els comunistes ‘actualitzats’ s’atribueixin la seva defensa en exclusiva em sembla, més aviat, una blasfèmia. ¿Com poden ser verds i, alhora, reivindicar el llegat comunista? És totalment contradictori.

Més coses: un comentarista deia que sense comunisme no hi hauria Seguretat Social. Doncs, tampoc, miri: l’Estat del Benestar és un invent alemany del segle XIX, el canceller Bismack, que no tenia ni un pèl de comunista, va implantar les polítiques de protecció social —ell en deia ‘Cristianisme aplicat’— per mirar de fer front a les reivindicacions comunistes, engegades vint anys abans pel Manifest de Marx. És a dir: és la gènesi del moviment obrer la que aconsegueix la implantació de la seguretat social, és cert, però no els bolxevics de gairebé cinquanta anys després —que van abolir-lo. I així recordem els obrers polonesos de Lech Walesa: els obrers de les drassanes de Gdansk s’oposaven a la política del suposat ‘paradís dels obrers comunistes’. Els obrers polonesos contra els hereus de Stalin!

Més dades: l’expressió ‘Estat Social i democràtic de dret’ és més antiga que els bolxevics, els quals la consideraven una perversió que s’havia de tallar per implantar la vertadera igualtat a la força. ¿Sabeu qui va implantar la Seguretat Social a Espanya? ¿No?

Doncs Franco!, i ja en plena Guerra Civil: molts dels anomenats avenços socials han vingut de la mà de governs altament conservadors. No fa falta ser comunista per crear polítiques de protecció social, ni ser d’esquerres ni de dretes per fer caritat a qui ho necessita, ni per tenir consciència ecològica. A vegades volen que sembli que si vostè s’apiada d’un gos apallissat o d’un veí a l’atur ho fa perquè l’esquerra —verda o roja— l’ha conscienciat. Un altra perversió ideològica: voler-se atribuir la paternitat dels sentiments altruistes de la ciutadania.

Diu també Miquel Martín: ‘A casa nostra convindria recordar que, durant dècades, l’única resistència antifranquista real van ser els comunistes’. Doncs miri, això tampoc és veritat: des del catalanisme (més o menys liberal, o independentista, ‘Estat català’, d’esquerra republicana…) es va fer molta oposició, des del primer dia, al règim franquista, i em sembla que la democràcia cristiana, per exemple, no té ni un pèl de comunista —Jordi Pujol, a la presó, i torturat…—, talment els republicans espanyols o els carlistes, o les altres ales de l’esquerra radical, com socialistes i anarquistes, els quals, a més, eren atonyinats pels propis comunistes, per les mateixes raons que matxucaven els burgesos. Hi havia, en temps de Franco, molts més partits polítics prohibits que els pròpiament comunistes. ¿Per què, doncs, donar-los l’exclusiva de l’oposició al dictador? Deixem de dir mentidetes, i fem servir una mica el carnet de la biblioteca.

A més, ¿quina legitimitat o puresa podria atorgar la simple oposició a la tirania franquista? Franco va ser un dictador infame —i un assassí de masses en bona mesura—, però si hagués perdut la Guerra Civil i Espanya hagués caigut en mans del partit comunista en l’òrbita bolxevic doncs no sé què hauria estat pitjor. Entre la Rússia de Stalin dels anys quaranta i cinquanta i l’Espanya de Franco trio aquesta, molt més respirable, sobretot a partir dels anys seixanta. Entre un totalitarisme i un autoritarisme hi ha diferències de grau: també la infàmia admet gradacions. Sí, un Pol Pot ibèric hauria pogut ésser molt pitjor que el tristíssim franquisme: potser el nostre Mariscal Tito hauria exterminat tots els catalans, un per un, un genocidi amb sang i fetge, amb milions i milions de morts —la capacitat per matar del Partit Comunista espanyol està més que demostrada en el llibre Paracuellos, de Ian Gibson, on es documenten dos milenars d’assassinats (serveixi de recomanació literària).

Un altra ximpleria —i acabo—: “l’independentisme que es trencava la cara, el que arriscava, procedeix de la tradició marxista”. Doncs tampoc, senyor Martin; Lord Byron marxa a Grècia per lluitar per la independència dels grecs contra els turcs l’any 1823, quan Marx tenia només 5 anyets. L’independentisme és d’arrel romàntica, deriva de Herder (segle XVIII) i del nacionalisme sorgit arreu d’Europa després dels estralls de Napoleó. La tradició marxista va ofegar les petites ètnies i nacions —tota utopia igualitària sempre vol esborrar les diferències.

Doncs res: alegria i, a la taula, bones maneres, que gràcies als comunistes i als seus hereus ara sabem agafar la forquilla i no fem rots mentre degustem les postres.

Melcior Comes / Escriptor Mallorquí, llicenciat en dret, i guanyador del premi Josep Pla de Literatura 2008

Acte Nacional de la Coordinadora per la Consulta sobre la Independència

2009-11-16T23:32:00.004+01:00

El proper diumenge 29 de novembre a les 12:00h a l´auditori del Fòrum de Barcelona, celebrarem l’Acte Nacional d’inici de la campanya de la Consulta sobre la Independència. En aquest acte hi intervindran representants de les Comissions Organitzadores de tot el país a més del filòsof Josep-Maria Terricabras.

Aprofitarem la trobada, i de les 10:00h i fins les 12:00h convocarem el Consell Plenari de la Coordinadora de la Consulta sobre la Independència on farem tallers de formació en cadascun dels àmbits de treball prioritaris de la Consulta: campanya de participació, vot anticipat, jornada electoral, aspectes jurídics...

Volem omplir l´Auditori del Fòrum de Barcelona, que té una capacitat per 3.500 persones. No és fàcil, però si ho aconseguim donarem una imatge de força que impulsarà la Consulta en tot el territori just en el moment que comença formalment la campanya de participació. Per això demanem a tothom un esforç de mobilització i que es difongui l’acte al màxim.

Una sala amb tanta capacitat l’hem hagut de llogar. No disposem de cap subvenció pública, per això haureu de fer un ingrés de 5€, cadascun dels voluntaris i adherits a les Comissions Locals que hi vulgueu assistir, i de 10€ el públic en general, al compte corrent de la Caixa de Pensions 2100/3084/89/2200404263. Podeu fer l´ingrés de forma individual o col·lectiva. Guardeu el resguard, serà la vostra entrada. El mateix dia de l´acte -si queden places disponibles- es vendran entrades a la guixeta del Fòrum a 10€.

Més informació a: www.referendumindependencia.cat

Estimats comunistes

2009-11-13T00:43:00.005+01:00

Aquesta setmana hem celebrat la caiguda del mur de Berlin, i això, que a la capital alemanya ha estat commemorat amb canapès de fruita confitada i focs d’artifici, ha fet treure el cap als comunistes més gratinats, als quals se’ls ha demanat el parer sobre la caiguda de la trista farsa comunista.

Els comunistes són una gent molt graciosa, molt recalcitrant. Aquest diari digital va publicar dilluns passat una suculenta contraposició d’idees entre un brillant Carles Llorens (CiU), i Jordi Miralles (d’EUiA), on aquest darrer va deixar anar veredictes corprenedors, grans bogeries que fan plorar els àngels: reivindicacions de personatges tan sinistres com Ho Chi Ming, Mao, Fidel Castro, o Lenin: “Sense les elaboracions i pràctiques d’aquests dirigents revolucionaris (i d’altres) no es poden analitzar els avenços civilitzadors que ha viscut el món”. Això va dir el senyor Miralles.

Jo no sé si el senyor Miralles llegeix, viu en aquest planeta o si és simplement intel•ligent, però el que demostra amb aquestes paraules és que té una intolerància inexprimible a la veracitat dels fets, una incorregible mania per no adonar-se de la naturalesa de tot el que aquests personatges —assassins de masses, o ideòlegs de matances de burgesos— van atrevir-se a executar o a promoure. (Déu meu, si basta llegir la vikipèdia!)

Segurament, el senyor Miralles considerarà que jo sóc el desinformat, que estic emmetzinat per una historiografia capitalista o tendenciosa o ideològicament adreçada a mantenir les desigualtats socials, encara que crec que la veritat —del que feren aquests individus que ell no critica ni qüestiona— està per sobre del que jo o ell en pensem. Suposo que, per Miralles, tot el que expliquen Eric Hobsbawn, Tony Judt, Solyenitzin, Berlin, Brodsky, Gao Xingjian, Shalámov, i tants d’altres estudiosos i literats que han parlat de la mania d’aquests personatges per portar la gent en camps de reeducació —d’on no en tornen amb gaire salut, o convertits en cadàvers muts—, doncs tot això deu ser mentida, ¿oi?: els ‘avenços civilitzadors’ que aquesta gent ha portat al món són tan majestuosos que poden amagar, disculpar, dissimular, els milions de persones que moriren sota la fèrula de la seva bondat humanitària.

Ho Chi Ming, Mao, Fidel Castro, o Lenin han fet molt menys —molt i molt menys!— per la humanitat que l’inventor de la bombeta de baix consum, o que Pietro Ferrero, creador de la Nutella. ¿Hi ha cap ‘avenç civilitzador’ que pugui competir amb el lliure mercat i la democràcia? ¿Quin?

Elogiar aquesta genteta —Mao, Lenin…— és d’una perversió moral sorprenent, sobretot a aquestes altures de segle, sí, sobretot després de tots els testimonis, historiadors, biògrafs, de tots els que van poder avaluar en la seva pròpia pell aquests ‘avenços civilitzadors que ha viscut el món’ dels quals ens parla Miralles. Segur que Miralles considera que tots aquests personatges són els pares d‘el compromís amb la lluita contra les desigualtats i per la justícia social’. Assassins plens de bones intencions; Miralles salva els assassins perquè ho feien de bona fe —‘l’estimava, per això la vaig matar, etc…’, així parla el criminal masclista—: volien fer de la humanitat una raça més igualitària i més pura, a base d’eliminar els que se sentien una mica allunyats d’aquest somni infantil i sinistre.

¿I si jo sóc partidari de les desigualtats? Perquè en sóc: de les desigualtats de resultats. ¿És igual que jo el senyor Miralles? ¿Igual en què? Estic segur que ell amb la seva tasca política guanya més diners que jo alineant paraules —sóc un míser poeta liberal—, però: ¿tinc dret, en nom de la igualtat, a demanar un tros del seu pastís? ¿Me’l donarà? ¿Com podria fer jo per donar-li una mica del meu escàs talent literari i humanístic, ell que, pel que sembla, n’està més necessitat? La seva incapacitat per llegir un llibre d’història —o d’economia—: ¿no el fa inferior a tanta altra gent que podria no fer de la política un ofici frívol i pocavergonya?

¿Com s’ho farà per corregir la desigualtat que crea un argument superior, una eloqüència més elaborada, una superior bellesa física, un invent més útil que un altre? ¿Qui decideix quina desigualtat s’ha de corregir? ¿Jo? ¿O Miralles? ¿O el fantasma de Mao i Lenin, passejant-se per les Rambles fent llistes negres de gent que cal reeducar amb la fredor d’un canó d’escopeta a la nuca? ¿Per què, si és que volem corregir les desigualtats, no comencem apartant de la vida política i pública els més imbècils de la tribu?

En el col•loqui que esmentava —entre Llorens i Miralles— tinc molt clar que hi ha una desigualtat: Llorens està molt per sobre: en argumentació, en veritat, en elegància, i Miralles està per sota, tant que frega la ignomínia, tant que cau en l’apologia dels assassinats de masses. ¿Què faria Miralles si tingués el poder? Segurament enviar-me a mi a un camp de reeducació, on, curiosament, no em deixarien llegir els autors que diuen la veritat sobre l’home i la seva història horrorosa. Al camp de reeducació hi anirien arribant tots els col•laboradors d’aquest diari digital, i una bona part de la seva audiència. Quina tristor!

A més, però, els comunistes que queden no van de cara. Pels comunistes la democràcia no és el punt d’arribada. Si poguessin l’abolirien, perquè les majories no desitgen aquesta igualtat creada a cops de martell. Els comunistes creuen en una minoria de savis selectes directors del món, un petit comitè del Partit que dictamina, mana i dirigeix l’economia, la cultura i la vida civil: un grupet d’il•luminats que tot ho saben i que ens poden dir què hem de fer en tot moment. Són els purs, els nets de cor, els reis filòsofs que no solen tenir manies a l’hora de sacrificar unes quantes desenes de milers de dissidents, tots perquè el país —la massa oprimida, els bons ara redimits sota el Terror— ho exigeixen per arribar a la igualtat de fet.

¿Què és ser comunista l’any 2009? Ho demanava el diari El País a dos innocents que segueixen militant en el PC; una noia deia que ser comunista significa el mateix de sempre: repartiment equitatiu de la riquesa i socialització dels béns de producció. A més, elogia Cuba dient que és més democràtica que Espanya (?), i accepta que hi hagi presos polítics a les presons cubanes, reeducant-se. ¿Us imagineu? Això ho diu una noia de vint-i-sis anys, que milita a EU des dels vint!

Déu meu: surt el secretari general dels comunistes ibèrics, un tal Centella, i diu que ‘els comunistes no hem de demanar perdó’. Admet els crims que en nom del comunisme es van cometre però no se’n sent hereu, encara que el programa polític que esgrimeix davant els nassos del paisanatge els pressuposa: ¿com podrien fer aquest repartiment equitatiu de la riquesa i socialització dels béns de producció si no és tancant la classe empresarial a la presó, expropiant una part de les nostres cases i portant a reeducar els qui no els agradi que els fiquin la mà a la butxaca o manifestin desacord?

Diuen que treballen pel proletariat, però —ho mostrava Ferran Sáez en un article memorable aquesta setmana—: els barris proletaris no els voten.

El proletariat —com deia Tom Wolfe en el llibre que us recomano aquesta setmana, El periodisme canalla i altres escrits— està de vacances al Carib amb la seva tercera esposa.

Fins i tot en temps de crisi, el proletariat no es deixa enganyar i quan sent això de ‘el problema segueix sent el capitalisme’ es posa la mà a la butxaca, es treure uns bitllets de cinquanta i es compra un bon parell de sabates de xarol.

Melcior Comes / Escriptor Mallorquí, llicenciat en dret, i guanyador del premi Josep Pla de Literatura 2008

Suspès de sou i feina per defensar el seu nom

2009-11-11T22:20:00.002+01:00

El cambrer del restaurant 'Coloma' del Masnou Jaume Valls ha estat suspès de sou i de feina per dir-li a un client que es diu 'Jaume' i contestar així als crits de 'Jaime' que li feia un client. Segons explica Valls el client, un habitual que anava begut, el va provocar en diverses ocasions cridant el seu nom en castellà i amb un to despectiu: 'Mira el Jaime éste'. Llavors Valls es va sentir ofès i es va dirigir al client per recordar-li que el seu nom era Jaume, en català, i que no dir-li així era una falta de respecte. Aquesta resposta va irritar el client, que va amenaçar els propietaris del local amb no tornar-hi si Valls continuava treballant-hi. L'empresa ha sancionat Valls durant una setmana al·legant 'manca de lleialtat'.

Els fets es remunten al passat 10 d'octubre al voltant de les dues del migdia, quan en Jaume Valls va entrar a treballar al restaurant 'Coloma' del port del Masnou. Aquest treballador explica que es va posar a servir les taules mentre, des de la barra, sentia com un dels clients habituals de l'establiment anava cridant frases com 'Mira el Jaime éste', amb ànim de 'provocar' Valls.

El cambrer assegura que es va fer el sord es diverses ocasions perquè el client havia begut, però reconeix que va arribar a un punt en el qual no va poder suportar més aquella situació i es va dirigir al client. 'Es tracta d'un client habitual amb el qual teníem un bon tracte: parlàvem de futbol, econòmica, política...', comenta Valls. Aquell dia també s'hi va dirigir per 'fer-li entendre' que el seu nom és 'Jaume' i no 'Jaime'.

Va ser en aquest moment quan la conversa, segons Valls, o la discussió, segons l'empresa, va anar pujant de to. Finalment, el client va amenaçar el propietari del local amb no tornar-hi si Valls continuava treballant-hi. L'empresa va demanar al cambrer que es disculpés al client, però Valls no ho va fer, al·legant que l'havien ofès: 'És una falta de respecte', assegura.

Un mes després dels fets, 'Coloma' ha comunicat a aquest cambrer que l'imposa una sanció de sou i feina durant una setmana, al·legant 'manca de confiança i lleialtat'. Valls recorrerà la sanció i estudia també presentar una denúncia contra el client amb el qual es va discutir perquè aquells fets, comenta, li han suposat un perjudici econòmic i d'imatge.

Jaume Valls comenta que la discriminació en vers el català és un fet 'habitual' i amb el qual s'hi ha trobat en diverses ocasions al llarg de la seva vida professional. 'Déme la carta en castellano' o 'Hábleme en castellano' són algunes de les expressions més comuns, segons Valls. 'Les persones que ho demanen sempre ho fan d'una manera impositiva', afegeix

Font: Directe.cat i Nació Digital

Les columnes es podrien inaugurar l'11 de setembre

2009-11-11T11:02:00.002+01:00

Les quatre columnes que Puig i Cadafalch va construir a Montjuïc el 1919 i que el dictador Primo de Rivera va fer enderrocar el 1928, perquè eren un símbol de catalanitat, es reconstruiran a partir del mes de febrer de l’any que ve. L’Ajuntament, que ahir va presentar oficialment el projecte de construcció, confia que el monument estarà acabat en un termini de set mesos i, segons aquesta previsió, es podria inaugurar l’Onze de Setembre de l’any que ve. El piromusical de la Mercè, que tanca la festa major de Barcelona, ja podria incorporar les quatre columnes com a part de la posada en escena de l’espectacle.

Les obres per fer de nou les quatre columnes i adequar-les a l’entorn costaran uns dos milions d’euros, tal com va avançar l’AVUI en la seva edició d’ahir. El cost de l’obra i el conjunt del projecte va ser presentat ahir pel tinent d’alcalde d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona, Ramon García-Bragado, juntament amb el president del grup municipal d’Esquerra Republicana (ERC), Jordi Portabella.

Les columnes originals feien uns vint metres d’alt per dos metres de diàmetre i estaven col·locades a la plaça Amèrica, avui plaça Carles Buïgas, en el mateix emplaçament on ara hi ha la Font Màgica. En la reconstrucció es mantindrà el mateix diàmetre, però l’alçada serà de 18,7 metres perquè no sobrepassin els dos pavellons laterals de la plaça del Marquès de Foronda (Maria Cristina i Alfons XII), que també són obra de Puig i Cadafalch. La disminució de l’alçada es fa també per donar una millor perspectiva al monument.

Les torres originals s’aguantaven directament sobre el sauló de la plaça, però ara es col·locaran sobre una peanya de 20 metres quadrats de pedra del Figaró. Després del llarg litigi que ha enfrontat la Xarxa d’Entitats i l’Ajuntament, es va decidir finalment que les columnes es col·locarien en posició frontal a l’avinguda de Maria Cristina i mirant cap a les Torres Venecianes. Però el grup municipal del PP ha presentat una al·legació en què demana que es col·loquin de costat.

Font: AVUI.cat

Multat per dur el CAT a la matrícula

2009-11-11T10:48:00.008+01:00

La Guàrdia Urbana de Barcelona va multar dissabte un conductor perquè duia a la matrícula del cotxe el distintiu CAT. El conductor es va negar a desenganxar l'adhesiu i els agents van decidir sancionar-lo. Segons el reglament, dur un adhesiu a la matrícula és sancionable, però la Guàrdia Urbana no té instruccions de multar els conductors que portin el CAT.

David Fernàndez Escolà, membre de la junta provisional de Reagrupament Vila de Gràcia, ha estat sancionat per circular amb el distintiu CAT enganxat sobre la E de la matrícula del seu cotxe. Segons Fernàndez, els agents van amenaçar de denunciar-lo per desobediència si no desenganxava allà mateix l'adhesiu. Els fets van tenir lloc dissabte a la tarda als Jardinets de Gràcia, on la Guàrdia Urbana feia un control rutinari. «Em van aturar i em van demanar la documentació del cotxe. Quan els agents van veure que duia el CAT, em van dir que era il·legal portar un adhesiu a la matrícula i que l'havia de desenganxar», explica Fernàndez. «Com que m'hi vaig negar la patrulla em van dir que em denunciarien per desobediència o m'immobilitzarien el cotxe.» La discussió va pujar de tot. Una altra patrulla s'hi va acostar i va aconsellar a Fernàndez que retirés el distintiu i que si volia el tornés a enganxar més tard, recorda Fernàndez. La picabaralla es va asserenar quan una amiga de Fernàndez, advocada, va intervenir-hi. Finalment, Fernàndez va marxar amb el distintiu enganxat, però multat perquè duia l'adhesiu. Al juny un altre conductor va ser multat a Barcelona per portar el CAT a la matrícula.

Font: elPUNT.cat

Metges estrangers insulten i escridassen malalts per parlar en català

2009-11-10T12:41:00.002+01:00

La Plataforma per la Llengua ha denunciat que ha rebut més de 40 denúncies de malalts que han estat escridassats, insultats i vexats per metges de la sanitat pública per expressar-se en català i no voler passar a fer-ho en castellà , segons ha informat RAC 1.

Segons la Direcció General de Política Lingüística, els cursets de català que organitzen alguns hospitals per a metges estrangers són d'assistència voluntària, mentre que les sessions formatives sobre el sistema sanitari català que es fan als professionals nouvinguts són en castellà.

Actualment, un 14% dels metges que exerceixen a Catalunya no tenen passaport espanyol. La Plataforma per la Llengua voldria que fossin informats amb claredat que segons la legislació vigent, la llengua pròpia del país és el catala , ja que és d'ús oficial, juntament amb el castellà.

Font: Nació Digital

Els atacs al cinema català. Víctor Alexandre

2009-11-10T00:16:00.002+01:00

Les gestions que l’Acadèmia del Cinema Català ha fet a Los Angeles, a través del seu president, Joel Joan, per tal que les pel•lícules catalanes puguin entrar en l’apartat de films de parla no anglesa en els Oscars de Hollywood han esverat força els immobilistes catalans. Alguns les han blasmat obertament i d’altres les han menyspreat tot menyspreant també el cinema català fins al punt de dir que no existeix. Però no és veritat. Cada any produïm tantes pel•lícules com Suècia, per exemple. L’única diferència –gran diferència- és que Suècia és un Estat amb un mercat interior cohesionat i amb un grau molt elevat d’autoestima. Nosaltres, en canvi, no sols no tenim Estat, sinó que la nostra incohesió nacional –en el conjunt dels Països Catalans- és brutal i, a més, tenim un mercat veí que és hostil a les produccions en la nostra llengua. Vull dir que els mateixos espectadors espanyols que no tenen cap problema a l’hora de veure una pel•lícula en versió original danesa a Burgos, posem per cas, rebutgen obertament una versió original catalana. Fins i tot encara que la presència del català hi tingui un caràcter testimonial. Aquest va ser el cas de la pel•lícula Salvador. Un espectador va ser testimoni de la irritada reacció d’altres persones quan va arribar l’escena en què Puig Antich parla en català amb la seva germana. Hi va haver un gran rebombori a la sala i molts espectadors la van abandonar. En acabar-se la projecció, el testimoni, intrigat, va preguntar a la taquillera si aquella reacció era normal i aquesta li va respondre literalment això: “En algunes sessions hi ha gent que marxa, però n’hi podria haver més perquè són moltes les que ja ni entren a la sala. Pregunten si és cert que s’hi parla català i com que els he de dir la veritat, que hi ha algunes frases en aquest idioma, ja en tenen prou per no comprar l’entrada”.

Aquesta és la situació. D’això no en parla el senyor Ignasi Guardans, director general de l’Institut de Cinematografia espanyol, quan diu que la selecció de films que poden anar a Hollywood la decideix l’Acadèmia espanyola, no pas l’Estat. La selecció, certament, la fa l’Acadèmia, però aquesta selecció és indestriable del prejudici espanyol de no considerar representativa tota producció estatal que no parli la seva llengua. I aquest prejudici sí que és responsabilitat de l’Estat. L’Estat sí que té l’obligació d’explicar que el català és la llengua pròpia de Catalunya i que tot rebuig a una llengua és també un rebuig al poble que la parla. Per això, perquè no sols no tenim Estat sinó que tenim un Estat en contra, ens veiem obligats a cercar altres vies per a la projecció exterior del nostre cinema. I això és el que està fent Joel Joan amb intel•ligència, conscient que una nominació als Oscars, encara que no passi d’aquí, ja garanteix una certa distribució a Europa. Exquisit, per altra banda, el seu raonament i exquisida també l’autoestima que traspua: “El català ens fa únics al món. En un món globalitzat, ser únic és vital. I això, en lloc de treure’t espectadors, te’n pot aportar, perquè diluir-te en una massa angloparlant o hispanoparlant és desaparèixer. La teva llengua demostra que ets especial, que tens un punt de vista propi”.

Els partits incompleixen el pacte sobre la transparència

2009-11-07T02:31:00.001+01:00

Després de firmar l’acord sobre transparència i autolimitació de despeses de l’any 2001 els partits han continuat amb la mateixa línia de despeses electorals; no s’ha creat el grup de treball que havia de limitar el cost de les campanyes i la informació que s’havia compromès d’enviar a la Sindicatura de Comptes, sovint no s’ha presentat o s’ha presentat fora de termini. Tampoc s’ha facilitat tota la informació acordada sobre comptabilitat ordinària dels partits mentre que la majoria de fundacions vinculades a les formacions polítiques han enviat les seves xifres fora de termini i sovint a requeriment del síndic. Aquestes són algunes de les conclusions que extreu la Sindicatura en l’informe sobre l’Acord de transparència i autolimitació de despeses electorals i de finançament dels partits corresponents als anys 2003 a 2006, el primer que es fa sobre aquest tema.

“De l’anàlisi individual es desprèn que cap formació política va disminuir les despeses en les eleccions del 2003 respecte de les de 1999”, assenyala l’informe. En la següent convocatòria, el 2006, només el PSC va reduir la despesa electoral un 10,5% –també és la formació que més havia gastat–, mentre que la resta van augmentar entre un 6,9% i un 23,5%. “Fet que contradiu el primer punt de l’acord de transparència”, lamenta l’informe.

En els comicis de l’any 2003 només ICV va complir el compromís pactat de presentar el pressupost de campanya cinc dies abans de l’inici de la cursa electoral. El 2006, ICV-EUiA i CiU van presentar-ho en el termini previst mentre que ERC i PSC ho van fer fora de termini i PP i C’s van passar. D’altra banda, únicament CiU ha informat de les quantitats que ha rebut a través de crèdits i cap partit ha informat sobre les variacions de pressupost.

La comptabilitat ordinària dels partits és un altre dels punts que provoquen les queixes del síndic, tant pels incompliments de calendari com per la falta d’informació. Tampoc les fundacions es van afanyar gaire a aportar les seves xifres i en la majoria de casos el síndic les va haver de reclamar.

Font: AVUI.cat

Dependència és corrupció. Alfons López Tena

2009-10-31T16:58:00.002+01:00

A principis dels anys noranta tota una sèrie d'empreses de Suècia es van establir a Barcelona. En pocs anys, totes van marxar, i no han tornat. Vaig treballar com a notari per a moltes d'elles, amb els advocats que les assessoraven, en una feina que cobria tot l'espectre jurídic necessari per crear una empresa, organitzar-la, assegurar-ne el finançament i les inversions, i crear els llocs de treball. Els juristes locals vam establir una relació estreta amb els directius i juristes suecs, i un rere l'altre, tard o d'hora, contava amb astorament i indignació la mateixa història: un cop s'havien complert tots els requisits necessaris, i s'estava en condicions d'obtenir els incomptables permisos, llicències i autoritzacions administratives, sempre apareixia algú de l'Ajuntament que demanava una aportació a una o una altra finalitat pública, amb l'argument de la conveniència per a una empresa de fora de contribuir a les càrregues ciutadanes. La finalitat, llavors, era sempre lloable: comprar un solar i cedir-lo com a pati d'escola, donar diners a l'Orquestra Ciutat de Barcelona, aportar fons per restaurar la façana de la Seu, etc.; i en cap cas ningú, llavors, els va demanar diners per al PSC ni per a si mateix.

ELS SUECS, PERÒ, REBIEN LA INVITACIÓ com el que era, una extorsió que se'ls imposava, perquè no era prou complir les normes sinó que també calia complir el caprici del governant, que en els casos que vaig conèixer no era corrupte, però que col·locava Barcelona en la llista de ciutats on no regeix l'imperi de la llei sinó la llei de qui impera. Deia Friedman que a l'hora d'invertir la distinció és entre els llocs on la pregunta és "què diu la llei?", i aquells on cal preguntar "amb qui s'ha de parlar?". Els primers suren, creixen i progressen; els segons decauen, s'enfonsen i es col·lapsen.

NOMÉS AMB UNS POLÍTICS I FUNCIONARIS de molt alt nivell i unànimement honestos és sostenible un sistema on l'arbitrarietat (també anomenada discrecionalitat) no degenera en la pura i simple corrupció i saqueig dels pressupostos públics, en el robatori sistemàtic dels diners dels ciutadans. Els signes de la metàstasi han estat i són a la vista, i s'han estès fins posar en risc la mateixa viabilitat de la societat catalana: cada cop són més els permisos, llicències, autoritzacions i gestions que calen per tirar endavant qualsevol projecte, que sempre es justifiquen en grans paraules i en ideologies afavoridores de tot el que és "públic" i contràries a tot el que és "privat", però que són en realitat una mera coartada per robar: cada pas administratiu és una ocasió per fer-ho, com més passos administratius més ocasions.

CADA COP APAREIXEN MÉS PERSONES amb capacitat de decisió sense cap mena de trajectòria prèvia que avali llur capacitat i competència, i que sovint no tenen res més a exhibir que un cognom o un parentesc. De mica en mica són apartats els experts sense cognom i predominen els experts amb cognom, estrany fenomen de transmissió genètica de coneixements que només s'esdevé als països i ciutats corruptes. De cop, ser nebot de Narcís Serra és rellevant per dirigir un museu, ser nebot nét del fundador de l'Orfeó Català és rellevant per dirigir una sala de concerts, o ho és ser filla d'un empresari i mecenes, i ser cunyada del príncep d'Astúries habilita per dur la projecció internacional de l'Ajuntament de Barcelona. Pot ser que en algun cas els experts amb cognom efectivament ho siguin, però tants? Només ells? El que és segur és que tenen cognom, que no han hagut de demostrar res per ocupar el càrrec, i que no s'hauran d'esforçar gens per mantenir-lo; el que és segur és que als que no en tenen, de cognom, els és més difícil arribar-hi i mantenir-s'hi, perquè ningú no els ajudarà i molts els destrossaran. Pateixen la competència deslleial de la casta provinciana i espanyolitzada que mana i monopolitza els càrrecs.

ÉS INEVITABLE AQUESTA CREIXENT DEGENERACIÓ en una societat sense projecte col·lectiu, sota un Estat que li va a la contra, que no se'n surt en cap de les comeses que ha intentat en els darrers lustres, i és sistemàticament saquejada i insultada pels espanyols. L'impuls de fa trenta anys, construir la democràcia i l'autogovern, fer una societat moderna i meritocràtica on tothom tingui igualtat d'oportunitats, s'ha dissolt en una grisor d'incompetents i inútils que només volen durar, en una casta caduca i provinciana sense ambició ni tremp que ha abonat el camp per fer surar els mediocres i els mesells, més duradors com més llepin i s'ajupin, i com més parents col·locats tinguin.

UN SISTEMA OPAC I CLIENTELAR NOMÉS el poden fer funcionar els fundadors, els que al seu temps van ser capaços d'arriscar-se i trencar, els primers governants en democràcia que s'oposaren a la dictadura. La transmissió posterior del poder, no tenint els estris, les oportunitats i l'ambició que donen comptar amb un Estat propi, ens ha dut on som, al marasme de la incompetència on totes les corrupcions floreixen. Flors del fangar, profit dels mercenaris de la dependència. Vam tenir uns presidents que es creien que ho eren de la nació, i uns alcaldes que es creien que ho eren d'una ciutat de nivell global. La realitat tard o d'hora s'imposa, i Catalunya i Barcelona acaben tenint els governants que corresponen al que realment són: una comunitat autònoma espanyola, com Múrcia, i una capital de província, com Albacete. És el pas de Pujol i Maragall a Montilla i Hereu, que és on ara som i d'on no sortirem sense una nova ambició, un nou impuls col·lectiu que ens tregui del fangar on ens han dut el fracàs de l'autonomisme i la impossibilitat del federalisme.

ASSOLIR UN ESTAT PROPI, LA INDEPENDÈNCIA, és l'únic projecte a l'abast dels catalans que només depèn de les nostres pròpies forces, il·lusions i capacitats; continuar xipollejant en el marasme del fracàs autonòmic ens afonarà més al toll mefític dels inútils enriquits a costa dels ciutadans, els que es construeixen cases inassolibles amb sous públics, reben bitllets de loteria premiats i frueixen de milions d'euros de deutes bancaris perdonats. No els importa res més, a aquesta gentola, excepte col·locar cònjuges, amants i parents. Mentrestant, els millors fugen: de les institucions, de la política, de Catalunya. No tenim més opció: o independència o decadència.

Una altra de kinkis (segona part)

2009-10-31T16:25:00.001+01:00

Benvolguts compatriotes,

no sé si a vosaltres us passa el mateix, però quan el Tio Pepe ens demana confiança en les institucions i contundència dels partits davant dels casos de corrupció, a mi em ve al cap aquesta imatge:

És del dia que Josep Maria Sala va entrar a la presó de Can Brians, condemnat pel cas Filesa, relacionat amb el finançament il·legal dels socialistes. Al seu costat, donant-li suport, s'hi pot veure l'aleshores secretari d'organització del PSC, José Montilla. Lluny, doncs, de ser contundents amb la corrupció, aquell dia els sociates catalans van optar per plorar amb emoció l'entrada a la garjola d'un dels seus. En fi, tot i que ja han passat una colla d'anys d'ençà d'aquell moment, la veritat és que no ha canviat res: avui, Josep Maria Sala té una cadira a l'executiva del partit i a Nicaragua encara se'l tracta amb tots els honors.

Tot això ve a tomb a propòsit del 'Cas Bartolo', destapat ahir amb tot el rebombori mediàtic. Per mi no és cap sorpresa que un sociata com l'alcalde de Santako robi a mans plenes, ni tampoc que ho faci amb la connivència de dos fantasmes del passat amb 'look' de mafiosos com el Prenafeta i l'Alavedra. Aquest parell sempre m'han fet mala espina. Representen el pitjor de CDC, i l'Àrtur faria bé de deixar-los caure i passar pàgina del tot. La sociovergència en surt malparada, i jo que me n'alegro. D'una banda, tràfic d'influències de la vella guàrdia convergent, i xusmeta sociata empastifant i parasitant l'àrea metropolitana, de l'altra. Amb aquests ingredients només en podia sortir merda. Tot plegat, doncs, cap sorpresa. Però sí que em fa pensar en un tema que tenia arraconat i que ara recupero.

Recordeu aquest post? Fa uns quants mesos, vaig proposar-vos el començament d'una historieta típica de kinkis baixllobregatins. El sainet dels números de loteria va causar furor, i servidor es va engrescar per cercar més carnassa per l'estil. I aquí la tenim. Ja em perdonareu que us posés la mel als llavis i després hagi trigat mesos a oferir-vos el tast complet. Però el Cimera és rigor, i el tema calia treballar-ho, i no despatxar-lo de qualsevol manera. I treballar-ho, que vol dir investigar, volia temps. I de temps, darrerament, servidor no en té gaire, lamentablement.

Aquesta història té ingredients similars a la de Santa Coloma, però en comptes de passar a Xarnegolàndia, ens traslladem a la falda del Montseny, i en comptes de vella guàrdia convergent hi tenim sector negocis de can PSC (que també n'hi ha). També hi ha la xusmeta sociata empastifant-ho tot però, per allò del factor sorpresa, els noms me'ls reservo pel final.

Sant Celoni és una bonica població del Vallès Oriental, amb uns 17 mil habitants i situada en un paratge deliciós, tocant al Montseny. Els resultats de les últimes eleccions municipals van permetre l'entrada de les CUP al consistori, que van ser decisives per canviar el govern. Van tancar un pacte amb CiUT, i el PSC va passar a l'oposició després de sis legislatures retenint el poder (amb el suport d'Esquerra, per cert, que ja no té representació municipal). Una de les primeres decisions del nou equip de govern va ser la ubicació on s'havia de construir el nou hospital. L'increment de la població dels últims anys feia necessari dotar-se de més recursos i equipaments sanitaris. Per fer-ho, es va decidir expropiar uns situats a la zona del Pertegàs, a Can Riera de l'Aigua. Un espai que feia pocs dies que el departament de Medi Ambient va recomanar que fos qualificat de "zona d'especial protecció" en el Pla Territorial Metropolità. El projecte de l'hospital, doncs, havia de ser respectuós amb l'orografia i totes aquestes mandangues de l'ecologisme d'ordre.

Segons ens ha explicat algú molt proper a les CUP de Sant Celoni, per tirar endavant el projecte, l'ajuntament havia d'expropiar els terrenys a preu de sòl rústic, ja aquesta era la qualificació que tenien a l'estar situats a les afores del poble. Però... vès per on (ara és quan es posa interessant la cosa) que, al cap de pocs dies de saber-se la intenció de l'Ajuntament, aquests terrenys van passar a ser urbanitzables gairebé per decret. De cop i volta, la Generalitat decideix fer-hi una Àrea Residencial Estratègica i, per tant, classificar-los com a sòl urbanitzable, amb un preu incalculable, el que significa que l'expropiació li costaria a l'administració un ull de la cara.

I us preguntareu... com pot ser que uns terrenys rústics que el Departament de Medi Ambient -en mans de la Palangana original- ha considerat d'especial protecció, es converteixin, d'un dia per l'altre i gràcies al Departament -en mans sociates- de Política Territorial i Obres Públiques, en sòl urbanitzable on s'hi construiran mig miler d'habitatges???

La pregunta que cal fer-se és la sempre: Cui prodest? és a dir, a qui beneficia tot això?

Bona part dels terrenys que s'havien d'expropiar són propietat de la senyora Leonor Riera Oliveras, una dona ja gran. Però que sigui gran, no li impedeix ser administradora d'una societat anomenada IrisMillenium 2004 S.L. dedicada a l'activitat immobiliària. L'empresa té dos administradors més, Elena Cabarrocas Riera (filla de la senyora Leonor) i José Manuel Navas Marqués (marit de la filla i, per tant, gendre de la senyora Leonor). Però... qui són aquests? I, sobretot, per què la Generalitat els va fer un tracte de favor requalificant els seus terrenys per decret?

La família Cabarrocas també és la propietària i administradora de la societat Escotorres 2502 S.L. que gestiona part dels terrenys i la construcció d'alguns projectes del WTC Almeda Park de... Cornellà de Llobregat. Ens hi anem acostant... Un dels projectes estrella era la construcció d'un gratacels espectacular. La idea va sorgir cap a l'any 2001. Més endavant la societat semipública WTC Almeda Park va arribar a un acord amb la família Cabarrocas i el projecte del gratacels va passar a les seves mans. Les males llengües diuen que la 'concessió' (si se'n pot dir així) va ser feta a dit per un dels representants de WTC Almeda Park, que era amic de la família Cabarrocas. Endevineu qui? Doncs sí: José Montilla Aguilera, que ostentava el càrrec dins la societat perquè en aquella època era alcalde de Cornellà.

Montilla tenia la dèria personal d'aixecar un gratacels al municipi tant sí com no. Però la "Torre Montilla", com es coneix el projecte megalomaníac del Tio Pepe, sembla que de moment queda aparcada, i la família Cabarrocas demanava a crits una compensació. I el seu amic, que ara ja no és alcalde sinó president de la Generalitat, els hi ha fet arribar finalment en forma de requalificació de terrenys. Per sort, el bonic poble de Sant Celoni ha aconseguit -almenys de moment- frenar la tramitació de la polèmica ARE. Veurem què passa.

Diu el Molt Execrable que no tots són iguals. I és clar que no: alguns són més iguals que altres. El Tio Pepe ens vol donar lliçons d'ètica i moral, i a sobre pretén defensar l'honorabilitat de les institucions, quan la seva sola existència ja és una indignitat en si mateixa. Però, com tothom sap, els 'kinkis', per molt que se'ls disfressi de President continuen sent això: 'kinkis'. I és per aquest motiu que espais com el Cimera i la seva parròquia són tan necessaris: per desemmascarar la farsa que ell i els seus representen.

Extret de: Cimera (extraordinària)

L'acte de covardia del PSOE a Sant Cugat. Víctor Alexandre

2009-10-31T16:06:00.002+01:00

No havia vist mai una cosa igual. No havia vist mai que uns representants polítics incomplissin el reglament -que especifica que tota votació només admet tres opcions: el vot favorable, el vot en contra o l'abstenció- i es neguessin a votar sense abandonar la sala. Tanmateix, això és el que va fer el grup socialista en el ple que l'Ajuntament de Sant Cugat va celebrar el passat 19 d'octubre quan es va votar la moció per la consulta sobre la independència de Catalunya. En arribar el moment de la votació, els grups de CiU, d'ICV i d'ERC ho van fer favorablement, el PP ho va fer en contra i el PSOE va dir que no volia votar. Es va negar a votar. Aquest comportament, no cal dir-ho, va despertar una gran indignació a la sala, que era plena de gom a gom, i el portaveu d'Esquerra, Raül Grangé, visiblement irritat, va demanar al grup socialista que rectifiqués. Grangé, amb tota la raó, va parlar del menyspreu que suposa negar-se a votar, menyspreu a la Plataforma Santcugatenca per l'Autodeterminació, promotora legítima de la consulta, menyspreu a la resta de grups municipals i menyspreu a la ciutadania en general. Va ser debades, però. Al contrari. Els membres del grup socialista encara van fer més explícit el seu menyspreu quedant-se asseguts durant la votació en lloc d'abandonar la sala, com fan, per exemple, els diputats al Parlament quan no volen expressar el seu parer.

Tot té una explicació, això no obstant. I l'explicació es troba en la mala consciència del Partit Socialista. Aquest partit pensa exactament el mateix que el Partit Popular amb relació a Catalunya. Exactament el mateix. L'única diferència rau només en el fet que, mentre els populars expressen aquest pensament sense embuts, els socialistes no volen que se sàpiga. I això els crea una forta dissonància cognitiva cada cop que el seu nacionalisme espanyol els alinea amb el Partit Popular, amb Ciudadanos i amb la Falange. De fet, són com el ric que aparenta que és pobre. Està encantat de ser ric, però no vol que sigui dit. Per això guarda les aparences, unes aparences que no tenen res a veure amb el seu compte bancari. Arribats aquí, no és estrany que el PSOE de Catalunya odiï tan profundament les consultes sobre la independència. Sap que, entre moltes altres coses, tenen la virtut de desemmascarar-lo. Quines ironies que té la vida, oi? Ves per on, unes innocents consultes no vinculants han deixat al descobert la vinculació ideològica d'aquest partit amb l'extrema dreta espanyola. Es comprèn, per tant, la seva negativa a votar a Sant Cugat. No podien fer res més. No els quedava cap més alternativa que fer un acte de covardia. L'acte de covardia de l'hipòcrita.

Una altra versió de l'article: la por del grup socialista a la democràcia

Nous estats a Europa des del Segle XX

2009-10-31T12:55:00.007+01:00

I ) Des de 1900 fins a l’esfondrament de la Unió Soviètica (1990)

Noruega (1905): El 1815 i com a conseqüència de les Guerres Napoleòniques, Noruega havia deixat de formar part de Dinamarca i passava a ser-ho de Suècia amb una certa autonomia i Parlament propi. Fins que, desitjant ampliar les seves representacions consulars, que Suècia no permetia, el Parlament Noruega declarà la independència que aconseguiren pacíficament el 1905.

Finlàndia (1918): Des de 1150 fins a1809 Finlàndia formava part de Suècia fins que el 1809 ho passa a ser de Rússia com a Gran Ducat Autònom. El 1918, entre el trasbals de la 1a Guerra Mundial i el de la Revolució Russa, aconsegueix la seva total independència.

Polònia (1918): El 1795 Polònia va desaparèixer del mapa i el seu territori repartit entre Rússia, Àustria i Prússia fins que el 1918 torna a ressorgir com Estat independent. Arrasada d’una banda pels nazis i més tard pels soviètics (1939-1945), i més retallat el seu territori per l’est que pel que li afegiren per l’oest a la Conferència de Jalta (1945) queda dins la zona d’influència soviètica com a país satèl·lit de la URSS fins el 1990 en què esdevé estat de ple dret.

Hongria (1918): Com a conseqüència de la 1a Guerra Mundial i l’esfondrament de l’Imperi Austríac, Hongria esdevé Estat independent. A la fi de la 2a Guerra Mundial torna a ser sotmesa al quedar dins la zona d’influència soviètica com a país satèl·lit de la URSS fins que aquest s’esfondrà el 1990.

Txecoslovàquia* (1918): Com a conseqüència de l’esfondrament de l’Imperi Austríac al final de la 1a Guerra Mundial, els guanyadors decideixen inventar-se un nou país amb Txecs i Eslovacs junts.
Veure Grup II: Txèquia i Eslovàquia.

Iugoslàvia** (1918): Com que s’havia de desmuntar com fos els Imperis Austríac i Otomà a la fi de la 1a Guerra Mundial, els guanyadors cometeren l’error d’aglutinar les diverses ètnies i religions dels Balcans en un sol país: Iugoslàvia, que vol dir els eslaus del sud. L’invent durà el què durà sota la dictadura comunista (no alineada amb la URSS) del croata Tito. A la mort d’aquest, l’invent s’esmicolà i de manera brutal com tots hem vist recentment. Veure-les al Grup II per separat.

Repúbliques Bàltiques (1918) Estònia, Letònia i Lituània: aconsegueixen la independència el 1918 a la fi de la 1a Guerra Mundial que els durà fins a la 2a quan Stalin decidí absorbir-les dins la Unió Soviètica i desaparegueren del mapa. Tornen a recuperar la independència amb l’esfondrament de la URSS. Veure-les per separat a Grup II.

Irlanda (1921): a partir del segle XIII, Irlanda queda sota la influència anglesa, com demostra el predomini actual que té l’anglès en relació al gaèlic irlandès. Amb la independència de la major part de l’illa el 1921 i la seva integració a la Comunitat Econòmica Europea el 1972, Irlanda ha experimentat, especialment en les darreres dècades del segle XX, un creixement econòmic que la fa un dels països amb millors perspectives de l’Europa contemporània

II) Des de l’esfondrament de la Unió Soviètica (1990) fins avui:

Lituània (1990): En ple declivi de la URSS, les antigues Repúbliques Bàltiques de Lituània, Estònia i Letònia recuperaven la seva independència per separat. Avui totes tres són membres de ple dret de la Unió Europea.

Estònia (1991): En ple declivi de la URSS, les antigues Repúbliques Bàltiques de Lituània, Estònia i Letònia recuperaven la seva independència per separat. Avui totes tres són membres de ple dret de la Unió Europea

Letònia (1991): En ple declivi de la URSS, les antigues Repúbliques Bàltiques de Lituània, Estònia i Letònia recuperaven la seva independència per separat. Avui totes tres són membres de ple dret de la Unió Europea

Ucraïna (1991): El segle XIX Ucraïna passa a ser integrada dins l’Imperi Rus. A la fi de la Revolució, el 1922 passa a ser una de les Repúbliques fundadores de la Unió Soviètica fins que amb el declivi de la URSS es converteix en estat independent.

Bielorússia (1991): Els seus territoris estigueren repartits entre Prússia, Rússia i Àustria fins que alliberats al final de la 1a Guerra Mundial el 1922 s’uniren a la Revolució i, junt amb Ucraïna, fou una de les Repúbliques fundadores de la Unió Soviètica fins al seu esfondrament el 1990.

Moldàvia (1991): Situació semblant a la de les dues anteriors, Ucraïna i Bielorússia, amb l’esfondrament de l’antiga URSS aconsegueix la independència.

Eslovènia (1991): Juntament amb la seva veïna Croàcia va aconseguir la independència gràcies a la intervenció d’Alemanya (malgrat el disgust d’Espanya per raons òbvies) i es començava a esmicolar l’invent de Iugoslàvia. Avui és membre de ple dret de la Unió Europea.

Croàcia (1991): Amb similars antecedents als d’Eslovènia, i a desgrat d’Espanya, aconsegueix la independència reafirmant l’esfondrament de Iugoslàvia. Té demanada la seva integració a la Unió Europea.

Macedònia (1991): Menys rica i atractiva que les dues anteriors també aconsegueix la independència al anar-se esfondrant l’antiga Iugoslàvia malgrat les males arts del serbi Milosevic. També té demanada la seva integració a la Unió Europea.

Bòsnia i Hercegovina (1992): Després de patir una de les més salvatge guerres, mentre el primer món s’ho mirava de prop amb milers de cascos blaus de la ONU, van aconseguir la independència del que quedava de l’antiga Iugoslàvia.

Txèquia (1993): El primer de gener de 1993 quedava dissolta la república de Txecoslovàquia en dos estats per decisió pròpia i sense cap guerra ni enfrontament armat. Avui són dos estats de la Unió Europea en ple creixement econòmic i social.

Eslovàquia (1993): Eslovacs i Txecs han donat tota una lliçó de civisme al separar-se de comú acord i sense enfrontaments de cap mena. Un exemple a seguir.

Montenegro (2006): Després de diferents canvis en la relació amb Sèrbia, els montenegrins, en un referèndum afavorit per la UE, va declarar-se independent d’aquesta república. Aquesta decisió ha establert el marc jurídic dins de la UE per declarar la independència d’un territori mitjançant un referèndum. Tot un detall a tenir amb compte. Primera independència del segle XXI a desgrat de les Espanyes.

Kosovo (2008): Han reconegut la seva independència 22 dels 27 estats de la UE, així com 24 dels 28 de la NATO, a més de molts d’altri d’entre els més poderosos i democràtics del món. Mentre que Espanya, rodejada d’un grup de petits i dèbils s’hi oposa per raons ben evidents.

Extret de: Reagrupament - Osona

Congrés Nacional d’Unitat Nacional Catalana

2009-10-27T21:16:00.012+01:00

El proper 12 de desembre celebrarem el Congrés d'Unitat Nacional Catalana, el farem a Barcelona i demanem als militants que hi vulguin assistir que escriguin a correu@unitat.org per rebre la documentació i confirmar la seva assistència.

Recordem que cal estar al dia de la quota de militant per poder-hi assistir.

L'ordre del dia serà comunicat per correu electrònic a tots els militants que hagin confirmat la seva assistència.

La independència no és xauxa. Salvador Cardús

2009-10-18T22:39:00.003+02:00

L’èxit actual, gairebé descarat, de l’adhesió a l’opció independentista pot estar generant unes expectatives desmesurades. I sense haver de disminuir l’eufòria del moment (la sensació de benestar i d’alliberament emocional), crec que potser val la pena moderar-ne l’entusiasme (l’exaltació dels ànims i els engrescaments fàcils). El cert és que molts catalans, després d’haver comprovat el fracàs de la via autonomista, que no ha satisfet les promeses que l’havien justificat, saben que no hi ha altra via per a la plenitud nacional que no sigui la independència. D’una banda, hi ha una generació jove que no pot entendre per què s’haurien de limitar les possibilitats d’una opció si s’aconseguia democràticament. De l’altra, al seu davant, hi ha una generació que ha vist defraudades les esperances d’una Espanya veritablement plurinacional i que, sense esperar més, sap que li ha arribat l’hora d’assumir responsabilitats directes en el destí del país. I, encara més endavant, hi ha una generació madura que no vol anar-se’n d’aquest món sense, com a mínim, haver proclamat el somni secret que fins ara havia cregut impossible.

Que la independència és la solució, a hores d’ara, ja ho sap tothom. I ho saben fins i tot els que, per raons ben legítimes, no la volen. Uns, perquè tenen por del que podria passar. Hi ha qui –jo crec que erròniament– encara creu que a Europa es poden treure els tancs al carrer davant d’una decisió de ruptura presa per un Parlament democràtic. Però, tocant de peus a terra, sincerament, algú pot imaginar l’exèrcit espanyol bombardejant el Parc de la Ciutadella o interrompent les emissions de TV3 i Catalunya Ràdio, després d’ocupar-les? N’hi ha d’altres, de catalans, que no la volen (de moment, diuen) perquè –a mi em sembla ben estrany– conserven encara una darrera esperança en la viabilitat d’un model federalista del qual els espanyols, ara i adés, han dit que no els interessa ni parlar. Per una raó que se m’escapa, troben més fàcil canviar Espanya que no fer respectar Catalunya. Finalment, hi ha també lleialtats polítiques històriques o vincles emocionals personals, i fins i tot interessos mercantils, tots absolutament respectables, que obliguen molts catalans a recelar de la independència o a descartar-la. Però fins i tot aquests darrers, cada vegada en proporcions més grans, quan hi pensen de manera freda i racional, també s’adonen que la independència és l’únic camí per superar l’actual atzucac polític nacional que ens ha dut a la profunda desconfiança vers els nostres polítics.

Però allò en què vull insistir és en la idea que la independència no és xauxa. Potser la prova més evident és la que ens dóna la mateixa Espanya, que, essent independents com són, ara mateix –i permeteu-me el punt d’exageració sarcàstica, però ja se m’entendrà– estan abocats al dilema d’haver de ser governats o per mentiders o per corruptes. La independència, enlloc del món, no assegura un bon govern. Fins i tot, malgrat que és cert que s’acabaria la sagnia de l’espoli fiscal actual, és de preveure que els primers anys caldria fer un sobreesforç de treball per sobreposar-nos a les pèrdues que inevitablement provocarien les resistències de fora i de dins. Fins i tot en un tema tan sensible com és el de la llengua, disposar d’estructures d’Estat no asseguraria automàticament que tothom es posés a parlar en català i que ho fes correctament. Es disposaria d’eines, això sí, però amb resultats a mitjà termini i no sense risc d’errors ni al marge d’altres fortíssimes influències exteriors. Possiblement, el principal desengany de l’endemà de la proclamació unilateral de la independència per una majoria significativa de parlamentaris catalans, i passada la celebració al carrer, és que res no canviaria massa. Tot just seria el punt de partida per a un lent procés de negociació de separació amistosa i de reagregació a un espai superior, i també de recerca de suports internacionals. L’endemà de proclamar la independència, ni ens abaixarien els impostos, ni a la Rambla de Barcelona es parlaria català.

Ja m’imagino que tothom amb dos dits de seny és perfectament conscient del que dic. La independència és, com sap tothom, la via ordinària per la qual tots els països normals aconsegueixen veu pròpia al concert de les nacions. Però l’important és saber si tenim res a dir en aquest concert. La independència és un dret i ha de ser, per fer-la possible, l’expressió d’una voluntat majoritària manifestada pels camins formals de la democràcia parlamentària. El referèndum, d’altra banda, només és una corroboració, un vistiplau, que es produeix a posteriori, quan tot és madur. És el darrer pas. Així va ser el referèndum per a la Constitució espanyola –ningú no va consultar prèviament els espanyols– o els referèndums catalans per als Estatuts. La independència, doncs, no és en cap cas un paquet de desgravacions fiscals, ni una garantia de fàbrica indefinida per al futur de la llengua catalana, ni una pòlissa d’assegurança a tot risc de bon govern. La independència, d’entrada, significa una més gran responsabilitat que, això sí –i aquesta n’és la grandesa–, ens permetria demostrar al món sencer qui som, de què som capaços i què hi podem aportar.

En aquest sentit, no hi ha altra manera d’entendre la independència si no és com un projecte, certament arriscat, de futur. És a dir, la independència finalment valdrà el que valgui el projecte de futur que aquesta sigui capaç de fer realitat. La bona notícia és que ara hi ha una part prou gran de país que se sent capaç d’imaginar aquest projecte i que vol dur-lo a la pràctica. Però que se’n senti capaç no vol dir que ja el tingui dibuixat. Ni que tingui convençuda la majoria que l’ha de voler. Ara és el temps dels delineants i dels arquitectes, dels enginyers, dels programadors i dels dissenyadors. Un país no s’improvisa, però s’ha de començar a pensar abans de tenir-ne els plànols detallats. I com que ara és el temps de prendre la decisió de posar-se mans a l’obra, no seria just que ja s’exigís un projecte acabat. En qualsevol cas, per fer el primer pas, el que és segur és que cal una dosi enorme de confiança, autoestima i ambició. Per tenir un país petit, més val que no ens hi posem.

I un apunt final. És a la vista de totes aquestes consideracions, doncs, que són de mal entendre les impaciències i els protagonismes que podrien provocar unes noves decepcions que el país no s’ha de permetre. El referèndum d’Arenys de Munt, per molt bones raons, però també per alguns atzars i per errors de càlcul dels adversaris, va ser un magnífic toc d’alerta amb ressò internacional. ¿Quina necessitat hi ha, ara, d’espatllar-ho amb gestos repetitius que difícilment superaran el primer? La independència es mereix, també, si es demostra intel·ligència política.

L'autoodi de Caixa Catalunya. Víctor Alexandre

2009-10-13T11:54:00.001+02:00

Estupor ha provocat en el món financer català la voluntat de Caixa Catalunya de canviar-se el nom aprofitant el procés de fusió amb les caixes de Tarragona i Manresa. Estupor, perquè és insòlit que una marca plenament consolidada canviï de nom i perquè els arguments que s’han donat per justificar-ho són d’un patetisme que ofèn la intel•ligència i produeix vergonya aliena. No sols és rotundament falsa l’afirmació d’Adolf Todó, director de l’entitat, en el sentit que la marca comercial Caixa Catalunya “està deteriorada” –n’hi ha prou de sortir al carrer i parlar amb la gent per veure’n el prestigi-, sinó que esborrona reproduir el raonament que en fa Pau Dueñas, director general de Morillas Brand Desing, una empresa catalana dedicada a la creació de marques comercials que en la seva pàgina web menysprea obertament el català –només admet l’espanyol i l’anglès-, quan diu: “La marca Caixa Catalunya a Espanya pot tenir un cert rebuig a causa de les fortes connotacions catalanes, igual que el seu logotip de l’estrella amb les quatre barres vermelles, encara que és veritat que als catalans se’ns reconeix per la bona gestió dels diners. [...] Caixa Catalunya ja té una forta implantació al mercat català i sembla lògic que ara busqui augmentar la seva presència a Espanya”. Dueñas, a més, afegeix, que l’època en què els noms de les caixes feien referència a llocs geogràfics ja està superada i que ara cal apostar per noms més universalistes. Es veu que dir-se Caixa Catalunya és molt provincià, molt carrincló. En canvi, dir-se Caja Madrid –on el senyor Dueñas no hi ha entrat mai a fer aquest discurs- sí que és cosmopolita i progressista. La prova és que el 2010 aquesta entitat tindrà més de 60 oficines a Catalunya.

No sé si el lector se n’ha adonat, però en la justificació del canvi de nom de Caixa Catalunya hi ha un tel molt preocupant de racisme. Es tracta d’un racisme que no és de pigmentació, però que traspua el mateix rebuig vers una col•lectivitat –en aquest cas la catalana- pel sol fet d’existir. Què significa que una empresa, només per ser catalana o per tenir un nom català, provoca rebuig a Espanya? Què significa que els catalans, per tal de ser acceptats a Espanya, hagin d’amagar els seus orígens, la seva identitat i la seva llengua? Quina mena de societat racista és l’espanyola, que el sol nom de Catalunya li fa venir basques? I, per altra banda, quina mena de societat pusil•lànime és la catalana, que renuncia al nom del seu país per no ofendre a aquells que l’odien? Francament, hi ha vegades que sento vergonya de ser català, i aquesta n’és una. No m’avergonyeixo pas de la meva identitat, m’avergonyeixo de formar part d’una col•lectivitat en la qual hi ha gent amb un nivell d’autoodi tan extrem. Les peces, malauradament, encaixen molt bé. I no tan sols perquè el president de l’entitat –fundada per la Diputació de Barcelona i controlada pel PSOE de Catalunya- és Narcís Serra, l’home que quan era membre del govern espanyol va fer mans i mànigues en companyia d’Ernest Lluch i de Joan Majó per tal que la nostra Llei de caixes quedés subordinada a l’espanyola, sinó perquè el principal enemic d’aquest país es troba a la Generalitat i es diu govern de Catalunya.

L’actitud de José Montilla, concretament, quan afirma “estem orgullosos del model català de caixes”, no pot ser més cínica, ja que temps enrere hi estava tan visceralment en contra que el seu partit fins i tot va portar aquest model al Constitucional espanyol alhora que va intentar tancar Jordi Pujol a la presó. S’entén, per tant, que la Generalitat ja hagi comunicat que no impedirà pas al canvi de nom de Caixa Catalunya. Al contrari, l’estimularà, perquè tot plegat, com ara l’espanyolització de TV3, de Catalunya Ràdio i del mateix govern, forma part d’un projecte de destrucció de l’imaginari nacional català que avança espectacularment amb l’escandalosa i silenciosa complicitat d’Esquerra.

Elogi d'Emma. Quim Torra

2009-10-13T11:45:00.001+02:00

Quan l’espanyolisme nauseabund intenta empastifar-ho tot, vomitant fel i escampant sospites, com si tothom fos igual, com si tothom s’aprofités, com si tothom hagués cedit a la corrupció o al xantatge, com si tothom visqués pendent d’un sou públic o d’una Visa, com si tothom tingués por a aixecar catifes, ara, més que mai, cal sortir en defensa de l’honorabilitat del moviment catalanista.

I cal dir-ho ben alt. No tothom és igual, no tothom ha renunciat a un compromís, no tothom ha vacil·lat a l’hora de triar entre càrrec o servei, no tothom ha desat les reivindicacions a l’habitació de les golfes per quan arribi el desgel, no tothom pensa que no es pot fer res sense subvencions ni informes.

Quan vaig conèixer l’amic Salva Garcia-Ruiz em va donar la impressió de trobar-me amb un anglès trasplantat dels Cotswolds, amb unes ulleres que Michael Caine hauria pogut lluir tranquil·lament. M’havia citat perquè volia explicar-me Emma.

A aquestes alçades, un ja es creu haver-ho vist tot. Doncs no, Emma era diferent. El col·lectiu Emma (que pren el nom de l’abadessa del mateix nom de Sant Joan de les Abadesses, una espècie d'Abat Oliva en femení) no responia a res conegut: un grup de professionals catalans, políglotes, preocupats per la imatge tan distorsionada que sovint es dóna del nostre país en els mitjans estrangers, que s’havien obstinat i conjurat a donar una resposta a qualsevol informació que parlés de Catalunya en termes que ells judiquessin desafortunats o erronis. En les seves pròpies paraules: “som un grup de catalans que volem que el món ens conegui com som, no com diuen que som”

Em va semblar extraordinari: penso que el terreny de la nostra lluita és fora d’Espanya, i que la internacionalització i el lobbisme són temes que ens hem de plantejar prioritàriament.

Durant aquests mesos he assistit a la feinada que això suposa. A cada informació equivocada, en un termini de 24 hores, el col·lectiu Emma envia una resposta –normalment en anglès-. Exigeix una capacitat de reacció brutal. Ells la tenen –a canvi de renunciar a temps, a família, al que sigui-. Lluiten amb totes les seves armes: la voluntat i la intel·ligència.

Fa pocs dies hem pogut llegir com el periodista Victor Mallet al Financial Times parlava de "Catalonia pays homage to independence" o com el New York Times reproduïa fa uns dies un article publicat el 1934 amb motiu dels fets del 6 d’octubre.

I un pensa en Emma i està content, molt content per ells i per nosaltres.

L'estat espanyol no ha posat ni un euro per a ajudar a restaurar la Catedral de Barcelona

2009-10-13T11:34:00.000+02:00

L’Estat no ha contribuït econòmicament, malgrat els compromisos signats, a les obres de rehabilitació de la catedral de Barcelona, en què fins ara s’han invertit uns 12 milions d’euros. Els treballs encara no s’han acabat i s’estima que el cost final pot estar al voltant dels 16 milions.

El conservador del temple, el doctor Martí Bonet, ha revelat a l’AVUI que l’Estat encara no ha fet la seva aportació, que havia de ser una tercera part del cost total de les obres i ho ha justificat pel context de crisi. Tot i així, el doctor Bonet assegura que els treballs de restauració del temple no s’aturaran.

Cornuts i pagar el beure
Els diners invertits fins ara els han posat el govern català, el bisbat, l’Ajuntament, els patrocinadors i els fidels. Un milió s’ha recaptat de les empreses que han col·locat publicitat a les bastides de la catedral. Mig milió més es va recollir amb la campanya Patrocina una pedra, que anava dirigida als fidels, però per aquest concepte s’esperava aplegar més diners dels que s’han recaptat. També s’han destinat a les obres una part dels diners –cinc euros per entrada– que paguen els turistes que entren a visitar el temple fora de les hores de culte. El 2008, en plena campanya electoral de les generals, la socialista Carme Chacón, que aleshores era ministra de l’Habitatge, va fer una visita a la Catedral i va prometre 809.000 euros, que havien de servir per arreglar deu vidrieres.

La catedral de Barcelona tampoc s’ha beneficiat gaire del Plan Nacional de Catedrales de l’Estat, que va iniciar fa dotze anys i que ha servit per rehabilitar la majoria dels gran temples de la Península alhora que es cataloga el patrimoni dispers per les parròquies. Aquest any, en els pressupostos generals de l’Estat, hi ha una partida de 15,2 milions per restaurar catedrals i d’aquest total a la de Barcelona se li assigna una ajuda de 100.000 euros.

Ferro per titani
Les obres per restaurar la façana, les torres laterals i el cimbori van començar el maig del 2004 i s’han desenvolupat a un ritme més lent del que preveien els arquitectes, en part per manca de finançament però també pels problemes estructurals que s’han anat descobrint a mesura que avançaven els treballs.

La façana de la catedral de Barcelona, que és un fals gòtic que només té cent anys de vida, pateix el mal de la pedra que afecta la majoria de cases de final del segle XIX i començament del XX que van utilitzar el ferro en la seva construcció. Aquest mal el pateixen la majoria dels edificis modernistes de la ciutat. Amb el pas del temps i el clima humit, els ferros s’han oxidat, han augmentat de volum fins a sis vegades i han esberlat les pedres. Per aquest motiu sovint cauen peces d’algunes façanes d’aquesta època. En el cas de la façana de la catedral, la pedra que van trencar els ferros, que van augmentar fins a un 20% el volum, era de les pedreres de Montjuïc, i s’ha pogut reposar en part gràcies a un dipòsit que encara conserva l’Ajuntament.

En la restauració actual se substitueix el ferro per titani amb l’esperança que aquest nou material duri més que el vell.

Font : AVUI.cat

Catalunya, el 4rt estat de la UE en renda per càpita

2009-10-13T11:30:00.001+02:00

D'aconseguir la independència, Catalunya seria el quart Estat de la Unió Europea en renda per capita, només superat per Luxemburg, Irlanda i Holanda. Aquestes dades, extretes d'estadístiques europees, les recull la presentació 'Avantatges de tenir un Estat propi' (pdf), que ha presentat aquests dies el Cercle Català de Negocis (CCN). A l'estudi s'explica que, de ser independents, els catalans disposaríem d'una renda per capita de 32.600 euros, però pel fet de continuar dins l'Estat espanyol la renda actual per català disminueix fins els 29.700. La documentació del CCN també demostra que, si deixéssim de dependre de Madrid, la Generalitat tindria un 60% més de pressupost i tindríem una economia més competitiva, capaç d'aconseguir unes quotes de creixement més elevades. L'estudi cita els casos de Croàcia i Eslovènia, que després d'independitzar-se han multiplicat per tres i per set el seu PIB en només divuit anys.

En aquest sentit, l'Estudi busca les comparacions de Catalunya amb Estats amb una demografia similar dins la UE, com Irlanda, que amb una població de 4 milions d'habitants va passar de ser el darrer país europeu en PIB per capita a esdevenir l'Estat amb una major renda. Segons el CCN, els irlandesos ho va aconseguir a través d'una reducció de l'impost de societats, que va permetre la instal·lació de nombroses multinacionals tecnològiques.

També es recullen dades dels darrers Estats independentitzats dins la UE: Croàcia es va independitzar el 1991 i ja ha multiplicat el seu PIB per tres, i Eslovènia es va independitzar el mateix any i ha multiplicat per set el seu PIB.

És viable tenir un Estat propi?

El web del Cercle Català de Negocis també recull l'argumentari 'És viable tenir un Estat propi?' (pdf) on es responen una sèrie de preguntes al voltant de les conseqüències de la independència. Segons aquestes dades, amb un Estat propi la Generalitat disposaria d'un 60% més de pressupost, i es podran tirar endavant iniciatives polítiques ajustades a la realitat catalana per tal de registrar creixements més ràpids que els dels últims anys.

La independència també generarà negoci a curt termini, ja que molts centres de decisions que ara són a Madrid o serveis tècnics que, des de la capital espanyola, atenen al públic català, hauran de desplaçar-se al Principat. De la mateixa manera, un Estat propi serà beneficiós per integrar la immigració, que entendrà la realitat catalana i la nostra llengua com a única, i les nostres seleccions podran competir internacionalment sense restriccions.

Catalunya dins la UE

Segons el CCN, la integració de Catalunya a la UE serà immediata, i amb un Estat propi guanyarem influència dins la UE. El català serà llengua oficial i el representant de Catalunya tindrà la seva cadira al Consell de Ministres de la Unió Europea. De la mateixa manera, hi hauria un comissari català a la Comissió Europea, tal com disposa Malta a l'actualitat, amb sols 400.000 habitants, i tindrem un seient al Banc Central Europeu. A més i segons la normativa comunitària, Catalunya també tindria la presidència de torn de la UE durant sis mesos, i el president del Govern català presidiria els consells de ministres europeus.

Font: Directe.cat

Dues novetats editorials avalen l'origen catalanoparlant de Colom

2009-10-12T18:34:00.003+02:00

Es tracta de professors universitaris d'EUA que asseguren que va néixer en algun territori de la corona d'Aragó

El llibre El ADN de los escritos de Cristóbal Colón (Edicions Puerto) de la professora emèrita de la universitat de Georgetown, Estelle Irizarry, "proposa i confirma el verdader origen català del navegant".

Segons el membre del Centre d'Estudis Colombins i autor de vuit llibres sobre Colom, Nito Verdera, aquesta novetat editorial afirma "en veu alta que Colom era natural d'un territori de l'Antiga Corona d'Aragó, súbdit de Fernando i que va aprendre el català abans que el castellà".

També des dels Estats Units d’Amèrica, Charles J. Merrill, professor de la universitat de Mount Saint Mary, ha escrit un llibre que ho assegura. L'any passat les seves conclusions –després de divuit anys d'estudi– es van publicar a Washigton i enguany l'editorial Cossetània se n'ha encarregat de la traducció i la distribució a Catalunya (Colom. 500 anys enganyats).

Amb aquest llibre, Merrill demostra que el descobridor d’Amèrica era un català que mantenia una antiga enemistat vers la família dels Reis Catòlics, i per això els monarques van ocultar la catalanitat de Colom i van fomentar la idea que era italià. La mentida va guanyar credibilitat perquè es va anar repetint de forma autoritzada fins que es va convertir en un dogma històric. Però, com diu l’autor: "Fins a cert punt, és possible que el mateix Colom i la seva família acceptessin aquest engany. Devien tenir-hi les seves raons. Però no hi ha cap motiu perquè nosaltres hi estiguem d’acord".

El català en els escrits de Colom
A El ADN de los escritos de Cristóbal Colón, Irizarry, professora titular de literatura hispànica, detalla unes 18 categories de ladinismes lèxics, morfològics, ortogràfics i sintàctics que es troben en el castellà de Colom i discuteix variants com el ladí català. "En els escrits de Colom –cent cartes, diaris i apunts– apareix un idioma semblant al castellà, que sembla un espanyol incorrecte", diu l'escriptora.

Un d'aquests exemples és la puntuació i la redundància del possessiu, una construcció que va desaparèixer en el castellà abans del 1474 segons Lapesa però que apareix en escrits de Colom el 1492. L'autora ha confessat que va descobrir que "l'estil de puntuació obeïa una disposició geogràfica" i que entre els centenars de documents que va examinar hi havia "un patró". En aquest sentit, ha manifestat que "els de Castella no usaven vírgules –una diagonal senzilla o doble que li servia de coma, punt i coma i punt final– i que aquestes sorgien a les terres avui catalanoparlants de l'Antiga Corona Regne d'Aragó".

Alhora, Irizarry ha apostat per la revaluació de documents entesos fins ara com autògrafs colombins, ja que "si no tenen vírgules, com l'únic document que diu que va néixer a Gènova, són falsificats o escrits per un notari o copista".

Font: AVUI.cat

Endavant les consultes!

2009-10-12T12:17:00.004+02:00

Catalunya ens necessita a tots. Ha aparegut una nova llum a l’horitzó de l’independentisme i ens està marcant un camí on hi cabem tots, partits –per donar-hi suport– i societat civil per organitzar i concretar les consultes populars. Ningú que desitgi participar-hi ha de quedar-ne exclòs. El nou plantejament que s’ha endegat dóna més protagonisme a les plataformes i a les entitats, però alhora accepta i demana –com no pot ser d’una altra manera– el suport polític dels diferents grups que representen la ciutadania. Tothom a sumar!

Les consultes populars constitueixen un mecanisme d’expressió just i legítim que condueix una part de les reivindicacions de força ciutadans prenent com a punt de partença el tercer punt de l’Assemblea de Catalunya, que tants enyorem. Ha obligat a posicionar-se, a voltes incòmodament. Ha superat amb escreix la dinàmica dels partits i el marc on estan establerts, potser massa còmodament. Les consultes han canviat les regles del joc que semblaven endormiscades –el 13-S ja vàrem percebre que no– després de les manifestacions de la Plataforma pel Dret de Decidir i de Deumil.cat a Brussel·les.

L’independentisme necessitava una concreció, havia de sortir de la trinxera identitària –ara com ara en crisi– on l’havien endormiscat alguns partits, que en el decurs dels anys s’han anat envoltant d’una aurèola independentista i n’han volgut tenir l’exclusivitat, però que a l’hora de passar comptes han decebut i han entronitzat precisament els qui no desitgen aquests plebiscits, argumentant que “està prohibit” o que “és una aventura arriscada”. El poble és savi; no se’l pot fer beure a galet cada dia. El teixit associatiu ha superat el sistema polític i s’ha volgut expressar lliurament: hi ha quelcom més democràtic que la lliure expressió?

Qui pot defensar romandre dins un Estat que ens espolia? 500 euros cada segon, 60 milions d’euros diaris, que representarien 12 escoles o 8 geriàtrics cada dia. Alguns barons guerristes menystenint-nos amb l’alpiste que ens dóna l’Estat; fruint amb la humiliació de “passar el ribot” per l’Estatut aprovat pel Parlament, entre molts altres despropòsits. On és l’argumentari real que ens convenci per seguir maridats amb Espanya? On són els avantatges? Què proposen realment?

El camí de l’Estatut no s’ha de menystenir, però gent d’aquest país –i no pas poca– vol anar més enllà; se’ls ha demostrat que els plantejaments autonomistes i federalistes –aquest últim realment embrionari– han perdut eficàcia i eficiència i s’ha anat afeblint el poder econòmic i polític del nostre poble. El país es mor i no s’aprecien reaccions sòlides. Algunes administracions semblen somnolents i la seva dinàmica, immòbil i immutable. Cal un debat profund i agut entre els partits; cal replantejar-se aquest sistema que és molt lluny de l’excel·lència que mereix la ciutadania. Cal optimitzar recursos, escoltar la veu del carrer i donar respostes ràpides.

La unitat ens farà vèncer i hi ha camí per recórrer. Ni ara ni mai separats; sempre junts, malgrat que se’ns vulgui dividir per interessos. Hem de servir aquest poble, hem de treballar per la gent amb tot el nostre delit i les nostres forces. Mantenim-nos plegats davant l’adversari, sense exclusions de cap mena. Catalunya ens necessita a tots. Visca la veu del poble! Endavant les consultes! Europa ens espera!

Carles Mora Tuxans. Alcalde d'Arenys de Munt

Més política, menys partit. Salvador Cardús

2009-10-11T11:31:00.001+02:00

Amb una tenacitat digna de millor causa, els partits han aconseguit que la seva vida interna cada dia ocupi tot l’espai informatiu. Entretant, han anat abandonant el terreny de la discussió veritablement política. Ja no debaten programes ni ideologies, qüestions reduïdes a quatre tòpics tronats, sinó que exhibeixen corrupteles i punyalades. Exagerant, podríem dir que Zaragoza i Iceta, Madí i Homs, són més notícia que Montilla i Mas, suposant que aquests darrers –i es força suposar– simbolitzin línies ideològiques de fons. És un fet fàcil de contrastar: a les pàgines de política s’acaba parlant fonamentalment dels partits i els seus conflictes interns, mentre el debat polític s’ha de refugiar a les pàgines d’opinió, fet per aficionats. Els partits i els seus dirigents es limiten als tacticismes electorals, sempre amb l’ull posat en els moviments de l’adversari, tant exterior com, sobretot, interior. Allò que els ocupa, doncs, és el poder: com aconseguir-lo, com conservar-lo, com augmentar-lo. I la conseqüència és allò que amb farisaica cara de sorpresa els polítics en diuen “la desafecció política dels ciutadans”, i que, vist des de la banda dels ciutadans, no és altra cosa que “el menyspreu pel ciutadà polititzat”.

La meva opinió és que la causa principal d’aquesta gravíssima circumstància es troba en el fet que els partits són unes institucions de dimensions desorbitades. Primer, són maquinàries excessives pel reduït nombre de militants que tenen. I, per tant, els pressupostos i el nombre de personal que en depèn, són desmesurats. En segon lloc, els partits estan sobredimensionats en relació al seu mateix paper social. Ningú no discuteix la seva necessitat en democràcia, esclar. Però s’atorguen un paper i un lideratge que ni tenen, ni haurien de tenir. Caldria aprimar, en general, el paper de l’Estat i, de passada, el de l’administració pública damunt les nostres vides. Els governs haurien de deixar lliures zones més àmplies de les nostres vides, ara tutelades de manera abusiva. I els mateixos partits haurien de reduir les seves pretensions.

Finalment, i en tercer lloc, l’origen de tots els casos de corruptela, fins i tot quan la mantenen dins dels marges de la legalitat vigent, es deu al fet que els partits són estructures econòmicament insostenibles. Casos com el que viu el PP espanyol, i particularment el valencià, són el resultat d’aquesta dimensió que obliga a unes formes d’enginyeria financera molt complexes en què és molt fàcil que algun viu en tregui profit i, amb la seva incompetència, ho acabi posant tot al descobert. No tenim dades transparents ni dels ingressos i les despeses anuals –reals– dels partits, de la quantitat d’empleats –reals– que tenen, i sobretot, no tenim aquestes dades en relació a altres països, en funció del nombre de població. I em temo que, en això, batríem rècords mundials.

Quan els partits governen, tenen l’avantatge –per immoral que sigui– de poder desviar part de l’activitat partidista a la mateixa administració. Hi col·loquen gent que, de fet, treballa per al partit i no per als ciutadans. I, quan es governa o quan des de l’oposició es pot marcar l’acció de govern amb l’activitat legislativa, es pot aconseguir que part de les despeses del partit –electorals o d’altres tipus– siguin assumides per empreses públiques i privades. Al nostre país, els controls judicials, però també periodístics, més que laxos, s’ha de dir que pràcticament no existeixen i, quan es descobreix un abús, sol ser per carambola. Per als partits, mantenir-se al poder, o conservar-ne una petita quota, més que no pas un desafiament patriòtic és un veritable problema laboral.

Si la crisi econòmica ha portat moltes empreses a haver de revisar les seves taxes de productivitat i a entendre que si no són competitives hauran de tancar, la crisi de confiança política, expressada de manera nítida per l’alarmant indiferència electoral, hauria de portar a reflexions similars als partits polítics. Si els partits són estructures laboralment sobredimensionades, si són econòmicament insostenibles, si la productivitat és escassa a la vista dels resultats que obtenen, si són incapaços d’atraure l’interès dels perfils professionals d’excel·lència, potser també haurien de pensar en l’aplicació urgent d’un expedient de regulació d’ocupació a les seves pròpies estructures, diguin el que diguin els sindicats (que, posat a fer amics, diré que també haurien de seguir-los en l’exemple).

Aquests partits insostenibles per desmesurats, inevitablement, s’han convertit ells mateixos en notícia. Pitjor: s’han convertit en el principal problema polític del país. Posem el cas d’ERC. ¿Què hi ha hagut de veritablement ideològic i polític en les dissensions que l’han sotraguejat des del seu gran èxit electoral de 2003 fins ara? En el fons, res de veritablement rellevant. El problema d’ERC ha estat el d’un creixement desmesurat de la seva pròpia estructura i del personal en nòmina sense poder desenvolupar mecanismes d’organització democràtica de lideratge i jerarquia acceptats per tothom. Entretant, la seva política s’ha vist sotmesa als duríssims criteris de supervivència laboral: l’heroïcitat de deixar el govern comportaria la pèrdua de centenars de llocs de treball i potser una suspensió de pagaments. ERC, per molt d’esquerres que fos, de la nit al dia es va convertir en un nou-ric. I això li ha passat factura.

La meva opinió és crua: els partits tradicionals no són ni seran capaços d’aplicar-se la medicina que recomanen a la resta de la societat sobre l’excel·lència, la productivitat o la internacionalització. Viuen atrapats en els mecanismes medievals del vassallatge i la fidelitat al partit, en la insostenibilitat de les seves estructures i en el tancament autista dins la ratera nacional que els peixa. Els partits tradicionals no estan en condicions d’encarar el repte polític de fons que té el nostre país. I, per tant, només podem confiar en organitzacions amb noves estructures, lleugeres i àgils, sostenibles i transparents, capaces de retre comptes, en contacte directe amb el ciutadà amb consciència política, que permetin esberlar la ratera nacional i fer possible que tothom, també els que ara hi estan atrapats, avanci cap a la maduresa i la llibertat política a què aspirem.

Si tu no hi vas, ells segueixen

2009-10-03T01:46:00.003+02:00

Bé, ja està. Una petita consulta que tècnicament no arribava ni a municipal ha sotragat la política catalana com un sisme. L'epicentre d'Arenys ha demostrat que el país està solcat de falles i, amb el terreny remogut, cal esperar tremors secundàries. S'equivoca qui pensi que Arenys és intranscendent. Que el terratrèmol s'hagi sentit a Madrid i que l'estructura de l'Estat s'hagi escruixit fa pensar que darrere d'aquesta provatura ha de venir fatalment the big one, per dir-ho amb expressió pròpia dels que vivim literalment damunt fissures tectòniques d'abast continental. Almenys sembla que ho creguin tots els que aquests dies han perdut la calma.

COM SOL PASSAR AMB ELS SISMES de certa intensitat, algunes coses s'han enrunat i altres han quedat consentides. N'ha sortit malparada la credibilitat dels partits, fins al punt que és dubtós que puguin refer-la a temps per a les eleccions, ni que Madrid corri a falcar-les avançant les de l'Estat. El PSC especialment s'hi ha deixat la pell de xai. Després de les declaracions d'Iceta, de la ministra de guerra i del mateix José Montilla, del PSC ja sols es pot dir, caritativament, que és el partit més conservador de tot l'espectre polític. L'ambient fa ferum de front espanyolista, i Esquerra, que juga en temps de descompte, podria extreure'n la moral que cal repetir el tripartit per mantenir-ne el PP fora. A Esquerra fa temps que la política és una faula.

RES NO ES MESQUÍ NI CAP HORA és isarda. Però el vicepresident del govern, que en hores baixes és filòleg, ha oblidat els poetes. Ara es veu que toca la prosa, i amb realisme liquidador d'autoestima menysté una consulta que el deixa en orsai. Com es noten les companyies! Sentint-lo discórrer sobre la malignitat dels Estats, les pàtries futuribles i les identitats elàstiques hom diria que Carod és el portaveu del grup socialista. Tot i que algú de més amunt podria recordar-li que tanmateix són els Estats els que segreguen vicepresidències de govern i ambaixades.

PERÒ ÉS QUE ELS SOCIALISTES ja no parlen socialistès. Arenys n'ha revelat les intimitats com si els hagués passat pels raigs X. Tothom ha pogut veure un Iceta displicent, un Montilla més interessat en els drets de Falange que en els dels arenyencs, alcaldes socialistes que barren el dret de consulta als ciutadans i una Chacón que sols es diferencia de Mayor Oreja en la barba. Si Mayor comparava el PNB amb ETA, Chacón no es queda enrere i lliga dins el mateix sac els assassins en potència de Falange amb els jubilats que un diumenge de setembre esperaren dignament el torn per dipositar una papereta en una urna.

ARENYS HA POSAT EN RELLEU que, a mesura que s'esvaeix la por, l'independentisme esdevé central a la política catalana. Els socialistes poden esgotar el flat repetint que tot plegat és cosa de quatre radicals (els franquistes deien que el catalanisme era "cosa de cuatro locos"), però el dia 13 tothom, corresponsals estrangers compresos, va poder veure gent gran, joves professionals, immigrants, jubilats de petanca i senyores que van a la perruqueria el dissabte votant ordenadament en una consulta on ha anat de poc que la independència esdevingués l'opció unànime. La democràcia ben entesa comença i acaba a Arenys.

A CONVERGÈNCIA I UNIÓ LA SACSEJADA també l'agafa amb el pas canviat. Deu n'hi do com anem sobrats de ventrílocs! Mas montillejava afirmant que Catalunya té plantejades qüestions més importants. Ara, com a bon Hamlet, es cura en salut assegurant que votaria sí en un referèndum que, si per ell fos, no se celebraria mai. Potser que fes mirar si la casa gran no li ha quedat un xic carafeixada.

FA MESOS ELS DEIA, tot recordant Baudelaire, que el carisma era al carrer a disposició de qui volgués alçar-lo. Ara es perfilen candidats, però aquest és el tema d'un altre article. L'espai tot just m'arriba per aventurar que els noms en ascens ja no són plantes d'hivernacle dels partits, sinó personalitats a prova d'aparells. La independència verdeja.

Joan Ramón Resina. Catedràtic de la Universitat de Stanford (EUA)

Saura: "El discurs de Montilla, un "tostón" "

2009-09-30T14:44:00.003+02:00

El president d'ICV i conseller d'Interior, Relacions Institucionals i Participació, Joan Saura, va qualificar aquest dimarts de 'tostón' el discurs del president de la Generalitat, José Montilla, durant el debat de Política General que va començar al Parlament.

Segons una fotografia que publica aquest dimecres el diari Público, Saura va enviar un missatge SMS al president del grup d'ICV-EUiA al Parlament, Jaume Bosch, en el qual qualifica així la intervenció de Montilla. Al seu torn, Bosch va respondre-li que el discurs havia començat bé, però "després un rotllo". Aquest ha estat un dels temes més comentats entre els parlamentaris abans de l'inici de la intervenció del president de CiU, Artur Mas.

Segons la imatge que publica Público, Saura va enviar un SMS a Bosch afirmant "Quin tostón, oi?". Bosch va respondre a Saura: "Ha començat bé el primer minut i després un rotllo. I poc sensible amb la gent amb dificultats".

Dimarts, després del discurs, la portaveu parlamentària d'ICV-EUiA, Dolors Camats, va valorar positivament la intervenció del president. En concret, va remarcar que va ser "important i pedagògic" que Montilla "parlés que el millor instrument de política en contra de la crisi és l'autogovern i el millor instrument de l'autogovern és l'Estatut vigent". També va destacar que era important que el discurs del president se centrés en la crisi al ser "la preocupació de les famílies, de la gent i de les institucions".

Font: AVUI.cat

La Federació Catalana de Gent Gran és expulsada de la confederació espanyola

2009-09-30T11:46:00.005+02:00

Les associacions de gent gran són les darreres víctimes de l'anticatalanisme. L'origen del conflicte es remunta al desembre de 2008 quan el president de la Confederación Española de Organizaciones de Mayores (CEOMA), José Luis Méler, va criticar en un programa de ràdio la despesa del Govern de la Generalitat en política lingüística assegurant que amb aquest pressupost es podria resoldre el finançament de la Llei de la Dependència. La Federació d'Associacions de Gent Gran de Catalunya (FATEC) van sentir-se ofesos i van demanar que es disculpés. Lluny de rectificar, Méler va deslegitimar la representativitat de la Federació de Catalunya i tot plegat ha acabat amb l'expulsió dels catalans de la Confederació espanyola.

Les declaracions del president a Onda Madrid

En tant que president de la CEOMA, José Luis Méler, compta amb l'espai setmanal 'El Observatorio del Mayor' a Ràdio Onda Madrid on va assegurar que 'El Govern català es va gastar l'any passat (2007) 157 milions d'euros', una xifra que titlla d''enorme' i li permet afirmar que 'amb una quarta part de la despesa de Catalunya en política lingüística es podria finançar la prestació econòmica prevista a la Llei de la Dependència per a tots els Grans Depenents catalans pels quals el Govern català anuncia que no té finançament'. I continuava: 'Els recursos són limitats i és obligació dels governants prioritzar-ne l'ús, i dels ciutadans, exigir'. Per acabar preguntant 'Què volem, més política lingüística o més atenció als necessitats d'una llei com la de la Dependència, que va prometre l'oro i el moro?' Aquestes mateixes declaracions es poden trobar al blog de José Luis Méler.

La Federació Catalana demana una rectificació

La Federació d'Associacions de Gent Gran de Catalunya, que estava integrada dins la CEOMA, va sentir-se ofesa per aquestes declaracions del president i va presentar una queixa formal demanant una rectificació. Davant el silenci de Méler, van procedir a remetre a tots els associats una carta en què expliquen que al seu entendre les declaracions del president van ser 'un menyspreu' per la llengua catalana i que no va respectar 'l'autonomia de les organitzacions integrades a la CEOMA, el pluralisme i la independència respecte l'Administració i els partits polítics' que consten als estatuts i per això acordaven suspendre temporalment la seva participació a la Federació espanyola esperant una rectificació.

La Federació espanyola fa callar les crítiques amb l'expulsió dels catalans

Lluny d'atendre la petició de la Federació d'Associacions de Gent Gran de Catalunya, el president va remetre una carta a la Federació Catalana en què considera que les seves declaracions han causat una 'injusta indignació' i s'hi reafirma assegurant que ja les va fer en un article a La Razón i que l'objecte de les seves paraules és 'la defensa dels interessos de les persones grans, que és l'objectiu principal de la nostra Confederació'. Finalment es convoca una assemblea per al 15 de juliol de 2009 en què per una àmplia majoria de 27 vots a favor, 6 en contra i 6 abstencions s'aprova l'expulsió de la Federació d'Associacions de Gent Gran de Catalunya de la Confederació espanyola per ocasionar 'evident perjudici a les activitats de la CEOMA'.

A què es destinen els 157 MEUR que critica el president?

Convé destacar, però, que la xifra de 157 milions d'euros citada per Méler no es correspon al pressupost de la secretaria de Política Lingüística de la Generalitat, que és de 30 MEUR, sinó que és resultat de la suma de totes les partides del conjunt de departaments de la Generalitat a efectes relacionats amb la llengua catalana que sí arriben a sumar els 157 MEUR de què parla el president de la CEOMA. En aquest còmput s'hi inclouen 47 MEUR corresponents al departament de Cultura on hi trobem despeses com les subvencions a mitjans de comunicació, el cost de l'Agència Catalana de Notícies, l'adquisició de llibres per a les biblioteques. En aquests 157 milions d'euros que, segons Méler, el Govern podria invertir en la llei de Dependència també hi ha 53 MEUR del departament d'Educació amb què es paga el personal de les aules d'acollida i on també es comptabilitza tots els professors de llengua catalana als Instituts d'Educació Secundària i el professorat de català per a adults.

Font: Directe.cat

L'hora de Reagrupament. Víctor Alexandre

2009-09-28T11:40:00.005+02:00

El proper 3 d'octubre serà un dia d'especial transcendència política a Catalunya. Ara mateix, immersos en el dia a dia, és possible que molts catalans no se n'adonin o que no vulguin adonar-se'n, però la celebració de l'assemblea fundacional de Reagrupament al Palau de Congressos de Barcelona suposarà un abans i un després en la política catalana. I no sols perquè la ponència que s'haurà d'aprovar gira al voltant de dos temes clau com "la proclamació unilateral d'independència" i "la regeneració democràtica de la política catalana", sinó perquè marcarà el camí per convertir Reagrupament en una força política transversal que serà determinant en les properes eleccions.

Davant la transformació d'Esquerra en una franquícia del PSOE català, l'independentisme conseqüent, orfe de partit, no té en aquests moments cap formació que el representi al Parlament. Cap ni una. És cert que Esquerra dóna suport als diferents referèndums que estan plantejant molts municipis -no caldria sinó!-, però ja tothom sap que s'hi agafa a la desesperada com a única possibilitat de maquillar la debacle electoral que li ve al damunt. Té gràcia que aquells que van rebutjar al Parlament la Iniciativa legislativa Popular perquè, en paraules del diputat Xavier Vendrell, "els va donar la puta gana", siguin els mateixos que ara pretenen rendibilitzar electoralment les consultes populars arreu de Catalunya. Sobretot tenint en compte que les consultes populars són l'alternativa que la societat civil s'ha vist obligada a desenvolupar davant el gir espanyolista i conservador d'una Esquerra que, convertida en una trànsfuga virtual, ha traït la confiança dels seus votants. És altament significatiu, en aquest sentit, que les JERC es mostrin tan bel·ligerants amb Lluís Recoder, alcalde de Sant Cugat, desplegant-li una pancarta que diu "Recoder, referèndum!", i que, en canvi, no facin el mateix amb José Montilla, que és, ves per on, el principal i més ferotge enemic de tots els referèndums de Catalunya.

En tot cas, el proper 3 d'octubre, al Palau de Congressos de Barcelona, s'obrirà una finestra d'aire pur i l'independentisme desacomplexat parlarà de la viabilitat econòmica de l'Estat català perquè, com diu la ponència de Reagrupament que es posarà a debat, "tant el gradualisme, com el federalisme o altres opcions menys rupturistes com la reforma constitucional, són estratagemes per acabar tipificats com a comunitat autònoma administrativa. I, en qualsevol cas, aquestes opcions necessiten per força una voluntat explícita per part de l'Estat espanyol, cosa que s'ha demostrat inexistent. Per tant, treballar per qualsevol opció que no sigui la independència suposa perpetuar una situació insostenible per a Catalunya".

L'assemblea serà oberta als mitjans de comunicació i es retransmetrà per Internet, incloent-hi les discussions i les discrepàncies que puguin sorgir. És el preludi d'un procés d'emancipació nacional que ja no té aturador, que ha clarificat el mapa polític mostrant la unitat de socialistes, ecosocialistes i populars en contra dels drets nacionals de Catalunya i que culminarà amb una declaració unilateral d'independència ratificada per un referèndum sota els auspicis de les Nacions Unides. El temps ho dirà.

El somni de Macià

2009-09-22T15:09:00.003+02:00

SETÈ ANIVERSARI DE SÀPIENS - DOSSIER ESPECIAL

EL SOMNI DE MACIÀ

En el proper número d'octubre us oferim un monogràfic dedicat a analitzar el recorregut vital, polític i ideològic de Francesc Macià.
Al llarg de set reportatges distribuïts en trenta-cinc pàgines repassem els principals moments de la biografia del protagonista. D'entre ells, destaquen els dos reportatges dedicats a la trama que es va gestar al voltant del complot de Prats de Molló i que s'han elaborat a partir de la investigació de l'historiador Giovanni Cattini, professor d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona.

Cattini ha trobat als arxius policials de Roma informacions inèdites que vinculen alguns italians involucrats amb el cop ideat per Macià amb els serveis secrets de Mussolini, cosa que explica l'evolució dels fets i el posterior fracàs de l'anomenat "Complot dels Catalans", el 1923.

El dimecres 23 de setembre, al quiosc!

Les 10 idees amb força del CES

2009-09-22T12:52:00.004+02:00

1 - Per què no?

És hora que els unionistes diguin en què i per què és millor per Catalunya dependre d'Espanya. No s'ha inventat res millor per a un poble que tenir un Estat propi independent, cap poble torna enrera i dissol el seu Estat per integrar-se com a minoria a un altre Estat: no ho fan els espanyols, els anglesos, els eslovens...Per què el que és bo per ells no ho ha de ser per nosaltres?

2 - Normalitat nacional

Tota comunitat nacional aprofita millor les seves oportunitats disposant d'un Estat propi. Aquesta necessitat s'intensifica en una era de globalització on les estructures d’Estat permeten adaptar la nació millor a les necessitats per tal d’aprofitar les diferents oportunitats i fer front als reptes que la globalització ens depara. Una comunitat nacional no pot perviure sense un Estat propi, i sota un Estat que li vagi a la contra.

3 - Plena capacitat de decisió

La plena capacitat de decisió passa per exercir el dret a decidir dels catalans, que es fonamenta en les conviccions i en les creences més genuïnament democràtiques. El dret a decidir d’un poble és l’exercici de la democràcia en estat pur. La sobirania s'exerceix o l'exerceixen altres per a tu, i per tant, és excloent i no compartida. Catalunya és una nació que té el dret democràtic a decidir allò que més ens convé com a poble amb la meitat més un de suports favorables, a triar independència o dependència.

4 - Progrés social

L’única forma de garantir el progrés social d’una comunitat nacional és decidint sobre els propis recursos i les pròpies polítiques. Als catalans, la situació de dependència d’un Estat que ens és contrari, la manca d’un Estat propi, ens està conduint a la decadència econòmica, social i moral, i a la impossibilitat de desenvolupar polítiques competitives i de benestar imprescindibles per cohesionar la societat. Les condicions són pèssimes per assumir les oportunitats de la globalització i la competència en els mercats europeu i mundial, el progrés científic i tecnològic, la societat del coneixement o la nova immigració.

5 - Infraestructures capdavanteres i serveis de qualitat

La via autonomista es troba esgotada, perquè el problema essencial dels dèficits que pateix la nació rau en la política de discriminació econòmica, cultural i social contra Catalunya que sistemàticament exerceix l’Estat espanyol, tot escanyant la societat catalana i detraient-li any rere any més d’un 10% del P.I.B., més de 19.000 milions d’euros que cada any van a Espanya i no tornen. Aquest fet ha provocat una situació insostenible en el terreny de les infraestructures estratègiques i logístiques de la nació que han conduït a la seva saturació. La situació de dependència ens empeny cap a l'empobriment.

6 - Per dignitat

Cap nació independent vol perdre el seu Estat, no decidir per si mateixa, no ser visible i reconeguda internacionalment, no defensar els seus interessos i la seva llengua i cultura, no tractar amb les altres nacions d'igual a igual. Ningú vol ajupir-se i obeir. És la dignitat!

7 - O tens Estat o no tens res.

Tots els projectes catalans s'estronquen per manca d'Estat propi: ni seleccions esportives, ni ministres defensant els nostres interessos a la UE, ni llengua reconeguda i oficial, ni infrastructures al nostre servei i connnectades amb Europa (ports, aeroports, ferrocarrils, TGV, electricitat, aigua, etc.), ni polítiques de benestar, ni suport a les empreses. Si som independents i volem, podem; si som dependents, ni volent podem.

8 - Pervivència de la cultura i la llengua pròpies

La cultura i la llengua catalanes són dos elements fonamentals de la identitat de Catalunya i que, per tant, donen raó de ser al nostre discurs sobre qui som i què volem ser en el futur. En aquest sentit, tota acció de cultura a Catalunya ha de tenir el reconeixement de pertinença al marc cultural català. Tanmateix, és innegable que amb un Estat que ens va a la contra, que ha intentat i ententa destruir i menystenir la cultura i la llengua catalanes, difícilment aquestes podran perviure en el mig i llarg terminis. La coexistència de diferents realitats nacionals i culturals en un mateix espai públic, com ara un mateix Estat, únicament és viable si cada comunitat nacional és capaç de governar-se en peu d’igualtat amb les altres comunitats nacionals del mateix Estat. La impossibilitat de construir per a Espanya un Estat confederal ens aboca inexorablement a la partició de les diferents comunitats nacionals.

9 - Representació a la Unió Europea

La presència de les institucions de Catalunya a la Unió Europea es redueix al Comitè de les Regions, que és un òrgan consultiu que emet dictàmens, on hi és representat el Govern de Catalunya conjuntament amb centenars d'Ajuntaments i òrgans executius de regions administratives, així com estructures informals a l'entorn de la Conferència de Parlaments Nacionals de la UE (COSAC). És irrefutable que la Unió Europea és una unió d'Estats, la naturalesa de la qual no mutarà per tal d'incorporar-hi amb veu i vot estructures que no siguin aquelles que la varen fundar el 1957: els Estats. Per tant, si Catalunya, amb un Estat com l'espanyol que li va a la contra, vol defensar i representar els seus interessos en el si de la Unió, l'única via per fer-ho és mitjançant un Estat propi.

10 - Participació en els organismes internacionals

La participació de Catalunya en organismes internacionals del sistema de l'Organització de les Nacions Unides únicament pot produir-se a través d'una estructura d'Estat. Amb un Estat que li va a la contra com és ara Espanya, Catalunya no té veu ni vot en cap d'aquests organismes. Fins i tot, l'eventual possibilitat que Catalunya participi en una organització internacional de caràcter cultural com la UNESCO s'ha vist plentejada en nombroses ocasions, però mai amb resultats concrets. D'altra banda, els intents fallits de l'esport català en les seves diferents modalitats de participar en competicions oficials internacionals ha estat sistemàticament boicotejat per les associacions espanyoles de l'esport en les seves diferents modalitats. L'única manera per a Catalunya de ser-hi present és mitjançant un Estat que no li vagi a la contra.

Fèlix Millet, l'home de la FAES. Víctor Alexandre

2009-09-22T00:26:00.002+02:00

Hi ha molta gent astorada a Catalunya després de saber-se que Fèlix Millet, expresident de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana, probablement no ingressarà a la presó malgrat haver confessat el robatori de 3,3 milions d’euros –que podria arribar als 10 milions- per invertir-los en les seves propietats familiars. Els seus advocats fonamenten aquesta pretensió en la confessió voluntària de Millet com a atenuant i en el fet que, segons ells, només hauria “ficat la pota”. Potser volen dir que si hagués robat amb més intel•ligència no l’haurien enxampat. La defensa, ja ho sabem, fa la seva feina i cerca totes les escletxes del codi penal per afavorir el seu client, inclòs l’intent de repartir-ne la culpabilitat entre els responsables de les auditories. Talment com si –fent bona la vella dita segons la qual “l’ocasió fa el lladre”- el control deficient d’unes subvencions en justifiqués el robatori. Doncs no, perquè el desfalc de Millet, tractant-se de diners públics i d’una institució tan emblemàtica i estimada com el Palau de la Música, resulta tan escandalós que s’entén que la seva llibertat sigui vista com un greuge comparatiu amb relació als delinqüents de baixa estofa. De fet, el cas Millet –si finalment acaba com volen ell i els seus advocats- no fa res més que abonar la fonamentada creença que els rics no van a la presó o que hi van per poc temps i que, quan ho fan, la seva estada sempre és molt més plaent que la dels delinqüents sense recursos.

En la persona de Fèlix Millet, tanmateix, s’hi apleguen circumstàncies que singularitzen el cas i que, sense apartar-lo de l’àmbit social, el situen també en el polític i en el nacional, atès que, a banda que els anys 1983 i 1984 ja va ser condemnat a presó per estafa i falsedat, el 1999 va rebre la Creu de Sant Jordi i actualment és membre significat de la FAES, una fundació nacionalista espanyola d’extrema dreta, presidida per José María Aznar, que en el seu ideari no sols inclou la negació de la nació catalana sinó el desenvolupament d’estratègies que permetin anorrear-la. Ja hi va haver molta polèmica l’any 2003, quan Millet va abraçar públicament la fe d’Aznar i aquest –Espanya sempre és generosa amb els col•laboracionistes catalans- va posar tres milions d’euros sobre la taula del Palau per tal que el Ministeri espanyol de Cultura pogués remenar les cireres en una entitat històricament hostil als valors espanyolistes. Cal tenir en compte que és així com Catalunya es posa ella mateixa la corda al coll. Ofegada econòmicament, les seves institucions més emblemàtiques, com ara el Palau o el Liceu, queden a mercè del govern espanyol i aquest, subtilment, a canvi d’un suport econòmic, passa a tenir veu i vot en els seus òrgans de decisió. El MNAC i la Fundació Miró es troben exactament en la mateixa situació.

Sigui com vulgui, és molt trist, patètic n’hauríem de dir, que el fill d’una personalitat catalanista estimada com Fèlix Millet i Maristany, fundador de l’Orfeó Català i d’Òmnium Cultural, s’hagi aprofitat del prestigi del seu pare i de la confiança que transmetia el seu cognom per enriquir-se personalment. Per això resulten tan galdoses les paraules dels seus advocats quan ens diuen que Fèlix Millet “està anímicament tocat”. És clar, sempre “toca” que t’enxampin amb les mans al plat, oi? Fins i tot han demanat que es vegi en la confessió de Millet una voluntat d’esmena que li permeti eludir la presó. Això, però, més que defensa és cinisme, perquè per tal que la confessió tingués autèntic valor s’hauria d’haver produït espontàniament, no pas quan ja no té escapatòria i la seva culpabilitat és manifesta. A Fèlix Millet, com a home sense principis, l’han perdut la deslleialtat i l’ambició. La deslleialtat a Catalunya i l’ambició de riqueses. Ho deia fa dos mil anys, en les seves sàtires, un poeta romà: l’afany de diner creix a mesura que creix la riquesa.

La ideologia de Reagrupament. Quim Torra

2009-09-20T16:58:00.003+02:00

Constato com sovint se’ns demanen explicacions sobre la “ideologia” de Reagrupament. Sembla com si la independència i la regeneració política no fossin suficients. Em sorprèn, perquè al meu entendre, l’atractiu de Reagrupament és precisament aquest, la inversió de la discussió política a casa nostra.

Ja no és més “catalanisme de dretes” o “catalanisme d’esquerres” (si algú a Catalunya sap què significa exactament aquestes coses), ni “liberalisme” o “socialdemocràcia”, és “unionisme” o “independentisme”, Espanya o Catalunya, província o Estat. Quan la pàtria viu un moment d’urgència nacional, quan es corre el risc que la nació es desfaci com un sucret en un vas de llet, quan estan sonant totes les alarmes alhora per la nostra supervivència com a poble, la discussió ideològica és senzillament un luxe o, pitjor encara, un entreteniment per a diletants.

A qui em demana ideologia jo responc com va fer el meu vell i car amic Eugeni Xammar des de Berlín quan va explicar el sentit del seu vot en les eleccions del 12 d’abril de 1931: “Des del meu primer article i fins a la meva mort, no vaig fer altra cosa que contribuir, fos amb una ploma o una màquina d’escriure, a la restauració del sentiment de dignitat nacional a Catalunya. Perquè sóc catalanista de tota la vida, i —de tota la vida— republicà. Primer catalanista i després, per catalanista, republicà. Ni regionalista, ni nacionalista, ni centrista, ni col·lectivista, ni socialista, ni radical, ni comunista, ni sometenista de barret fort, ni sindicalista, ni esquerrista, ni dretista, ni anarquista de Terrassa, ni —menys que res— monàrquic, això és: súbdit del rei d’Espanya”. Ideologia de Reagrupament? República, democràcia, justícia social, llibertat. I via fora.

Vol dir això que sóc un descerebrat ideològic (i agafin-ho només com una pregunta retòrica, no cal que contestin)? Que no tinc les meves opinions sobre el Quart Cinturó o la política educativa?. Naturalment que sí, cada un de nosaltres la té, i cada un la defensarà amb les ungles i les dents. Però no tinc cap problema en assumir la dels meus companys i la de la majoria, no em preocupa el més mínim i els donaré tot el meu suport. Jo no sóc a Reagrupament per a discutir aquestes coses, hi sóc per a sumar per a la independència. Ja les discutiré el dia després que la nostra bandera pengi ben alta, ben dreta, ben sola de la Capitania Militar. Aleshores, els ho asseguro, penso ser implacable.

Una nació tan corrupte. Salvador Sostres

2009-09-20T16:40:00.003+02:00

He sentit dir que la confessió del senyor Millet produeix tota classe d'esgarrifances però costa de creure que uns fets com aquests puguin produir cap trasbals en una societat subvencionada i tan corrupta com la catalana. Una societat en què tothom sap i accepta que els partits polítics han de recórrer a la il·legalitat per finançar-se; una societat en què cap diari podria sobreviure sense subvenció; en què la principal televisió és pública i política, i la Cambra de Comerç, obligatòria. Una nació en què l'alta societat és amoral -quan no tens Estat ni Cort tot es banalitza sense el ressort de cap dignitat- i tothom coneix els secrets (els delictes, vaja) de l'altre, i així callen. A Catalunya fins i tot som hipòcrites amb les putes. El problema del senyor Millet no ha estat robar.

A Catalunya mai no ha estat un problema, robar: en qualsevol país normal, el cos directiu de TV3 estaria processat, com a mínim, per malversació de cabals públics; la propaganda institucional de l'Ajuntament de Barcelona estaria en mans del jutge i Apel·les Carod mai no hauria arribat a ser ambaixador de res ni enlloc. El problema del senyor Millet és que s'ha passat 3 pobles. Sempre n'hi ha un, de tant en tant, que es passa 3 pobles. Javier de la Rosa es va passar 3 pobles. Tenim un drama moral que és conseqüència del nostre drama polític i dels molts cínics -ben catalans, per cert- que volen fer negoci amb aquesta debilitat.

Sense anar més lluny, els intel·lectuals que Convergència té al voltant de la Casa Gran no són més que sòrdids funcionaris de la RDA que escriuen qualsevol tonteria perquè res no canviï i poder continuar xuclant com han anat fent, aquí o allà, tota la vida. Saben que en un context de llibertat, l'aire net se'ls enduria, i per això fomenten la mediocritat i la província que els garanteix el càrrec. Si Trias Fargas aixequés el cap i els veiés, se suïcidaria a l'instant. Quin fàstic! Això és corrupció, i no arreglar-se el vàter! Catalunya és un país d'una intensa corrupció econòmica, política i moral i no tenim prou presons per a tants lladres.

Catalunya, la zona de l'estat més endeutada

2009-09-19T00:28:00.001+02:00

El deute de la Generalitat s'ha situat en 23.746 milions d'euros, xifra que equival a l'11,8% del seu producte interior brut (PIB), segons dades del Banc d'Espanya recollides per Europa Press.

Així, Catalunya és la zona de l'Estat amb més volum de deute, superant el 28,9% del total del deute acumulat en el conjunt de comunitats autònomes.

Prenent la ràtio deute/PIB, Catalunya és la segona comunitat més endeutada, només superada pel País Valencià, que se situa al capdavant del deute autonòmic, amb un volum que supera el 13,4% del seu PIB.

Les dades del Banc d'Espanya revelen que el deute de les autonomies ha augmentat un 29% en el segon trimestre de l'any, fins a situar-se en 81.981 milions d'euros (el 7,7% del PIB), la xifra més alta de tota la sèrie històrica.

Així, l'endeutament autonòmic s'ha accentuat com a conseqüència de la crisi econòmica, que està provocant un increment de les despeses i una caiguda molt important de la recaptació. En comparació de l'últim trimestre del 2008, el deute dels governs autonòmics ha crescut un 19,9%.

Font: El Singular Digital

L'ajuntament de Barcelona fitxa Telma Ortiz, que cobrarà 2.809 €/mes

2009-09-19T00:21:00.004+02:00

L'Ajuntament de Barcelona exposa en un comunicat que la categoria professional de Telma Ortiz és la de Tècnica Assessora i la seva funció és de sotsdirectora de Projectes del departament de Relacions Internacionals. Entre les tasques encomanades a Telma Ortiz hi figuren reforçar els vincles de Barcelona amb Àsia-Pacífic i les activitats relacionades amb motiu de la presidència espanyola de la Unió Europea, el semestre que ve.

L'Ajuntament informa que "la seva única retribució és el seu sou brut anual que és de 54.958,68 euros bruts l'any, xifra que correspon a 2.809 euros nets mensuals" i justifica el comunicat "davant les informacions aparegudes aquests dies a diferents mitjans de comunicació".

La incorporació de Telma Ortiz respon al "nou impuls" que s'ha donat al departament de Relacions Institucionals després del nomenament del seu director, Josep Roca.

L'Ajuntament es justifica i diu que la provisió del lloc de treball de Telma Oritz es va efectuar segons la legislació aplicable i que els seus coneixements, aptituds i experiència professional la fan del tot adient a les tasques encomanades.

Entre d'altres aspectes, segons el consistoti, cal destacar el domini de 6 idiomes (català, castellà, anglès, francès, italià i portuguès) o la seva àmplia experiència en el camp de les relacions internacionals en diferents llocs del món com ara Àsia, Àfrica o Amèrica Llatina.

Font: AVUI.cat

José Montilla, el gran catalanista. Víctor Alexandre

2009-09-15T01:22:00.002+02:00

Van ser molt encertades les paraules que Vicent Partal va pronunciar el passat dia 12 de setembre en l’acte de suport a la consulta independentista d’Arenys de Munt. Em refereixo, concretament, a la frase final: “No puc entendre que el president de la Generalitat de Catalunya gasti tant d’esforç defensant la Falange i el seu dret a manifestar-se i que encara ara no hagi dit ni una sola paraula a favor del dret dels ciutadans d’Arenys de Munt”. Era una reflexió retòrica, naturalment, perquè Partal sap molt bé que José Montilla no sols està en contra de votar sí a la independència de Catalunya, sinó també del dret a votar. José Montilla és l’espanyolista que un dia, gràcies a la direcció d’Esquerra, una direcció àvida de poder i de privilegis, el va asseure a la cadira presidencial disfressant-lo de catalanista. I aquest gran catalanista que el dia 6 d’agost de 2005 va dir que “els drets històrics de Catalunya no existeixen” i que 48 hores després que el nostre Parlament aprovés el nou Estatut va proposar 62 esmenes per rebaixar-lo i convertir-lo en una pelleringa –amb el vist-i-plau d’Esquerra-, és l’home que defensa el dret a expressar-se d’una formació política com la Falange, amb milers de crims contra la humanitat al darrera, mentre nega el mateix dret als ciutadans d’Arenys de Munt. I encara és més greu aquest comportament tenint en compte que mentre els primers s’expressaven per mitjà de l’insult, l’amenaça i la provocació –trucades telefòniques intimidatòries, i frases com ara “cabrones” i “hijos de puta”- els segons ho han fet per mitjà de les urnes.

José Montilla és aquest gran catalanista que, a banda de formar part de l’Executiva d’un partit que va ordenar a l’Advocacia de l’Estat que anul•lés l’acord del ple de l’Ajuntament d’Arenys de Munt per a la celebració de la consulta, ha menyspreat públicament els arenyencs tot dient que allò que han fet “només serveix per donar arguments a la caverna espanyola”. Un menyspreu, aquest, que, com va denunciar Vilaweb, ha estat justificat per Esquerra –i per ICV- a través del seu portaveu, Ignasi Llorente. Cosa, dissortadament, gens estranya, atès que estem parlant de la mateixa i fal•laç direcció republicana que no fa gaire va impedir que prosperés al Parlament la Iniciativa Legislativa Popular a favor d’impulsar un referèndum d’autodeterminació perquè, en paraules del diputat Xavier Vendrell, “no els va donar la puta gana”.

Aquest és el patètic govern que tenim, un govern que menysprea l’exercici sobre el qual descansa la base del sistema democràtic, el dret a opinar per mitjà de les urnes, fins al punt de criminalitzar-lo afirmant que només serveix per donar arguments al feixisme. És clar, és comprensible: la reinvidicació dels drets dels negres només serveix per donar arguments als racistes, la reivindicació dels drets dels homosexuals només serveix per donar arguments als homòfobs, la reivindicació dels drets dels tibetans només serveix per donar arguments als xinesos, la reivindicació dels drets dels catalans només serveix per..., per posar en evidència el nacionalisme espanyol de José Montilla i la profunda degradació d’Esquerra.

Arenys de Munt, un pas de gegant cap a la Independència

2009-09-15T00:51:00.004+02:00

Certament ha estat un procés amb molts daltabaixos, amb pors, amb obstacles; molts no creien que al final es pogués celebrar el plebiscit, però al final s’ha pogut assolir: centenars de ciutadans d’Arenys de Munt han anat a les urnes malgrat el abogado del Reino, malgrat els falangistes (els de camisa blava o el de la rosa al puny), malgrat mil entrebancs, el dia 13 de setembre del 2009 i el poble d’Arenys de Munt passaran a la història per què s’ha disparat el tret que donarà sortida a la cursa envers la nostra llibertat nacional.

Ha estat una victòria del teixit social i no pas dels partits, hem de reconèixer que molts militants han treballat per fer realitat aquest dia, però ha estat la gent, els nacionalistes sense afiliació política els que han portat el pes; ja sabem que ara tothom serà el responsable, tothom es voldrà posar les medalles, que CiU afirmarà que ells han donat recolzament des del primer dia al referèndum d’Arenys de Munt, però callaran que no han fet el mateix a Vic on no han votat la proposta de fer el referèndum per la Independència a la seva pròpia ciutat. També ERC, amb Puigcercós al capdavant, estaran joiosos per la “seva” victòria que difícilment lliga amb el pacte amb els falangistes de la rosa al puny mal anomenats socialistes, el seu mesellisme davant l’acceptació d’un finançament i la manca d’una voluntat real de crear un front Nacionalista al Parlament.

L’arribada dels 72 falangistes, ni un més ni un menys, ha estat anecdòtica; qui ha autoritzat la seva concentració tenia com a objectiu que es produïssin aldarulls per poder pontificar sobre el perill dels enfrontaments entre radicals d’un i altre signe. Malauradament per ells, pels instigadors, els Mossos d’Esquadra varen realitzar un bon operatiu i quedaren aïllats del gruix nacionalista, certament haurien acabat malament, eren massa pocs com per poder trasbalsar el plebiscit. Però no ens enganyem, feien el paper de gossos de presa malgrat que algun dels més vells falangistes ja no els hi quedessin gaires dents, però els veritables espanyolistes no hi eren, estaven als despatxos de la Generalitat, a les seus del PSC o el PP, estaven patint tot veient la festa que s’estava convertint un acte que ells voldrien violent per poder-lo desacreditar.

Amb una participació superior al 41 per cent, comptant que podien votar tots els ciutadans empadronats, fins i tot els immigrants, i tenint en compte que era un plebiscit no vinculant, que sols havia un col·legi electoral, que havia el perill d’agressions per part dels espanyolistes de torn... malgrat tot, la participació va ser superior als darrers comicis electorals. Es veia un poble il·lusionat, amb ganes de veure el dia de la Independència del nostre país.

S’ha parlat que havien més periodistes que falangistes, i era cert, periodistes d’arreu de l’estat i de molts mitjans de comunicació europeus i nord-americans hi foren presents, realment ells, com tots nosaltres, sentíem que estàvem al kilòmetre zero d’una cursa. Tot llegint la premsa internacional hem pogut constatar que el referèndum d’Arenys de Munt ha servit per internacionalitzar en gran manera el fet català, cada cop es parla més de Catalunya com el nou estat d’Europa, cada cop els somnis van deixant de ser-ho per esdevenir una realitat.

En traurem alguna lliçó d’aquest 13 de setembre? Els partits de l’òrbita nacionalista o sobiranista es donaran compte que la gent ja està per sobre de l’esquema dels partits? que prefereixen treballar en plataformes, associacions, etc, per una única raó: la desconfiança en els seus representants polítics. CiU i ERC com a partits parlamentaris han vist com, eleccions darrera eleccions, van perdent vots per què els seus votants es queden a casa, realment manca un projecte engrescador, cada cop més nacionalistes i independentistes han marxat a casa, han sentit masses cants de sirena que han esdevingut udols de menyspreu, discursos inflamats que al cap de poc s’han anat marcint en calaixos de dependències oficials on els seus autors romancegen engreixant-se de tant àpat de representació i cotxe oficial.

Cal una regeneració del món polític català, els vells esquemes i les velles formacions ja no engresquen, ja no son creïbles, cal un reagrupament que faci foc nou, que trenqui la baralla i que digui no al pactisme i sí a la Independència. Però ha de ser valent, honrat, amb gent que vulgui servir i no servir-se del país, amb gent que no estiguin a la política per viure del pessebre o per prestigi personal. Cal que el patriotisme es reagrupi, que vagi al davant o al costat de les iniciatives sobiranistes i independentistes, que sigui fidel als seus principis i que tingui com a únic objectiu la Independència de la nostra Pàtria.

Xavier Andreu

Actes per la Diada Nacional de Catalunya. Reagrupament

2009-09-06T02:15:00.001+02:00

Més informació a: Reagrupament.cat

Discursos: Joan Carretero, Francesc Xavier Hernàndez Cardona i Toni Strubell

Fotos i crònica dels actes

Actes per la Diada Nacional de Catalunya. Unitat Nacional Catalana

2009-09-06T02:07:00.004+02:00

Més informació a: Unitat Nacional Catalana

Pàtria número 10

2009-09-06T01:57:00.003+02:00

Descarrega-te'l

Se me'n refot la sentència

2009-09-02T23:58:00.003+02:00

Després d’aquestes setmanes de vacances, torno a aquestes planes per escriure un parell d’articles a la setmana, i comprovo que tothom parla de la sentència del constitucional que ha de sortir ja. Tothom opina vers si ens hem de manifestar abans o després que es faci pública, de com ha de ser la reacció dels polítics, de què ha de dir el Govern o, fins i tot, en un gest de supèrbia total, gosen dir com ha de ser la nostra reacció, la del poble, la de qui paguem les bestieses d’en ZP i els seus nyerros. I au, a esperar la sentència.

Doncs bé, a mi se me’n refot la sentència. Per què? Doncs perquè no accepto sentències que menystenen un referèndum vinculant i dos parlaments sobirans elegits democràticament. No accepto sentències que provinguin d’uns jutges triats a dit pels dos partits polítics espanyols més importants, PP i PSOE. No accepto sentències que provenen de les intencions del PP de dur la política als jutjats, on volen obtenir el que les urnes no els hi donen. No accepto sentències que ja sé d’antuvi que en res han de milorar la meva condició de català ni han de fer que Catalunya tingui el que li pertoca. No accepto sentències que em diguin com haig de ser, què he de sentir dins el meu cor, a quina pàtria haig d’estimar i en quina llengua haig de parlar.

No, no ho admeto. I penso que ningú que estimi ni que sigui una mica Catalunya hauria de fer-ho. Per tant, que es fiquin la sentència on vulguin i, per mi, la poden fer pública demà, per Nadal o l’any vinent, perquè se me’n refot el que digui. N’estic tip de que a Madrid hi hagin tants savis que ens manin i que, vés per on, aquí n’hi hagin tants xais que els facin cas. Xais que, diguem-ho tot, viuen amorrats a la mamella i no vegin com xuclen.

ZP ja li ha dit al Govern que ha d’acceptar la sentència, sigui quina sigui. Un ukase, vaja. Un més, vull dir. Esquerra ja negocia els pressupostos generals de l’estat amb ZP. Endavant les atxes! I d’això en diem Govern de Catalunya? D’això en diem Generalitat? Aquests es consideren servidors públics de l’interès general de Catalunya?

Ja ho veuen, se me’n refot la sentència perquè a mi el que m’interessa no és el que ens puguin dir des d’Espanya; a mi el que m’interessa és com assolir el més ràpidament possible la nostra independència, la nostra llibertat, el tenir un estat propi i la capacitat de decidir democràticament per nosaltres mateixos.

A Madrid saben que ens perd l’esperit del “Parlem-ne” i ens atabalen amb negociacions, reunions, calendaris i promeses. Sempre hi hem caigut de aquatre potes. “Negociem, negociem”. Doncs no, s’ha acabat. Ens han portat al límit de la indecència, de la vergonya, de la pressa de pèl. El primer any del gloriós finançament, rebrem poc més de mil cinc-cents milions. A la Caja Castilla La Mancha li han donat nou mil. És clar, en el primer cas es tracta de “los catalanes” i en el segon d’una caixa de quatre amiguets que, a més, ho han fet fatal perquè invertiren els cabdals en totxanes i, a més, un pèl tèrboles. Això és un èxit? Per aquesta merdeta tants anys de regatejar el que és nostre i ens han furtat? Per tenir uns diners pels quals no calia canviar d’Estatut – el principi de bilaterilitat, per exemple, cabdal per negociar de tu a tu, se n’ha anat en orris, per esmentar un exemple – tant discurs dient que com ara, mai?

Com sigui que ja n’estic fins el pap de tanta buidor retòrica, que tan sols amaga l’expoli fiscal al qual ens tenen sotmesos, tan sols vull escoltar una sola paraula: independència.

Tot el que no sigui això, se me’n refot.

Miquel Giménez Gómez

Font: eldebat.cat

Manifestació... d'impotència. Víctor Alexandre

2009-09-01T11:30:00.002+02:00

No comparteixo la decisió de fer una manifestació vinculada a la sentència del Tribunal Constitucional espanyol, tant si es fa abans com després de conèixer-se’n la sentència. Entenc la bona fe i la bona voluntat de les entitats convocants, que em mereixen tot el respecte, però no la comparteixo perquè no és res més que una dolorosa expressió de por, d’impotència, de masoquisme i de desorientació. D’entrada, la manifestació ja és per ella mateixa una legitimació de la injustícia que suposa que un petit grup de nacionalistes espanyols representants del PP i del PSOE –altrament coneguts com a Tribunal Constitucional-, es reuneixi en un despatx de Madrid amb l’única finalitat de convertir en fum les decisions sobiranes del poble català i del seu Parlament. Manifestar-se, per tant, equival a reconèixer la facultat d’aquest tribunal d’immiscir-se en l’exercici dels nostres drets. Només per això, la manifestació ja no té cap sentit. Però n’hi ha d’altres, de raons.

Tampoc no té cap sentit fer una manifestació com la que es planteja després d’haver-se’n celebrat dues de multitudinàries –mig milió de persones cadascuna- sota els lemes “Som una nació i tenim el dret de decidir” i “Prou, tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures”. La primera el 18 de febrer de 2006 i la segona l’1 de desembre de 2007. Aquelles manifestacions van ser molt importants i està bé que es fessin, però els beneficis de la seva celebració han estat nuls i, consegüentment, la lliçó que se’n desprèn és que no cal insistir més en una estratègia inoperant. Va ser així, fruit d’aquesta reflexió, com va sorgir la feliç iniciativa de “Deu mil a Brussel•les”, però no cal insistir-hi. Ja ens hem manifestat a la capital de Catalunya i a la capital de la Unió Europea i no n’hem tret res de res. Ara s’imposa una via més cerebral i estretament relacionada amb la reflexió sobre les sigles a les quals donarem el vot en les properes eleccions.

Per altra banda, un cop consumada l’escandalosa ensarronada del finançament i esgotada la via autonomista, és evident que celebrar una manifestació reclamant respecte per un Estatut que no guarda cap relació –cap ni una- amb el que va aprovar el Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005, i que –començant per José Montilla 48 hores després- ha estat retallat, ribotat, vexat i humiliat fins a límits que provoquen vergonya aliena tampoc no té cap sentit. Algú podria pensar que el fet que el PSOE de Catalunya estigui en contra d’aquesta manifestació ja demostra que pot servir per tocar el voraviu al poder, però és una equivocació. El PSOE de Catalunya, certament, d’acord amb els seus principis nacionals espanyols, sempre estarà en contra, per defecte, de tota reivindicació nacional catalana –i una bona mostra la trobem en el seu rebuig frontal a les tres manifestacions abans esmentades-, però pensar que quatre pancartes poden fer-li –a ell i al seu germà de Madrid- alguna cosa més que pessigolles és somniar truites. Una nació amb consciència de ser-ho no pidola engrunes de comprensió, senzillament es fa respectar rebutjant tot document que no reconegui els seus drets nacionals. Al capdavall, per molta energia que tinguem –i és ben palès que no n’anem sobrats- no servirà de res si està mal canalitzada. És un error, un gravíssim error, per tant, esmerçar temps, energia i esforç en la reivindicació d’una corretja més flexible. L’únic esforç veritablement intel•ligent és el que ens allibera de la corretja.

Barcelona: moltes normes i poca eficàcia

2009-08-30T13:00:00.002+02:00

L'Ajuntament fa els ulls grossos a moltes activitats prohibides a les seves ordenances. La falta de recursos tècnics i humans alenteix la gestió de les denúncies. La Síndic de Greuges ha exigit normes clares

Pintar grafits, pixar al carrer, vendre llaunes a la via pública, pidolar, exercir la prostitució, trencar el mobiliari urbà, ensabonar-se a les dutxes de la platja, col·locar els aparells d'aire condicionat a les façanes, beure alcohol al carrer, estendre roba als balcons exteriors i fer acampada lliure són algunes de les nombroses activitats humanes que es practiquen diàriament a la ciutat, tot i estar prohibides per les ordenances municipals.

Tanmateix, la majoria d'aquestes normes esdevenen paper mullat per la laxitud del consistori a l'hora de fer-les complir. No només ho diuen els veïns. També ho diu la Síndic de Greuges de Barcelona. En els seus informes, Pilar Malla ho deixa clar: "Cal fer normes clares, proporcionades a les finalitats perseguides i que sigui factible aplicar-les i fer-les complir". No és l'única queixa. Malla també reclama a l'alcalde, Jordi Hereu, una revisió a fons de les ordenances.

La falta de recursos tècnics i humans són les raons que des de l'administració local s'utilitzen com a disculpa. En això coincideixen en part amb els veïns. Molts critiquen el consistori per la lentitud amb què respon a les queixes ciutadanes. Les tramitacions d'expedients i les denúncies per incivisme s'emporten la palma per la falta d'inspectors i d'efectius de Guàrdia Urbana, precisament la figura que hauria de vetllar pel compliment.

Un dels casos més flagrants d'incompliment té a veure amb l'ordenança del civisme, aprovada amb polèmica i vigent des de l'any 2006. El seu objectiu és "preservar l'espai públic com a lloc de convivència i civisme" i és d'obligat compliment "per a totes les persones que són a la ciutat", turistes inclosos.

Grafits i cartells
Els grafits i els gargots a la via pública, tant en béns públics com privats, estan prohibits i la sanció oscil·la entre els 750 i els 1.500 euros. El mateix passa amb els milers de papers de publicitat o propaganda que hi ha escampats pel carrer. Des de les etiquetes que enganxen els manyans a les persianes fins als cartells oferint classes particulars. Fora dels llocs habilitats està prohibit i multat com a mínim amb 120 euros.

Mendicitat
L'ordenança vol preservar el dret dels ciutadans a transitar pels carrers sense ser molestats. És per això que pidolar està prohibit i les multes arriben fins als 3.000 euros en cas d'explotació de menors. Tot i això, la mendicitat -sobretot al centre de la ciutat- no ha parat de créixer.

Prostitució
En teoria es persegueix tant qui ofereix un servei sexual com qui el demana. També es multa fer sexe a la via pública. Tanmateix, a la ciutat segueixen existint punts calents: l'entorn del Camp Nou, el carrer Petritxol, el final del carrer Marina i de les Rambles a tocar amb el barri del Raval.

Orinar i defecar
Les necessitats fisiològiques a la via pública es multen amb 300 euros. Si el lloc triat és ple de gent, hi ha menors o és un monument les sancions poden arribar als 1.500 euros. Els aficionats del Glasgow Rangers que van pixar al monument de Francesc Macià no van ser multats.

Alcohol
El consum de begudes alcohòliques i la seva venda poden ser sancionades amb un màxim de 1.500 euros. La seguretat pública i el dret al descans dels veïns són els arguments esgrimits per justificar la mesura. Bones paraules però pocs fets. Els veïns del Born porten anys protestant pel soroll de les terrasses i la plaça dels Àngels és un niu de llauners.

Monopatí i pilota
Fora dels llocs habilitats expressament, aquestes pràctiques estan multades amb fins a 750 euros perquè posen en perill els vianants. Tot i això, la ciutat atreu cada any centenars de joves d'arreu del món que, amb la càmera a la mà, no dubten a fer skate en totes les places dures que troben.

Banyar-se a les fonts
Aquest estiu s'ha posat de moda entre els turistes fugir de la canícula remullant-se a les fonts de la ciutat. Fer-ho es considera una infracció lleu i es multa amb uns 500 euros.

Vandalisme
Les victòries del Barça van tenir fa uns mesos uns efectes nefastos per a la ciutat, sobretot per al mobiliari urbà de Canaletes i la plaça Catalunya. L'Ajuntament es va gastar milers d'euros a arreglar semàfors, bancs, estacions de Bicing, fonts i vegetació, mentre que l'oposició exigia menys permissivitat contra els vàndals. L'ordenança preveu fins a 3.000 euros de multa.

Font: AVUI.cat

Prou autonomisme: és l'hora de la independència

2009-08-29T13:03:00.004+02:00

En relació a la resposta a la futura sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l'Estatut, les entitats sotasignants manifestem,

1. D'acord amb la legalitat espanyola, el TC té la funció d'emetre sentències de constitucionalitat sobre lleis espanyoles. L'Estatut és una llei espanyola i des d'un inici tot el procés de la seva reforma s'ha fet sotmès a les lleis i al poder de l'Estat Espanyol.

2. El fet que Catalunya ratifiqués la llei en referèndum no és en cap cas el resultat de l'exercici del dret a decidir del poble de Catalunya, sinó una fase més de la seva aprovació segons les lleis espanyoles. Pretendre respondre a la sentència del TC amb l'argument que es vulnera el dret a decidir és un error gravíssim, perquè implica acceptar que els catalans i les catalanes podem exercir la nostra sobirania nacional lliurement en el marc de l'Estat Espanyol, i això no és possible.

3. Considerem que qualsevol mobilització de rebuig a la sentència del TC ha de donar per acabada la via autonomista i l'acceptació de la legalitat espanyola, i ha de consistir en la defensa del nostre dret a l'autodeterminació i de l'Estat propi com a projecte.

4. Les entitats sotasignants no ens manifestarem en defensa de l'Estatut ni darrere dels polítics que no demostrin amb fets que defensen un estat català independent. En conseqüència, només assistirem a una manifestació que es convoqui en defensa de l'exercici del dret d'autodeterminació.

5. Les entitats sotasignants consensuarem un programa d'acció conjunta de resposta a les agressions espanyoles, el primer acte del qual serà una manifestació sota el lema "Som una nació, volem Estat propi", que es durà a terme a Barcelona l'Onze de Setembre d'enguany, i que serà convocada en breu.

Plataformes impulsores: Plataforma pel Dret de Decidir (PDD), Sobirania i Progrés (SiP) i Deumil.cat.

Entitats adherides: Cercle Català de Negocis, Catalunya Estat Lliure, Ciemen, Club FNEC (Associació de professionals ex-membres de la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya), Ateneu Sobiranista Català i 40 entitats més.

Barcelona, a 28 d'agost de 2009

Espanya envia 120 "sense papers" cap a Barcelona

2009-08-26T19:56:00.002+02:00

La Confederació Espanyola de Policia (CEP) ha criticat avui que el Ministeri d'Interior traslladés ahir 120 algerians procedents del Centre d'Internament d'Estrangers (CIE) d'Almeria al de Barcelona malgrat la seva demanda de tancament cautelar del centre de la capital catalana després que a començament d'agost es detectessin dos casos de Grip A entre els interns.

En un comunicat, la CEP ha considerat que és una vella pràctica ja coneguda en els governs del PP, que consisteix a traslladar de centre els interns que estan a un dia de complir el termini màxim, que és de 40 dies. Ha afegit que el trasllat es fa a una gran ciutat perquè, quan es posin en llibertat, "l'impacte visual generi menor alarma social".

Els algerians quedaran lliures a Barcelona, segons la confederació, que ha assegurat que "no es dóna avís a cap organització humanitària, se'ls proveeix d'un entrepà i se'ls assenyala on és la plaça de Catalunya". Ha criticat que la Delegació del Govern i la Direcció Superior de Catalunya assisteixin "impassibles com convidats de pedra a aquest assidu engany" als catalans.

Ha conclòs que el Govern espanyol no ha solucionat els problemes d'estrangeria "legislant correctament", i ha advertit que "en només un dia, Interior ha deixat en llibertat més estrangers il·legals que els que expulsen totes les Comissaries de la província de Girona en un any".

Font: Europa Press

Ni independent ni imparcial. Alfons López Tena

2009-08-15T21:53:00.003+02:00

Sembla que aviat el PSOE i el PP, servint-se dels magistrats del Tribunal Constitucional que ells mateixos nomenen, decidiran quina és l’autonomia que tenen els catalans sota l’actual règim democràtic. Sovint s’imputa al PP haver dut l’Estatut referendat pel poble català a un Tribunal que no és ni imparcial ni independent, posant així en risc de trencament un pacte entre Catalunya i Espanya que és el fonament de l’actual Constitució. Aquesta idea del pacte és interessant però falsa, perquè a Espanya ningú no ha acceptat mai que Catalunya sigui una altra cosa que una part seva, part d’una nació espanyola sobirana i indivisible, i el tot no pacta amb la part. Enlloc la Constitució recull aquesta concepció pactista, que només té circulació a Catalunya, i de la mateixa manera que, com diuen els espanyols, la part no pacta amb el tot, ja és hora que els catalans assumeixin la realitat: per pactar calen dues parts, i la part espanyola ni assumeix ser una part, ni accepta que Catalunya sigui l’altra part. Ben clar ho deixa la mateixa composició del Tribunal Constitucional, nomenat íntegrament per institucions espanyoles i sense cap capacitat decisòria de les catalanes: quatre magistrats els nomena el Congrés, quatre el Senat, dos el CGPJ, i dos el govern espanyol de torn. Arreu calen majories reforçades, i sempre s’han repartit els nomenaments entre PSOE i PP a la par, excepte els que li toquen al govern espanyol, que són els que fan majoria.

Com tothom sap, tots dos partits s’han esmerçat a nomenar gent fidel i fiable, sota el principi que entre els que han estat nomenats per fer el que se n’espera, i els que fan el que se n’espera per tal de ser nomenats, gairebé no calgui donar instruccions. Han estat nomenats caps provincials de Falange, antics càrrecs de la dictadura, líders sindicals de la judicatura, i parlamentaris que després jutjaven constitucionalment les lleis que ells mateixos havien aprovat o refusat. Sempre hi havia, però, una majoria socialista o popular, i el predomini de qui tenia majoria, excepte ara: per efecte de la sobtada victòria socialista el 2004, l’actual Tribunal Constitucional té sis magistrats nomenats pel PSOE i sis nomenats pel PP. Com alguns vam preveure a temps, no han sabut gestionar l’empat, i com a equips grapalluts han intentar guanyar no pels arguments, raonaments i convencent, cosa que fóra inèdita al TC espanyol, sinó de l’única manera que saben, expulsant membres de l’equip contrari; mitjançant recusacions en cadena que van fer servir els mateixos arguments per decidir que sí i per decidir que no, van fer expulsar un dels socialistes, i es va donar l’episodi deliciós de veure els recusats decidint sobre la seva pròpia recusació, punxades policials del telèfon de la presidenta, defuncions sobtades i canvis legals per prorrogar nomenaments caducats. El resultat de tota aquesta farsa sinistra ha estat el manteniment de l’empat, que la sentència no es fes amb majoria del PP, i que no es comencés de debò a fer el que al TC anomenen treballar fins després de les eleccions del 2008.

Per entendre les claus de tot el procés cal no oblidar que segons la Constitució espanyola no es pot modificar ni derogar l’Estatut de Catalunya sense que els catalans ho aprovin en referèndum, cosa que ara el TC incomplirà derogant-ne alguns articles, però que l’any 2006 no es va gosar incomplir: no calia, perquè el govern espanyol socialista, un cop perdut el suport del PP, necessitava llavors el suport de CiU, d’ERC, o de tots dos, per tal de guanyar el referèndum, i per això va incloure a l’Estatut les normes imprescindibles per obtenir-lo, amb el benentès que després s’encarregaria de carregar-se-les al TC, per obra del recurs del PP i, per si de cas el retirava, del recurs del PSOE, presentat pel Defensor del Pueblo. No en va tenir prou amb el recurs del PP, perquè potser aquest partit l’hauria retirat si això hagués estat la condició per tenir els vots de CiU per formar govern, en cas que hagués guanyat les eleccions del 2008.

Amb tots dos recursos, el del PP-policia dolent i el del PSOE-policia bo, els socialistes espanyols i catalans jugaven sobre segur, i podien incloure a l’Estatut el mínim imprescindible per assegurar-se el suport de CiU i ERC per al referèndum. Va fallar ERC per la rebel·lió de les bases, però tant era i és, perquè passat el referèndum ve l’hora de la realitat: l’acord PSOE-PP per arranar l’Estatut, tancar definitivament l’autonomia catalana i degradar-la a descentralització administrativa, consagrar que no hi ha més nació que l’espanyola, única sobirana, i que l’Estatut d’Autonomia de Catalunya no és més que una declaració d’intencions que no obliga ni vincula jurídicament ni el govern ni el Parlament espanyols, i que està subordinat no solament a la Constitució sinó a qualsevol norma espanyola, sigui llei de les Corts, sigui decret o ordre ministerial, perquè, en paraules del representant del govern espanyol socialista davant el TC, “solo podrá desplegarse, ejercerse o tener eficacia real en la medida que respete o no sobrepase las limitaciones establecidas o que vengan a establecerse por la legislación del Estado”.

Aquesta és la part de la sentència anomenada interpretativa o castració química, consistent a buidar l’Estatut, fer-li dir el contrari del que diu, i subordinar-lo en tot i per tot, ara i per sempre, als capricis espanyols de cada temporada i cada partit, sigui el PSOE o sigui el PP. Cap dels dos, però, en té prou, també volen la castració clàssica i sangonosa, que mostri als catalans qui mana aquí, qui és l’amo, que posi els catalans al lloc que els pertoca a l’Espanya democràtica: ajupir-se, pagar i obeir. No calia tant, però el nacionalisme espanyol furiós dels magistrats socialistes i populars no pot estar-se’n, és l’efecte inevitable de nomenar rucs, n’obtens més coces de les necessàries. S’anul·laran parts substancials de l’Estatut, sembla que tota la justícia, les vegueries, el règim local, l’equiparació de les llengües espanyola i catalana, i tot el que els plagui en l’actual orgia desfermada al TC, on tothom competeix per demostrar qui és més espanyol, cosa absolutament normal i lloable, perquè això és el que són tots els magistrats, espanyols, i és la seva obligació defensar els interessos espanyols, no els catalans. Hi ha, però, un problema jurídic: segons la Constitució no poden derogar articles de l’Estatut sense referèndum dels catalans, però ho faran. Com demostrar millor que són els amos que incomplint la seva pròpia Constitució?

CENT ANYS D’ESTELADA. Un segle d’iconografia independentista

2009-08-06T23:00:00.006+02:00

Coincidint amb l’aprovació d’una plaça dedicada a Vicenç Albert Ballester, dissenyador i difusor de la bandera estelada, a Vic (Osona) ha començat a circular per les millors llibreries del país el llibre CENT ANYS D’ESTELADA. Un segle d’iconografia independentista.

Coordinat i fet per la Comissió del Centenari de l’Estelada, prologat per Toni Strubell i Trueta i editat per Cim Edicions, aquest llibre a través de les seves 180 pàgines, està replè de fotografies (moltes d’elles inèdites), documents, publicacions, cartells, fulls volants, segells, insígnies… ens porta cent anys enrere des de la primera imatge de la bandera independentista catalana fins arribar als nostres dies.

Un llarg recorregut que ha fet passar en un segle dels primers pocs separatistes catalans escampats pel món fins arribar als nostres dies, on l´independentisme català ja representa un bon tan per cent de la nostra societat.

El llibre està dedicat a la memòria dels patriotes Francesc Espriu i Fivaller Seras, que la Comissió tingué l’honor de comptar amb ells en la inauguració i la cloenda, respectivament, dels actes de celebració del centenari a Barcelona.

Llengua, govern, silenci. Patrícia Gabancho

2009-08-06T12:54:00.002+02:00

Llegeixo que el govern de l’Aragó ha decidit no donar caràcter oficial a la llengua catalana, malgrat la secular presència a la Franja i que continua ben viva. Es veu que un dels problemes, el principal per al PP i el Partido Aragonesista, és que es diu català. Que és la llengua dels veïns. En aquesta mentalitat estúpida i la tírria als catalans, les llengües no poden passar per damunt d’una frontera de fa quatre dies. Una frontera que no impedeix que la gent de la Franja faci servir Lleida –sovint sense que ningú es faci càrrec del cost– com a capital educativa, sanitària i cultural. Poden circular les persones però no les paraules. No de forma oficial. Ho diuen els mateixos que no paren de posar medalles a tort i a dret quan detecten una voluntat d’expansió del castellà. Hi ha llengües universals i hi ha llengües només autonòmiques, que és tant com dir regionales.

Bé: no he sentit que cap membre del govern català aixequés la veu per aquest afront al nostre patrimoni cultural, per aquesta bestiesa que no té res de científica i sí de forta càrrega política, deixant a part la ignorància. El govern català respecta aquestes coses com si fossin sagrades: que cadascú gestioni el tros de llengua catalana que li pertoca, i si l’expulsen de l’escola o li canvien el nom, això no va amb ells. Per això a València encara no veuen TV3. La desídia del govern en qüestions de llengua la coneixem molt bé perquè la patim a casa, també. El nivell lingüístic dels mitjans catalans privats, però també públics, comença a fer feredat. Hem reculat fins a temps prefabrians! Tot el que s’havia guanyat en dignificació de la llengua durant cent anys, ho hem llençat a la paperera: cal tornar al “català que ara es parla”, com al XIX. Tampoc les autoritats n’han dit res, perquè això tampoc no fa per a elles.

Trossejament, dialectalització, substitució: el procés és clar i no serem pas els primers o els últims a transitar-lo. El trossejament ja l’hem assumit, la dialectalització està en marxa –és el catanyol metropolità com a estàndard radiofònic– i la substitució ens espera demà passat. D’acord que des de fora fan grans esforços per carregar-se la nostra llengua, però des de dintre la deixem morir.

Total, no ve de trenta anys. Salvador Cot

2009-08-04T13:27:00.003+02:00

Una de les proves que indiquen que tenim una classe política altament ineficient és que els partits impedeixen que disposem d’una peça tan imprescindible per a la democràcia com una llei electoral. Des de fa trenta anys els polítics catalans boicotegen, una vegada i una altra, la possibilitat d’establir les regles de joc que substitueixin una disposició transitòria que data del 1979.

Per què ho fan? Doncs perquè cada cop que algú proposa una distribució d’escons, els partits hi posen al damunt la plantilla amb el resultat de les últimes eleccions. Els que hi guanyen hi estan d’acord i els que hi perden, en contra. Així funciona la política en aquest país.

Però hi ha una segona raó, encara més important. Els partits –tots– volen mantenir les llistes tancades i bloquejades com a sistema d’elecció. No ho poden dir en veu alta perquè saben que es tracta d’una actitud de defensa corporativa dels seus llocs de treball i això està mal vist socialment. Sobretot en els temps que corren. Però la majoria dels diputats que hi ha en aquests moments al Parlament saben perfectament a qui deuen l’escó. I no és pas als ciutadans.

Per a ells el problema és que un sistema amb llistes obertes complicaria molt la professionalització dels càrrecs electes i, a més, deixaria en mans dels ciutadans el destí personal dels polítics. Això faria que els diputats obedients i disciplinats amb l’organització acabessin sent substituïts per candidats amb una forta projecció pública dins del seu territori. Haurien de ser –com a França, com al Regne Unit...– persones amb discurs propi i possibilitats de guanyar debats a la televisió. Total, personatges que s’haurien guanyat l’escó i, per tant, poc propensos a la submissió.

En definitiva, un horror per als aparells. Així que ja ens podem preparar per a trenta anys més.

Catalunya alça el seu monument a l'autoestima

2009-08-01T02:21:00.002+02:00

Després de set anys d’estira-i-arronsa amb l’Ajuntament de Barcelona, la Xarxa d’Entitats ha aconseguit el vist-i-plau per restituir el monument de les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch a Montjuïc, “el símbol més magnificent dels Països Catalans”.

Enric Padrosa desprèn satisfacció. És el president de la Xarxa d’Entitats Cíviques i Culturals dels Països Catalans i té la sensació d’haver guanyat una llarga batalla. La seva lluita va començar ara fa set anys, però els fets històrics ens porten molt més enllà. I és que a dia d’avui i coincidint amb el vuitantè aniversari de l’enderrocament de les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch a Montjuïc, la Xarxa d’Entitats ho té tot a punt per restituir el que és, segons Padrosa, el “monument símbol més gran i magnificent dels Països Catalans”.

Les quatre columnes afusellades per Primo de Rivera

L’any 1919 es materialitza una de les obres insignes del prestigiós arquitecte Josep Puig i Cadafalch. Quatre majestuoses columnes de vuit metres d’alçada i amb capitells jònics s’aixequen a l’emplaçament de Montjuïc. La construcció emula les quatre barres de la senyera i està cridada a ser un dels grans símbols del catalanisme.

Però quan les Quatre Columnes encara no han complert els seus deu anys de vida, el dictador Primo de Rivera mana enderrocar-les. El règim comença una campanya incisiva d’eradicació de tots els símbols públics del catalanisme per tal que aquests no tinguin el ressò que els pertoca en l‘Exposició Universal de 1929. “El fet que les Quatre Columnes fossin enderrocades per un dictador li dóna més força al seu simbolisme”, explica Padrosa. “No tots els dies es doblega un dictador”, afegeix amb un somriure.

Una carrera d’obstacles

El camí de la Xarxa d’Entitats per restituir el monument de Puig i Cadafalch, però, no ha estat fàcil i Padrosa així ho constata quan defineix els darrers anys com una “carrera d’obstacles”. Tot comença l’any 1994 quan neix la primera campanya ciutadana per tornar a aixecar el monument. La tímida repercussió d’aquella iniciativa, però, fa obviar a l’Ajuntament de Barcelona una petició organitzada amb més cor que seny.

No és fins l’any 2002 quan Padrosa, membre de l’Associació Josep-Narcís Roca Ferreras, rep de mans d’un antic conegut “unes fotografies colorejades de les columnes” i comença a interessar-se per “la història i la càrrega simbòlica d’aquell monument”. Aquell mateix any, i ja amb la Xarxa d’Entitats organitzant el projecte, comença la primera recollida d’adhesions i els fets per reivindicar la restitució de les Quatre Columnes se succeeixen. “Al principi no se’ns va ni escoltar”, reconeix Padrosa, “però al veure que no ens cansàvem i seguíem treballant ens van començar a fer cas”.

Els primers fruits

Dos anys més tard, la campanya ja compta amb el suport de milers de persones i centenars d’entitats -com el Col•legi de Periodistes o la Universitat de Barcelona- institucions i personalitats de la societat civil catalana. “La recollida de signatures ha estat un passeig triomfal”, explica Padrosa (foto). “A dia d’avui no hi ha cap sector de la societat catalana que no hi estigui representat”, afegeix.

Els esforços comencen a donar resultats poc després. El novembre de 2009 el Parlament de Catalunya aprova una resolució sobre la recuperació del monument i a principis del 2006 és l’Ajuntament de Barcelona qui signa una declaració institucional per a la restitució, indicant el 2007 com l’any idoni per a inaugurar el monument coincidint amb el cinquantè aniversari de la mort de Puig i Cadafalch.

Retards i incoherències

Però els terminis no es compleixen i el procés sembla estancat. La Xarxa d’Entitats envia diferents cartes als parlamentaris i als regidors del consistori que no obtenen resposta. L’arribada a l’alcaldia del socialista Jordi Hereu posa sobre la taula nous emplaçaments pel monument com l'espai del Fòrum, la Plaça Cerdà o un lateral de la mateixa font de Montjuïc. La Xarxa d’Entitats rebutja plenament aquestes propostes i només contempla la restitució en el punt més pròxim a l’original: just al darrera de la font de Montjuïc, al centre de la plaça Marquès de Foronda, en posició frontal perquè es puguin contemplar des de l’avinguda Maria Cristina. “Tots els conflictes que hem tingut han estat per raons estètiques”, argumenta Padrosa. “La valoració que en fem dels polítics en general és bona, sobretot d'ERC i CiU que ens han recolzat en tot moment”.

Cal molta espera i paciència, actes reivindicatius de tota mena, converses amb les institucions, reunions i cartes als regidors pertinents, però el 27 de juny de 2008, el Ple municipal aprova per unanimitat, a proposta d’ERC, la restitució de les Quatre Columnes en posició frontal. L’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, envia una carta a la Xarxa d’Entitats on valora l’èxit aconseguit i la perseverança. El 2009 s’acorda que la col•locació de la primera pedra del monument serà el mes de setembre d’aquest any i la inauguració es preveu pel març del 2010. “A hores d’ara aquest és un projecte aprovat políticament, arquitectònicament i pressupostàriament”, remarca el president de la Xarxa d’Entitats.

Un homenatge als patriotes catalans

Amb la feina feta, la Xarxa d’Entitats espera amb candeletes la inauguració d’un monument que Padrosa defineix com un “homenatge als patriotes catalans”. “És una espècie de monument als caiguts, a aquells que van lluitar per Catalunya i en moltes ocasions van morir d’una manera injusta ”, explica.

A més, una exposició itinerant explica durant tot l’estiu la història de les Quatre Columnes i la figura de Josep Puig i Cadafalch, qui va compaginar la tasca d’arquitecte amb la de regidor i diputat. “Perquè sempre es necessiten símbols”, explica Padrosa, “però amb la via estatutària morta, les Quatre columnes poden ajudar a aixecar els ànims dels catalans”. Aquest ha de ser el nostre “monument a l’autoestima”.

Font: El Singular Digital

Una vacuna contra el Tripartit

2009-07-31T13:19:00.002+02:00

Mentre els diaris van plens de notícies sobre els estralls causats pel virus H1N1, s’ha produït una epidèmia molt més preocupant en terres catalanes. No obstant, aquest brot de “mitomania” –una psicopatologia consistent en inventar històries fantàstiques– sembla restringit, de moment, a persones ostentadores de poder mitjançant la fórmula tripartida.

El primer símptoma d’aquesta angoixant malaltia es produí quan, de forma sorprenent, Joan Puigcercós va anunciar que el nou acord de finançament permetria “eixugar un terç el dèficit fiscal de Catalunya”. Segons l’enfocament monetari per al càlcul de les balances fiscals, emprat en estadístiques de prestigi com l’Eurostat, Catalunya patirà enguany un espoli d’uns 20.000 milions d’euros, entre un 9 i un 10% del seu Producte Interior Brut (PIB). Tenint en compte que el nou model de finançament, segons les previsions de creixement (o decreixement hauríem de dir) de l’economia catalana, i un cop excloses les partides per competències exclusives catalanes com els Mossos d’Esquadra o les presons, arribarà a uns 3.000 milions d’euros l’any 2012, sembla evident la fal•làcia d’aquest ripollès; Catalunya, en el millor dels casos, veurà minvar el seu espoli fiscal en una sisena part del total, no pas un terç. Perquè ens entenguem, l’espoli romandrà inalterat en un 83% del seu volum present.

Un altre il•lustre tripartit, el properament defenestrat Joan Saura, també féu mostra de la seva tendència a la mentida tot afirmant que els nous recursos aportats per l’Estatut s’haurien de dedicar a la “despesa social”. Saura, potser tocat per la tramuntana en la seva burgesa residència d’estiu a Port de la Selva, deu haver oblidat les matemàtiques més bàsiques; amb el nou model de finançament, enguany aportador d’uns 2.000 milions d’euros, la Generalitat no podrà ni cobrir la meitat del seu dèficit, estimat en uns 4.500 milions d’euros pel 2009. Per tant, Saura i la resta del tripartit haurien de començar a parlar de les indispensables i doloroses retallades de la despesa pública a Catalunya. L’alternativa, òbviament, és continuar disparant el deute de la Generalitat fins a nivells insostenibles. No obstant, en contrast amb aquesta bòfia, cal agrair la sinceritat de Saura quan anuncià la futura reedició del tripartit en cas que sumessin al Parlament el 2010.

Finalment, el líder de la troupe tripartida, José Montilla, va aconseguir arribar als nivells més elevats del cinisme afirmant, de forma categòrica, que l’acord de finançament complia amb l’Estatutet de 2006 “plenamente” i “sin lugar a dudas”. Deu ser que l’incompliment del calendari d’aplicació, la bilateralitat i criteris com la població, no tenien cap importància per al, suposadament, “Molt Honorable”.

L’operació de màrketing de l’acord empresa pel tripartit només pretén amagar un dels episodis més lamentables de la història contemporània de Catalunya: malgrat tenir la força de la llei, el tripartit acceptà ser humiliat per Madrid. Dotze mesos addicionals de tripartit ens han costat l’eternització de l’espoli i l’aprovació incondicional dels pressupostos de Zapatero; esperem que l’electorat català no oblidi aquesta traïció i es vacuni, definitivament, contra el virus tripartit.

Agustí Bordas i Cuscó. Conseller de Polítiques del Govern Federal Canadenc

Montilla menteix als catalans

2009-07-30T13:25:00.005+02:00

Un vídeo publicat al YouTube demostra en 50 segons que el president de la Generalitat, José Montilla, va mentir en l'entrevista que va mantenir la setmana passada amb Mònica Terribas davant les càmeres de TV3 pel que fa al finançament. Durant l'entrevista, Montilla negava que la Cambra no havia demanat "de cap de les maneres" 3.800 milions d'euros el primer any i amb un to de retret instava la directora de TV3 a "repassar les hemeroteques".

El vídeo recull també les imatges del president del Consell de Cambres de Catalunya, Miquel Valls, en què plantejava la necessitat que la xifra del finançament se situés "al voltant dels 3.800 milions d'euros" amb efectes d'1 de gener del 2009.

L'extrema gravetat que un president democràtic enganyi la ciutadania

Si no es tracta d'un error, cosa que les imatges no deixen espai per al dubte, la mentida en què ha incorregut el president de la Generalitat és d'extrema gravetat, atès que el màxim responsable polític d'un país i representant del poble de Catalunya no pot enganyar el mateix poble que l'ha elegit. I menys fer-ho d'una manera tan pública i notòria. No es tracta d'unes cintes enregistrades de manera oculta, ni de la revelació d'una conversa privada, sinó d'una declaració formal davant les càmeres de la televisió nacional en horari "prime time" i contradient l'afirmació -que ara sabem correcta- de la periodista que l'entrevistava, que a més és la directora del mitjà.

En països de sòlida tradició democràtica, quan es demostra que un president ha enganyat la ciutadania d'aquesta manera, a més de disculpar-se ha de deixar el càrrec. Sorprèn el silenci dels mitjans de comunicació davant d'un fet tan greu com és mentir

Un engany irresponsable que degrada la institució que Montilla representa

A més d'un engany, aquest fet constitueix una greu irresponsabilitat, atès que el president de la Generalitat està ocultant la situació dramàtica del país (5.000 milions de dèficit l'any passat, 6.000 milions previstos per a enguany), que, juntament amb l'escandalòs espoli fiscal, hipotequen radicalment el futur de Catalunya. A més, amb aquesta mentida Montilla degrada la institució que representa.

La independència és l'única sortida

Tota aquesta situació (la retallada de l'Estatut consentida pels partits, els incompliments del Govern central d'un Estatut retallat i disminuït, un acord de finançament farcit de dubtes i enganys, una sentència del TC que encara disminuirà més l'Estatut finalment votat pel poble, etc.) posa de manifest que l'única sortida per a la nació catalana és constituir-se en un Estat lliure i democràtic, integrat de ple dret a la Unió Europea, amb els mateixos deures que els altres, però també amb els mateixos drets.

Font: Reagrupament.cat

Gibraltar i Catalunya. Alfons López Tena

2009-07-26T16:56:00.002+02:00

A la península Ibèrica hi ha quatre Estats, que per ordre d’importància demogràfica i econòmica són el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, el Regne d’Espanya, la República de Portugal i el Principat d’Andorra. Fa tres-cents anys, però, que el segon no accepta l’existència del primer, i pretén ocupar el seu territori i imposar la seva sobirania sobre gibraltarenys, que ni són espanyols ni tenen la més mínima intenció d’esdevenir-ne. Els successius governants espanyols ho han intentat tot, inclosos atacs militars, bloquejos i aïllaments per fer-los patir, però els gibraltarenys s’han mantingut sempre ferms com la Roca on viuen i han gaudit sempre de llibertats i democràcia, a diferència dels espanyols. Aquest deliri d’ocupació l’han mantingut a Espanya monarquies i repúbliques, dictadures i democràcies, tots i cadascun dels règims espanyols fins als nostres dies, basant-se en un breu període de 242 anys de domini castellà/espanyol, després de 751 anys de domini àrab i abans dels darrers 305 anys de sobirania britànica, decidida pels gibraltarenys pel 99% dels vots en referèndums (1967, 2002) que els governs espanyols han refusat per “il·legals”, encara que no han explicat mai quina és la llei britànica vulnerada.

Els darrers anys, i per efecte de la pertinença dels dos Estats a la Unió Europea, Espanya s’ha vist forçada a permetre les comunicacions terrestres, aèries i telefòniques, i a respectar el dret dels gibraltarenys a votar en les eleccions europees, després d’haver perdut tots els vetos il·legals que imposava per sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

Semblava que la visita per primera vegada a la història d’un ministre espanyol serviria per anar esvaint les seves fantasies imperials, però les paraules de reivindicació perpètua de la sobirania i les reaccions de la Jihad Hispànica mostren clarament que no n’han après res. Tant és, porten tres segles bramant, poden seguir tres segles més amb els mateixos nuls resultats, ara són inofensius per efecte de la Unió Europea i no poden ni atacar ni boicotejar els gibraltarenys. Continuarem tenint episodis deliciosos, com quan Espanya va retirar la seva pretensió d’incloure en els Tractats constitucional i de Lisboa la norma d’intangibilitat de les fronteres a la UE, amb el propòsit d’impedir les independències catalana i basca. Un glacial representant britànic va observar que això implicava renunciar a reivindicar Gibraltar, i els espanyols recularen quan tothom rigué en sentir-los defensar que entre Espanya i Gibraltar no hi ha una frontera sinó una tanca.

Com a catalans, és interessant constatar el caràcter ètnic del projecte nacional espanyol, i la seva correlativa manca d’atractiu per als que no comparteixen els seus trets. Espanya simplement projecta la seva nació a tot l’Estat (en l’imaginari, a tota la península) per fer-se’n seves les minories nacionals, però no les integra simbòlicament. L’imaginari espanyol no inclou elements catalans, ni històrics, ni culturals, ni identitaris: a diferència de la invenció de la britishness, que projecta una identitat inclusiva de les nacions celtes del Regne Unit, evidentment subordinades a la dominant englishness, els espanyols no s’han fet seus cap dels trets de les nacions minoritàries, que refusen en la seva integritat. La centralitat de Gibraltar en el discurs i la política exterior de tots els governs espanyols, autoritaris i democràtics, dretans i esquerrans, és una clara manifestació de l’etnicisme del seu Estat, de la seva exclusiva preocupació per la seva nació, que en el seu inconscient no inclou Catalunya.

En poc més de cinquanta anys, a cavall dels segles XVII i XVIII, i per efecte de guerres i tractats, l’Estat espanyol va perdre, a més de molts altres països, la Catalunya Nord i Gibraltar. La pèrdua del primer, incomparablement més extens i poblat que el segon, als espanyols i al seu Estat no els ha fet mai recança, ni s’han preocupat pel seu destí ni maldat per recuperar-lo, ni tan sols en moments favorables, com quan Hitler el va oferir a Franco i aquest s’hi refusà tot dient: “¡Ya tenemos bastantes catalanes!”. Pel que fa a Gibraltar, país des de llavors d’identitat britànica que ja ha viscut més temps amb govern britànic que els que visqué sota govern castellà/espanyol, la constància i insistència de la reivindicació espanyola, enfront d’una població que ni és espanyola ni se’n sent, ni vol dependre de cap manera de l’Estat espanyol, fóra simplement ridícula si no fos pels sofriments que infligeix als gibraltarenys, que es mereixen uns veïns amb una mica de decència, i que per començar reconeguessin llur existència i llur dret a governar-se i decidir el seu futur, com tots els pobles lliures del món. Cap Estat a Europa reivindica el territori d’un altre sense el consentiment i contra la voluntat expressa i reiterada de la població afectada, l’espanyol amb Gibraltar és l’únic cas.

Per què Gibraltar sí, i tan intensament, i la Catalunya Nord no? No cap una altra explicació que l’ètnica, perquè per als espanyols allò que va ser castellà/espanyol s’ha de recuperar, perquè forma part de llur nació, però allò que va ser català/espanyol no s’ha de recuperar perquè no en forma part. És, per un nacionalisme ètnic com l’espanyol, una estranya contorsió la que els permet reivindicar com a espanyola una part de Catalunya, i no l’altra. Era espanyola la Catalunya Nord, com Gibraltar, abans de les respectives conquestes francesa i anglesa? Si ho era, com és que, a diferència de Gibraltar, no l’han volguda recuperar mai? Potser és que la Catalunya Nord no era espanyola? Si aquesta és la raó, i no se n’albira una altra que expliqui comportaments tan dissemblants, què fa que la Catalunya Nord no sigui espanyola, en l’imaginari espanyol, i la Catalunya Sud sí? No cal sinó anar a les fonts espanyoles per trobar la raó: “el justo derecho de conquista”. Mala peça al teler tenen, doncs, quan són una democràcia integrada a la Unió Europea: no podent fer servir la repressió armada, només el consentiment o la resignació dels catalans permet als espanyols junyir-nos al seu Estat. Quan decidim la independència no podran impedir-la, diguin el que diguin i facin el que facin. Si volem, i quan vulguem, serem tan lliures com els gibraltarenys, els portuguesos, els andorrans i els espanyols, i s’unirà als quatre Estats de la península ibèrica un cinquè: l’Estat independent de Catalunya.

Espanyolitis aguda. Salvador Cardús

2009-07-24T13:45:00.002+02:00

La desmesura de la propaganda a favor de l’acord de finançament aconseguit pel govern de Catalunya és el que, a hores d’ara, el fa més sospitós de no ser ben bé el que diuen que és. També hi ha els arguments tècnics incontestables: com l’incompliment del principi d’ordinalitat, que fins fa quatre dies era innegociable, o la inexistència d’una bilateralitat autèntica, que no es pot confondre amb el fet que, com sempre, hi hagi hagut negociacions a dues bandes (si no, hauríem d’acabar dient que l’acord del Majestic també en va ser, de bilateral). Per no parlar del fet que s’hagin incomplert els terminis i que l’aplicació es retardi un any més, o que les xifres que donen Castells i Puigcercós per a 2011 i 2012 siguin merament especulatives. Però tot això és la lletra menuda, ben sabuda per qui l’hagi volgut llegir. El gros, el que realment sorprèn, és la campanya propagandística. Tant la visible –vull dir, els anuncis, les entrevistes, les paradetes que fan 20.000 simpatitzants socialistes en un matí de diumenge, les declaracions hiperbòliques sobre la significació política de l’acord...–, com la invisible –és a dir, les pressions periodístiques que s’han fet en contra de les expressions de dissidència davant la pretensió d’adhesió unànime als resultats de l’acord–. A què ve tant d’histrionisme?

La meva opinió és que el PSC ha volgut convertir l’acord de finançament en una gran operació política de reespanyolització de Catalunya. Es tracta d’imposar una lectura espanyolista de l’acord que esborri la contraposició d’interessos sobre la qual inevitablement s’ha desenvolupat la negociació. El govern havia hagut de mostrar-se dur amb Madrid, fins i tot posant en qüestió que fos veritat que guanyant Zapatero, hagués guanyat Catalunya. Però, acabada la tensió, al PSC no li convé que perduri la imatge de la contraposició d’interessos, sinó que es restauri la idea de la complementarietat. El PSC ara espanyolitza l’acord, per dir-ho d’alguna manera, fins i tot inventant –en boca de Montilla– la idea d’un Zapatero generós a qui hem d’agrair tanta magnanimitat. Per a ERC, no cal dir-ho, el relat de l’acord és tota una altra pirueta, força més complicada. A ERC se li ha deixat representar el paper de torna, perquè l’acord arribés a fer el pes complet. I ara intenta capitalitzar-lo en dues línies diferents: Carod, des del govern, afegint-se a l’exageració –“un acord XL per a un Estatut de talla S”, una afirmació hàbil que porta afegit l’habitual retret a CiU– i Ridao, des del partit, situant-se en el “gradualisme” i fora de “l’independentisme maximalista”: d’aquí a “pujolejar”, hi va ben poc.

L’exasperació del valor de l’acord no s’ha produït només dins del país, sinó que també ha vingut de fora. Afirmacions demagògiques com les d’aquell conseller de Madrid que afirmava que per a l’acord de finançament un català valia com dos madrilenys, no tan sols són ignorants i contribueixen a sostenir la tradicional catalanofòbia, sinó que acaben donant la raó als negociadors: hom diria que, efectivament, els catalans acabem de fugir amb un botí. Ara bé, en aquest context ocupat a desorbitar la realitat, on la van dir més grossa és a la reunió del consell territorial socialista del cap de setmana passat. El titular de portada d’un dels diaris que se sol apuntar a totes les campanyes del tripartit, deia: “El PSOE declara la fi de la desafecció catalana”. Si els he de ser franc, encara prefereixo la rucada del conseller del PP de Madrid. En canvi, trobo intolerable que el partit del govern d’Espanya s’atreveixi a determinar res sobre la nostra sentimentalitat política. Com si un dia CiU decretés el final de la catalonofòbia dels espanyols. ¿No es veu fins a quin punt, a més de ridícula, és una actitud perdonavides inacceptable?

No voldria perdre ni un minut més amb Espanya. Un paràgraf encara és massa. Sobretot, perquè les seves arrogàncies són fruit dels nostres acovardiments, dels agraïments exagerats i mesells, que afavoreixen una mena de concepció feudal de la política en la qual es veu que cal agrair a l’amo la generositat d’haver fet –una mica de– justícia. La meva intenció és ben la contrària: crec que passem massa estona, a vegades tota l’estona, pendents de si Espanya ens estima o ens abonyega. No és només la política del PSC la que ens espanyolitza gratuïtament i fora de mida, com la campanya d’ara mateix. És que fins i tot a bona part de l’independentisme –i ara no parlo d’ERC– sembla que només l’alimenti l’antiespanyolisme. Hi un tipus d’independentistes als quals només els fa moure Espanya. És el cas tan habitual de justificar la independència fent referència gairebé exclusiva a l’espoli fiscal o, ara, a l’esperada sentència del Tribunal Constitucional. Mai no he entès aquesta lògica d’un cert catalanisme que sembla que esperi, en positiu o en negatiu, que sigui Espanya la que ens vagi dibuixant el camí de l’emancipació.

En el fons, per al nostre futur nacional emancipat, la sentència del Constitucional ens hauria de ser més aviat indiferent. Primer, perquè des d’una perspectiva nacional espanyola unitarista, el més coherent és que repassin bé l’Estatut, per si en algun punt, algun dia, podia fer una esquerda a la Constitució. Segon, perquè ni que el Constitucional beneís aquest Estatut ribotejat, això no el salvaria pas de les seves enormes limitacions. A veure si encara també acabarem agraint la generositat dels senyors magistrats per haver salvat un Estatut que ja va néixer raquític! I tercer, perquè fins i tot en el millor dels casos, el futur del país no passa exclusivament per aquest instrument. ¿Algú creu que si el Constitucional avala el precepte que el català, a Catalunya, sigui tan obligatori com l’espanyol, tindrem la llengua salvada? ¿I hi ha algú que no s’adoni que el català podria tenir futur malgrat la hipotètica sentència negativa del Constitucional?

L’espanyolitis aguda que vivim aquestes setmanes provocada pel PSC és una inflamació que ja passarà. Però tornarà l’espanyolitis crònica, que en molts catalans se’ns manifesta en uns símptomes de dependència, bé sigui per acomodació a la deformació, bé sigui per una reacció neuròtica que ens porta a fer-ne el sentit de la nostra vida. La meva opinió és que qualsevol projecte d’emancipació nacional que vulgui tenir futur ha d’estar curat de tota mena d’espanyolitis, tant de les inflamacions agudes d’espanyolisme abrandat, com de les inflamacions cròniques espanyolisme resignat o de l’antiespanyolisme visceral.

Quartos, model i poder. Patrícia Gabancho

2009-07-23T22:58:00.002+02:00

¿És un bon acord de finançament? Més que això: excel·lent. El problema és que aquest acord consta de dues parts: la que està consignada en els 70 folis presentats per la senyora Salgado i la que no hi consta, que és la major part de les molt concretes medalles que s’estan posant els negociadors. L’acord, d’altra banda, ha de seguir el seu camí de tramitació legal, no és definitiu. De moment, hem comprat una moto –els 3.800 milions– que no sabem si és o no al pàrquing. Hi ha un subtext de trucades telefòniques que no s’han posat en negre sobre blanc. Per exemple, l’aportació de l’Estat al sistema en aquest ja mític 2012. Per exemple, les xifres que rebrà cada comunitat, que cadascú se les ha fetes com ha pogut i volgut. Ara bé: deixem això de banda, que és molt deixar, i mirem com queda el repartiment de poder, ja que, segons la regla clàssica, qui té la clau de la caixa té el poder.

Miraré de traduir tot plegat com si parlés amb la meva veïna, una soriana espavilada, que parla castellà i veu el Cuní cada matí per estar al cas: la dona, que ara està de vacances al xaletet comprat amb veritable suor menestrala, ha anat congriant la certesa que Espanya ens aixeca la camisa. Comencem, doncs, pel model.¿Ha canviat? S’ha modulat. Però un principi resta en peu: quatre comunitats paguen i onze cobren. Això fa trenta anys que dura, que vol dir que el sistema no és eficient. Cap ni una de les comunitats receptores ha passat a ser contribuent. I, si serveix com a pista, paguen Madrid i els Països Catalans. Quan dic aquestes coses, la veïna m’explica que la seva família, a Sòria, viu tot l’any –“de conya, viuen”, diu– de treballar uns mesos al camp, perquè aquelles famoses peonadas que havien de durar quatre dies encara hi són, a Andalusia, a les Castelles i a Extremadura.

Tots els diners es recapten al “territori”. Immediatament l’Estat se’n queda el 50%. Una part torna a les comunitats en forma d’inversions. Aquí és on l’Estat decideix, posem per cas, que l’autovia que unirà l’Aragó amb el mar passarà per Vinaròs i no per les Terres de l’Ebre. No seré jo qui protesti per una decisió que beneficia els cosins valencians, però la pregunta és si amb els 3.800 extres la Generalitat pot fer la carretera que falta al nostre Sud i la resposta és no. No hi ha prou calé. El poder de l’Estat és establir eixos de desenvolupament, decidir que la T1 s’inaugura sense metro, obligar els empresaris catalans a comprar una línia aèria per tenir connexions internacionals, fer les inversions catalanes tardanes i escasses. Això és el 50% de l’Estat. Això, i el cost de l’Institut Cervantes, que equival, ell solet, a la meitat de tot el pressupost de Cultura de la Generalitat. Com diu molt bé Esperanza Aguirre, els uns fan hospitals i els altres fan ambaixades.

Una altra part d’aquest 50% confiscat, l’Estat el tornarà al sistema autonòmic a través de l’aportació dels 11.000 milions, que són absolutament teòrics i, per tant, làbils. Solbes va dir que 6.000 i el 2009 seran 6.000: aquests consten en el document; la resta, no. La vocació zapateril de fer que totes les autonomies incrementin l’assignació ha obligat a posar en l’horitzó del 2012 aquesta xifra, d’on surten els 3.800 catalans, igualment hipotètics. S’han posat de paraula. És un compromís verbal i opinable. Un altre govern (o aquest mateix) pot tenir altres vocacions. I sense aquesta xifra, tota la resta trontolla. Però mirem què se’n fa de l’altre 50%, la meitat que queda en mans autonòmiques. Doncs resulta que les autonomies només en poden disposar del 25%, i encara hi ha una minúcia tècnica que permetria a l’Estat posar-hi mà. En tot cas, el 25% del 50% és, si no m’erro, una vuitena part: d’això se’n diu descentralitzar!

El 75% de la recaptació transferida (50%) va al pot comú que es distribueix entre les autonomies per cobrir els serveis bàsics. El criteri de la distribució el fixa l’Estat. Per simplificar, diguem que és el de la població ponderada. Catalunya hi guanya perquè se li ha comptat el milió i escaig de població extra, que estava ben bé a la intempèrie, però sense tenir en compte, com es demanava, que un immigrant surt més car que un aborigen quan es tracta de serveis socials, perquè la prestació és més abundant i més complexa. Aquesta no és, però, l’única font d’ingressos. S’hi han afegit alguns pots més, per cobrir les necessitats de les comunitats subvencionades, perquè puguin pagar també allò que no són serveis bàsics. Aquí diuen que Catalunya torna a rebre un pessic, perquè s’hi han calculat les transferències “estranyes”, com Mossos o Justícia, que no són generals, però això no està escrit enlloc. ¿I no ens les pagaven, abans? ¿Teníem una transferència sense dotació?

Queda un ‘pot’ petit i contradictori, que ajuda les comunitats riques perquè són riques i les pobres perquè són pobres. Ara bé, retinguem dues coses: l’Estat controla set vuitenes parts de la riquesa; i tot, si vol. I, si Catalunya rep molt, és perquè estava molt avall i era voluntat dels negociadors catalans situar-la per sobre de la mitjana en recursos per habitant. Aquest punt és intel·ligent perquè, si es compleix, que encara no ho sabem, arrossegaria la resta. Ara bé, suposem, i és molt suposar, que rebem els 3.800 milions: ¿són molts o pocs? El pla de Rodalies val 4.000 milions. El desplegament de la nova llei d’educació està valorat en 1.200 milions. I en un mal any com aquest la Generalitat ha fet un dèficit de 4.500 milions. I siguin molts, bastants o pocs, em temo que hem arribat al sostre del sistema. No s’anirà més enllà. Com en el nivell de competències, som al final del camí. ¿Ens hi cap, l’ambició?

Dues paraules finals sobre el procés de negociació, dut amb una altíssima dignitat per part del president Montilla i del conseller Castells. Hem de ser conscients que el brillant resultat (teòric) ha permès que un diari de casa titulés en portada que el PSOE donava per tancada la “desafecció catalana”. I a sobre, pim-pam, han desarborat CiU, amb la qual el PSC es disputa el lideratge de la societat catalana. Sembla molt que el president Montilla ha fet els deures que tenia damunt la taula quan va defenestrar Maragall: estintolar el govern de Zapatero amb bigues d’acer i relligar Catalunya amb Espanya. És clar que això té un cost! ¿Vol dir que ens han comprat? Si tot el que està en l’aire acabes arribant, tampoc no hem sortit gaire cars. El dèficit fiscal català està entre 14.000 i 20.000 milions anuals, segons les fonts. Catalunya bé val aquestes misses, siguin 2.000 o 3.800 els milions. Que soni, doncs, la fanfàrria, que a Madrid també celebren.